_
_
_
_
_
l'escrita
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

L’aigua magra

A l’Optimot hi diu que, en català, els rius porten el marcatge masculí o femení segons el mot descriptiu geogràfic que s’hi elideix

Bocca di Magra
El dia que recitàvem a les ribes del Magra, també hi va haver tempesta, però es va quedar terra endins, als Alps Apuans.DEA / G. P. CAVALLERO (De Agostini via Getty Images)

Ara que la manca d’aigua ens fa conscients de les conques hidrogràfiques, m’he fixat en el gènere dels noms dels rius. A l’Optimot hi diu que, en català, els rius porten el marcatge masculí o femení segons el mot descriptiu geogràfic que s’hi elideix. És a dir, que en la gran majoria de cursos fluvials, tractem del riu o del torrent i, per tant, en suprimir aquest mot, parlem directament de l’Ebre, del Segre, del Ter o del Llobregat, però, en alguns casos, sembla ser que la paraula que desapareix és ribera i, aleshores, parlem de la Garona, la Tordera, la Muga o la Sénia. Aquesta explicació etimològica no ajuda gaire com a regla per distingir el gènere d’un riu en cas de dubte. En italià, en canvi, tenen una norma molt senzilla que diu que els noms de riu acabats en -a són tots femenins (llevat de tres: l’Adda, el Volga i el Niàgara). Potser, en català, també ens serviria, aquesta pauta.

Amb tot, cal tenir present que la regulació italiana es va fer una mica pel broc gros i no va tenir en compte els usos locals. Tot i així, com que fou adoptada com a solució davant de qualsevol dubte per científics i autors cultes, es va escampar que era la versió correcta entre la gent i ha acabat per condicionar els noms populars de quasi tots els rius. No obstant això, com que la llengua és viva, hi ha excepcions peculiars, com el riu Magra, que ha quedat en una mena de llimbs epicens. És, indistintament, el Magra i la Magra.

Fou, precisament, a Bocca di Magra, el petit poble que hi ha a la desembocadura d’aquest riu, on, tot fent un recital amb en Carles Hac Mor l’any 2008, vam viure una revelació prodigiosa.

La Magra desguassa a la Mediterrània al golf de La Spezia, una porció de mar força tranquil·la però que, en una tempesta del 8 de juliol de 1822, va empassar-se el Don Juan, la barca en què viatjava Percy Bysshe Shelley, el cos del qual fou recuperat a la platja de Viareggio i identificat gràcies al fet que duia el poema “Làmia” de John Keats a la butxaca. El llibret en qüestió narra com la racionalitat del filòsof Apol·loni de Tíana desmunta el casament entre Làmia i Lycius en descobrir l’embruix que feia que Làmia, mig dona i mig drac, semblés del tot humana. Keats hi mig defensa el dret de viure feliços en l’engany dels dos enamorats i, sembla ser, va inspirar uns versos d’Edgar Allan Poe: “Desteixiu l’arc de Sant Martí tal com va fer, antany, / la tendresa personificada de Làmia fosa en una ombra.”

El dia que recitàvem a les ribes del Magra, també hi va haver tempesta, però es va quedar terra endins, als Alps Apuans. Així, davant del blanc brillant de la pedrera de Carrara, que ens quedava al fons com un magnífic decorat de titelles, i mentre en Carles recitava uns versos sobre el concepte de l’home com a porta, va aparèixer un arc de Sant Martí extraordinari, un engany teixit per la llum i l’aigua, com una il·lusió que també ens fonia l’ombra, mig dracs, nosaltres, contra la racionalitat de les portes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_