‘El meu jo gastronòmic’, de M. F. K. Fisher: Necessitats bàsiques i prosa

A Musée des Beaux Arts, W. H. Auden convoca l’Ícar de Brueghel el Vell per expressar una veritat profunda sobre la contigüitat estranya entre les coses greus i les lleugeres de la vida; com el patiment “fa acte de presència / mentre algú menja o obre una finestra o només passeja avorrit; / com, mentre els de més edat esperen amb passió i reverència / el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver / criatures que no tenien pas ganes que allò passés”. No queden clars els vasos comunicants entre quotidia­nitat i transcendència, però, d’alguna manera, a l’univers tot passa alhora i el poeta ha de resistir l’afectació i escriure des de l’abnegació del tot.

Una de les coses que de seguida em va cridar l’atenció de l’edició en català d’El meu jo gastronòmic és una citació d’Auden a la contracoberta, que després he descobert que és força cèlebre entre lletraferits anglosaxons: “La millor prosa dels Estats Units”. Que un poeta de l’altura d’Auden digui això d’una escriptora gastronòmica en temps de Hemingway i Faulkner no es pot prendre la lleugera. Mary Frances Kennedy Fisher (1908- 1992), la prosista en qüestió, és considerada una de les plomes que més bé ha escrit sobre teca de tota la història, pionera de l’assaig gastronòmic com a gènere literari. Dit això, per a la filla orgullosa d’un director de diari californià, la idea que el que estava fent necessitava cap etiqueta més enllà d’”escriure sobre teca” hauria estat el senyal d’unes ínfules i un barroquisme que eren justament el que més lluitava per mantenir ben lluny de les seves elogiades pàgines.

I com és, aquesta prosa? Rica i completa, exuberant en l’adjectiu i finíssima en les comparacions, geni de la frase curta, però luxosa. A El meu jo gastronòmic, Fisher narra la seva etapa de formació vital a través dels àpats, una bildungsroman culinària que comença amb l’escuma de les melmelades d’infantesa als Estats Units natals i continua amb una estada a França, tres anys que Fisher va passar a Dijon amb el seu primer marit, radiantment enamorats, i que van suposar el descobriment d’una altra manera de menjar i beure que la marcaria per sempre. Més a prop de les memòries clàssiques que del que avui anomenem “assaig personal”, els capítols de Fisher són com somnis d’una nit d’estiu amb febre en què els fets es dissolen en les impressions. El crac del 29 i l’auge del feixisme són una remor de fons constant, però aquí el que és personal no és polític. Van passant els anys i els personatges estrambòtics, i mai queda gaire clar qui viu amb qui, ni on: els records de Fisher tenen la intensitat difosa d’un sabor més que no pas la nitidesa d’una imatge.

En aquest llibre el menjar resguarda el testimoni de les primeres vegades: el primer gust registrat en la memòria, el primer cop que van menjar a soles amb el pare perquè la mare s’havia hagut de quedar a casa d’uns amics, la presa de consciència sobtada de la importància de llegir amb respecte la carta d’un bon restaurant. La primera ostra és un dels episodis més dolorosament brillants: en el sopar de Nadal de l’internat femení, la nostra protagonista, tot just a segon any, s’asseu al costat de l’alumna més popular de l’últim curs i contempla la magnificència alienígena del mol·lusc: “Sabia que me l’havia d’empassar, però estava igualment segura que no podria fer-ho. Llavors, quan l’Olmsted em va posar la mà prima sobre l’omòplat, me la vaig empassar d’un sol cop, i em vaig sentir lleugera, atractiva i valenta sabent el que havia fet. Vam ballar totes encarcarades per la sala”. A diferència del flashback proustià, igualment desencadenat pels sentits més baixos però desitjós d’escapar de la carn a través del temps i la filosofia, la memòria involuntària de Fisher comença al cos i s’hi integra plenament un cop passada pel llenguatge.

A la introducció, Fisher ofereix una resposta brillant a la pregunta sobre per què parlar de menjar. “Em sembla que les nostres tres necessitats, d’aliment, de seguretat i d’amor, estan tan barrejades, lligades i entrellaçades que no podem pensar directament en una sense pensar en les altres”. De la mateixa manera que Auden va copsar que el patiment d’una tragèdia sublim i la indiferència de la vida quotidiana són dues cares del mateix món que l’art ha de saber posar en relació d’alguna manera, Fisher entén que el secret d’una bona prosa comença per entendre que “tot plegat és una sola cosa”.

El meu jo gastronòmic 

M. F. K. Fisher
L’Altra Editorial
318 pàgines. 19.85 euros