Corto Maltès, l’aventura dibuixada

L’any 2015, Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero van publicar una nova aventura de Corto Maltès, el personatge d’Hugo Pratt, i ja es va veure clar que havien agafat la resurrecció d’un clàssic amb ganes, gràcia i traça. Ara, amb l’aparició de Nocturn berlinès (2022), el quart títol d’aquesta nova fornada, ja podem dir que s’han fet totalment seva la creació de Pratt sense trair en cap moment l’esperit original de l’àcrata aventurer.

I és que han sabut trobar els forats idonis en la biografia de Corto Maltès per poder-lo conduir a les parts del món que encara no havia visitat i eixamplar-li el bagatge vital: viatjar al Yukon a Sota el sol de mitjanit (que, cronològicament, precediria Suite caribenya), passar per Alexandria i Zanzíbar a Equatòria, viure el context de La balada de la mar salada amb El dia de Tarowean i rondar pel Berlín d’entreguerres.

Hi ha, doncs, uns patrons prattians que no s’han perdut en cap moment. Per exemple, el ritme i la profunditat de l’aventura, que s’estiren sempre a partir d’algun fet que involucra Corto més enllà dels al·licients sòrdids, i li furga la voluntat d’acció amb qüestions de vida o mort, d’amor, d’amistat, de ganes de tornar a casa... Sempre hi ha una motivació honrada, humanitària o abnegada més enllà del pirateig ordinari.

L’acció, a més a més, va amanida amb punts onírics o delirants, de manera que hi ha transicions narratives que passen per dins d’un somni, d’un estat comatós o d’un salt inexplicable. Sempre, això sí, amb un deix de comicitat que humanitza completament la situació. I és que l’actitud del protagonista segueix també el caràcter que el va fer famós, una barreja d’ataràxia i sensibilitat, un sentit comú proper al menfotisme que no pot deixar de reaccionar davant de la injustícia o ser caritatiu davant de la pobresa, entre un dandi i sant Francesc d’Assís. Perquè, en el fons, busca tresors que no vol, és un pirata de nobles ­ideals. Sempre amb un punt de distanciament, per no perdre del tot el cor en la juguesca.

I cal reconèixer que, realment, n’hi ha per ser una mica escèptic veient els excèntrics amb qui es creua, una rastellera de secundaris tan extravagants que esdevenen realistes, puix que cadascun té unes peculiaritats i unes obsessions tan específiques i característiques que sembla que hagin de ser autèntics, una mostra de la galeria de llunàtics reals que, per altra banda, són l’altre ingredient clau del relat. El context històric sempre ofereix un seguici de luxe a Corto Maltès, com l’escriptor Joseph Roth, que a l’aventura berlinesa li fa de comparsa entre els inicis de l’ascens del nazisme, o Marlene Dietrich, que l’acomboia entre un rodatge de cinema expressionista i els cabarets dels anys vint, o el tarot Visconti-Sforza, que serveix d’esperó per entrar en el meravellós món de l’arqueologia esotèrica, les societats secretes, les avarícies i els assassinats.

Corto Maltès segueix sent Aventura en majúscules.