Els lubricants conversacionals
‘Si us plau’ és una expressió màgica amb capacitats per transformar intervencions comunicatives potencialment hostils
Si us plau: heus ací una expressió màgica amb capacitats extraordinàries per transformar intervencions comunicatives potencialment hostils en actuacions amables i civilitzades. Veiem la diferència, sense anar més lluny, entre “Obre la porta”, què és una ordre descarada —i a la qual venen ganes de respondre “Senyor, sí, senyor!”—, i, per contrast, “Obre la porta, si us plau”, que ja no sona a ordre, sinó a petició.
Sembla evident que tots preferim rebre la segona formulació, i això es deu que ser destinataris d’instruccions taxatives com l’anterior revela de manera transparent que entre qui diu la frase i la persona que n’és destinatària existeix una relació de jerarquia: hi ha algú que mana i algú altre que obeeix. Només en una relació de clara desigualtat té sentit que algú es permeti dir, sense més, “Obre la porta”. Si no hi ha domini entre els qui parlen, és molt alta la probabilitat que el destinatari rebutgi la construcció del marc relacional de poder que el col·loca com a subordinat obedient, i que, en conseqüència, respongui alguna cosa com: “Mira, que obri la porta ta mare”.
És fascinant com, només incloent en els nostres enunciats una fórmula tan breu, freqüent i poc vistosa com si us plau (amb la forma sisplau en contextos col·loquials), introduïm una mena de potent embragament que canvia dràsticament la marxa comunicativa. Ja ho veieu: petita, però potent, sisplau, eh? Una eina meravellosa que els adults al càrrec mirem d’ensenyar voluntariosament als nostres nens, i que, d’altra banda, sembla mentida que alguns gairebé no coneguin (una llàstima per a l’harmonia dels grups).
Però, què dimonis conté si us plau que la fa tan poderosa? Fixem-nos-hi més de prop: si us plau planteja un tractament interpersonal de vós, encara que ens estiguem adreçant a un infant de tres anys, a una companya de feina o a la parella. Resulta encantador, gairebé una reverència lingüística. I quant al seu significat, equival a “si et ve de gust”, “si vols”, “si hi estàs d’acord”, “si et sembla bé”. Amb aquest afegitó, una instrucció rude ja no és una afirmació taxativa (“sí o sí, obre la porta”), sinó una proposta presentada com a hipòtesi: “Obre la porta, en cas que et vingui de gust obrir-la”. Ara, el compliment de l’acció queda condicionat al desig previ de l’interlocutor de fer allò que se li demana. Quina diferència!
Si us plau revela clarament la seva filiació amb d’altres frases amables que contenen la parauleta si, com “si no t’importa”, “si ho puc preguntar”, “si no és una indiscreció”, “si et sembla bé”, “si no et molesta”, i d’altres, que tan sovint fem servir a les nostres converses i que tan estratègiques resulten per tal que les nostres intervencions siguin ben rebudes pels altres. Un lingüista especialitzat a estudiar com les persones fem servir el llenguatge proposava que els parlants, quan volem ser amables, seguim la màxima següent, o tàctica comunicativa interpersonal: “No t’imposis al teu receptor. Dona opcions”. I quina millor manera de donar opcions que plantejar com una hipòtesi sotmesa a la voluntat de l’altre la petició d’una acció? “Obre, si vols” (i si no vols, és clar, doncs no obris).
Però, per què els parlants fem servir el llenguatge per ser cortesos? A priori sembla un costum antiintuïtiu antieconòmic, que embolica la troca, ja que implica invertir més esforç, paraules i temps a l’hora de dir alguna cosa. “Obre la porta” és una frase directa, clara, transparent, no ambigua. Malgrat totes aquestes virtuts, té força possibilitats de fracassar en molts contextos. Per contrast, “podries si us plau obrir la porta si no és una molèstia?” és una frase notablement més llarga i feixuga, és més elaborada i indirecta, implica moltes més paraules per dir el mateix. I tanmateix, és la formulació estratègica convenient en moltes situacions.
I és que hem descobert de manera fefaent que les persones no només som màquines eficients de comunicar molt significat en poques paraules i poc esforç, sinó que també volem ser respectades, que se’ns reconegui com a individus que mereixen una estima, i això significa esperar dels demés que inverteixin energia a aplicar lubricants conversacionals que facin fluides interaccions com la del nostre exemple, quan demanem a algú que faci alguna cosa per a nosaltres. Si us plau, un lubricant lingüístic ideal. No oblideu aplicar-lo en les vostres converses!
