Naturalesa i artifici

Dues coses coincideixen actualment a Barcelona que prenen la naturalesa i la seva relació amb la ciutat com a leitmotiv. Una és l’exposició Somia la ciutat, al Palau Robert; l’altra és l’anomenat Bosc Vertical del CaixaForum. Malgrat les diferències palpables entre elles —una tancada en una sala i l’altra sobre un mur a l’aire lliure—, totes dues comparteixen la voluntat de voler dur la natura a la ciutat, però aquest cop “enfilant-la per les parets”. Somia la Ciutat està concebuda a l’empara del Departament de Presidència de la Generalitat, que vol fer arribar un missatge optimista sobre el futur de les ciutats, basat en el que genèricament anomenem “verd”. Aquest element està present de diferents maneres i acompanyat d’altres, com ara la identitat i la tecnologia. Però és el verd el que vol articular el conjunt de l’exposició escampada en diversos escenaris. Acostumats a veure mostres que són bàsicament llibres plastificats i retroil·luminats, aquesta és als antípodes; de fet el muntatge, tot i el volgut desconcert inicial aconseguit amb miralls que hem de superar estirant els braços i tocant-los, és un elaborat exercici tàctil i seqüencial amb un esforç palpable per fer de cada espai (intel·ligentment separats per cortines), una experiència diferent. Però l’optimisme escenogràfic no està del tot acompanyat pel discurs que generen alguns dels elements del contingut.

Hi ha dues sales que tenen el verd com a protagonista indiscutible; una ens introdueix en un petit jardí quasi a les fosques mentre passegem entre una mena de menhirs fets de molsa preservada. La presència de la maqueta de forma semblant, d’un prototip de gratacel amb les safates buides, obliga a connectar mentalment els menhirs verds amb el gratacel, donant com a resultat la maqueta d’una ciutat verda vertical. La darrera sala està ocupada per un artefacte ideat expressament per aquesta, una mena d’artefacte de colonització interestel·lar, amb plantes a l’interior, concebut com a jardí per a espècies migrants. Probablement és la peça més singular i la que expressa millor el paradigma d’una naturalesa artificial i tecnològicament avançada de la mostra, que per cert el personal del Palau hauria de regar de tant en tant. És amb aquest rerefons que veiem aleshores el Bosc Vertical, que segons els seus promotors “ajudarà a fer la transició entre la ciutat i la muntanya de Montjuïc”. Una estructura metàl·lica superposada al tester del Palau de la Metal·lúrgia, amb set grans contenidors d’acer galvanitzat amb diversos arbres plantats, oliveres, garrofers, magraners i d’altres, que pengen d’un gran mur amb plantes i arbusts. Tot plegat d’un regust fals que augmentarà quan es completi amb unes “arrels hiperrealistes” artificials que faran veure que el bosc vertical està arrelat a terra.

Veient l’exposició i el bosc vertical, ens envaeix un pensament contradictori. D’una banda, no són més que un reflex de la innegable presència que ha pres el món vegetal en la cultura contemporània, cosa a la qual han contribuït els treballs de G. Clément, S. Mancuso o F. Martella, i d’altres que han influït decisivament en molts paisatgistes i jardiners actuals. Una presa de consciència generalitzada que fa que ja no pensem en arbres i plantes com alguna cosa únicament ornamental. Però si bé això és cert, no ho és menys que, veient les dues protagonistes d’aquestes línies, no podem evitar la sensació de trobar-nos davant d’alguna cosa a la qual el balanç entre els medis i el resultat està desequilibrat. Cosa probablement lligada al fatalisme que suposa admetre que el 2050 el 68% de la població viurà en ciutats, un fet sobre el qual les autoritats volen donar un missatge optimista. En aquest sentit, el bosc vertical o els gratacels-jardins són l’acceptació impotent i comercial d’aquest futur immediat, un futur que sotmet les plantes a la tecnologia més banal, sense adonar-se que les plantes elles soles ja han imaginat el seu futur. Si la Torre de Babel s’hagués construït, avui seria un bosc vertical per iniciativa de les plantes.