La llúdria natural
Les ‘llicències poètiques’ serveixen per saltar-se normes. Tot poeta intenta seguir, en l’escriptura rítmica, la naturalitat de la parla
Cada curs, quan faig tallers de tècnica poètica, apareix el mateix dubte a l’hora d’escandir versos: com s’han de separar les síl·labes, segons el parlar o segons les normes de l’escola?
Quan Pompeu Fabra, a la gramàtica catalana del 1918, parla dels diftongs creixents, acaba dient que “en poesia convindria d’adoptar exclusivament la combinació disil·làbica”, és a dir, fer la partició regulada a “ci-èn-ci-a” o “re-li-gi-ós”. Com que el moment històric ho demanava i el text tenia caràcter prescriptiu, la gran majoria de poetes —començant per Carner i Guerau de Liost— van aplicar la nova norma a l’escansió. Però la polèmica estava servida, perquè la manera de dir aquests grups vocàlics (ia, ie, io; ua, ue, uo) no és tan evident. Els mestres prefabrians —com Verdaguer o Maragall— ajuntaven (diftong) i separaven (hiat) les vocals seguint el dictat de l’orella, de manera que, a L’emigrant, cantem alegrament “pà-tria del meu cor” sense fer la pertinent separació de “pà-tri-a”.
Si bé és cert que les famoses “llicències poètiques” serveixen per saltar-se aquestes normes segons la voluntat del versaire i, gràcies a la sinèresi, podríem arribar a llegir les obres de “Sant Ce-brià”, i, gràcies a la dièresi, assolir la “qü-a-dra-tu-ra del qü-a-dre”, tot poeta intenta seguir, en l’escriptura rítmica, la naturalitat de la seva manera de parlar. Joan Coromines, a Lleures i converses d’un filòleg (1971), seguint l’adagi francès chassez le naturel, estableix una mena de fórmula senzilla per a la bona dicció que diu que és acceptable de fer diftong en els finals amb -ia i -ie (his-tò-ria, grà-cia, sè-rie) i en -ió (ac-ció, reu-nió) però en canvi ha de dir-se sempre com un hiat el grup -ua (es-tà-tu-a, per-su-a-dir) o -ie enmig de paraula (qui-et, am-bi-ent).
Això de la naturalitat ho posa en dubte Salvador Oliva a Introducció a la mètrica (edició de 1988), quan diu: “Com que la poesia és un llenguatge elaborat, i no primari ni espontani, la sinèresi hi fa sempre nosa”, i proposa que la rigidesa en l’acatament de la norma depengui d’una qüestió estètica, de manera que, en un poemet burlesc, ens podem permetre escriure tal com parlem però, per a una cosa èpica, cal seguir la normativa al peu de la lletra. Tot i això, el mateix Oliva, a Mètrica catalana (edició de 1980) constata que “els poetes francesos moderns semblen haver adoptat la solució d’aplicar al vers la sinèresi ja corrent en la parla.”
Soc partidari de fer com els poetes francesos. Sempre proposo als alumnes que segueixin la Gramàtica del Català Contemporani (2002), al capítol “Fenòmens en grups vocàlics”, redactat per Teresa Vallverdú Albornà. És una obra que no fa cap excurs dedicat als poetes perquè es tracta d’un text descriptiu.
Fet i fet, la naturalitat d’una bona parla ja tendeix a assenyalar per on vol que se separin les síl·labes, com quan, per marcar el hiat de “llú-dri-a”, neix el bell metaplasme “llú-dri-ga”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.