‘Les meves idees estúpides’, de Bernardo Zannoni: Parlar amb els homes

Com que soc una dona a qui li agrada molt parlar amb els homes, avui ho faré amb Bernardo Zannoni i el segon capítol de Les meves idees estúpides, el flamant debut literari que ha estat traduït al gallec, a l’anglès, al francès, a l’alemany, al castellà i al català (Meritxell Cucurella-Jorba per a Club Editor).

Començo així, justificant-me, per mor d’una escriptura que, lluny del feminisme i de la seva institucionalització, ofereix reflexions importants per a l’alliberament de la dona i de tot subjecte oprimit. Parlo de Víctor Català, que comparteix amb Zannoni una fascinació pels animals i per la manera com aquests ens permeten reflexionar sobre l’enginy i el desastre humà: de la Novena de Mahler a l’amenaça atòmica.

Si avui em relaciono amb el llibre de Zannoni en tant que dona que es posa nerviosa amb la condescendència amb què em fa l’efecte que avui algunes dones es dirigeixen als homes i en tant que dona que pensa que aquesta actitud representa un fracàs feminista (perquè em sembla una còpia de l’autoritarisme que ha travessat el discurs dels homes al llarg de la història), si avui llegeixo així és perquè Víctor Català va dir que calia malfiar-se “dels colors rabiosament exclusivistes” i perquè a ella el que l’atreia eren les identitats polièdriques i la complexitat dels mosaics. Del segon capítol de Zannoni m’agraden molt tres aspectes.

La condescendència amb què algunes dones es dirigeixen avui als homes representa un fracàs feminista

El primer és la manera que té d’explicar que hi ha mares (mares fagina o humanes, tant és) que, si parlen eixut als fills, és perquè la vida les ha deixades a la intempèrie, perquè estan travessades pel fantasma real de la precarietat i perquè evitar que les criatures es morin no els deixa temps per a cançons i carícies.

El segon és que hi ha autors italians del segle XXI que, amb uns escenari de faula de bèsties, em sembla que poden dialogar amb la idea de maternitat de què parlen autores franceses del XX: Marguerite Duras, a La vida material, explica que la mare és una heroïna del desert, la institució de la supervivència i la cura i l’ésser més boig que existeix.

I el tercer —i el que avui em sembla especialment generós i atrevit— és la reflexió sobre la masculinitat que emprèn a través d’una família fagina conformada per mare i sis fills (el mascle ha estat assassinat per un caçador mentre robava gallines). Quan ja no els turmenta la gana perquè arriba l’estiu, comença la festa dels tres fills mascles (un ha mort de nadó): mentre el petit ha quedat raquític i “existia per no ser-hi” (la diversitat també s’entoma malament en el món animal), el gran de seguida aprèn a caçar, arriba a casa amb “els músculs tensos i la boca ensangonada” i esdevé el preferit de la mare, que és dolenta perquè pateix.

Al mig, però, hi ha un altre germà, el protagonista, la primera persona del singular de la novel·la i una masculinitat que ni és feble ni és forta, sinó diferent. A part de ser un home-fagina enamoradís que s’arrauleix contra la seva germana i la mossega quan ella el mossega (“em tractava a mossegades perquè m’estimava molt”, diu l’ànec Salomó d’Enric Casasses»), és un home que es troba estúpid quan sent enveja del seu germà gran i un home que intenta caçar, però no en sap: si el gran caça un corb, ell aconseguirà tres ous de cadernera. Però com que no tothom està fet per a la competició —tampoc els homes—, cau de l’arbre, se li esclafen els ous i queda per sempre esguerrat: “amb penes i treballs vaig haver d’aprendre a ser coix, i a més amb la vergonya de sentir-me inútil”.

És evident que aquest home no és home inútil. Simplement és algú que no encaixa en la masculinitat que ha imperat durant segles. Ni és arrogant ni violent, ni és tan covard per amagar que té por: plantificant-se enfront del manament bíblic de no mataràs, assumeix que “no havia matat mai i la por em feia tremolar”.

Deia que m’agrada molt parlar amb els homes. Si als anys setanta calia organitzar reunions en què només parlessin les dones, i si això representava una manera de reparar una injustícia (ells havien ocupat el discurs des de sempre, ells s’havien erigit en els propietaris eterns de la paraula), em sembla que avui cal fer un pas més i escoltar-los de nou. Ho diu Fina Birulés a propòsit de la publicació de Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia, 2013): “Hi ha una part que els toca a ells, la de repensar què és el masculí”. Això, crec, és el que fa Zannoni.

Les meves idees estúpides 

Bernardo Zannoni 
Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba
Club Editor. 256 pàgines. 20,95 euros