Per qui ens prenem

Un llibre important ha passat inadvertit aquests dies, enderiats com hem estat amb Sant Jordi, els més venuts i els models de llengua literària. Es tracta de Per qui em prenc (LaBreu), el relat autobiogràfic de la canadenca Lori Saint-Martin (Lori Farnham de naixement; Kitchener, 1958 - París, 2022), escriptora, intèrpret i traductora que, agafant la frase que li engegava la seva mare pel fet de voler parlar francès (“Per qui et prens?”), explica el procés pel qual, essent com era parlant d’anglès, va fer seu el francès com a llengua materna. Però, és això possible? Pot ser que algú, de manera deliberada, substitueixi la llengua materna per una altra llengua i esdevingui, així, algú altre?

La de Saint-Martin és una història de desconstrucció de la persona i de reconstrucció ben bé sota una nova pell, fins i tot sota un altre nom. Un altre escriptor francòfon com és Édouard Louis (en origen Eddy Bellegueule; ell també va canviar de nom) narra un procés semblant a Canviar: mètode (Més Llibres), en què l’autor explica el seu trànsit de desidentificació d’uns orígens de misèria i violència a fi de reconstruir-se per mitjà de la cultura i el prestigi; encabat de la transformació, esdevé una altra persona. El procés de Saint-Martin és paral·lel a aquest i d’altres (com n’hi ha de gènere, per exemple), però prenent un element poc habitual en la construcció de la pròpia identitat (construcció conscient, s’entén) com és la llengua.

Nascuda en territori anglòfon, Lori Saint-Martin té el primer contacte amb el francès als deu anys, quan a l’escola se n’introdueix l’estudi; és l’assignatura més detestada per tots els seus companys, que no hi troben cap utilitat (de fet, no sembla que a ningú fora del Quebec li interessi gaire el francès) i és motiu constant de burles, però per a l’autora significa la porta oberta a tot un altre món, el vehicle a partir del qual imaginarà un futur fora de la seva ciutat i el trencament amb una realitat social i familiar que, sense ser angoixant ni violenta, és impermeable a les perspectives. El francès serà la coartada per cursar estudis universitaris en zona francòfona, i amb el temps n’assolirà la competència plena fins al punt de perdre l’accent propi. És llavors, quan només el cognom delatava el seu origen no francòfon, que Lori Farnham se’l decideix canviar triant un nom a l’atzar.

Lluny de situar-nos en el marc mental tant dels que consideren que les llengües són mers vehicles de comunicació intercanviables com dels que pensen que una llengua configura una identitat grupal o col·lectiva, Lori Saint-Martin obre la porta a la construcció d’identitats lingüístiques (i personals) superposades per mitjà de la superposició de llengües, fent un pas més enllà de la concepció naïf que el bilingüisme és enriquidor per permetre’ns esdevenir persones diferents en parlar llengües diferents, en una evolució inacabable que fa tantes giragonses com fa la vida i que és, per tant, eminentment líquida. De l’anglès al francès per esdevenir del tot francòfona, per tornar a l’anglès amb els fills a fi que la mare es pogués entendre amb els nets.

El llibre, però, té una llacuna important, en tant que situa la pugna per l’hegemonia al si de l’individu entre llengües dominants, llengües de prestigi, i no sabem què passa si una de les llengües és dèbil. No sempre el bilingüisme és una decisió conscient, ni tampoc és perquè sí que hi ha ciutats bilingües (al llibre esmenta com a tals Montreal i Barcelona), ni tampoc el fet d’abandonar una llengua i abraçar-ne una altra és resultat d’una tria; ella mateixa explica com la seva ciutat va abandonar l’alemany (Kitchener, a Ontario, va ser poblada sobretot per immigrants alemanys) arran de la Primera Guerra Mundial a causa del desprestigi que hi anava associat. Sense l’exercici del poder i de la propaganda a renunciar a la llengua materna (com n’hi havia), no s’explica que l’anglès resistís l’embat de les successives migracions als Estats Units.

El relat de Saint-Martin resulta fonamental per situar la llengua al centre de l’individu i equiparar el debat sobre el respecte per la llengua que parles amb d’altres trets de la condició humana que ens defineixen (gènere, color de pell, orientació sexual), malgrat que ometi el vessant polític del contacte de llengües i la càrrega de violència que sovint comporta l’abandonament de la llengua per una altra.