Rebles i explecions

Quan hom fa poesia seguint les normes de la preceptiva clàssica i escriu amb el que familiarment se’n diu “mètrica i rima”, poc a poc, en principi, va assolint la traça i l’ofici suficients per no resoldre els versos amb paraules supèrflues que li serveixin únicament per sumar síl·labes o per rimar, per complir amb els condicionants que s’autoimposa. Aquestes paraules sobreres són conegudes com a rebles i van des de les crosses més barates d’un “ai” o un “oh” fins a un “ben” o un “pas” utilitzats amb més murrieria que no pas aptitud. És a dir, hi ha solucions per anar farcint la frase sense aportar-hi res més que palla, fórmules eixutes o redundants.

D’aquí se’n pot concloure que la llengua ens ha donat la possibilitat de dir sense dir, de moure el discurs sense fer-lo avançar, de construir parla sense valor comunicatiu. Sí, és cert que hi ha la retòrica buida, l’embolicar la troca i marejar la perdiu, però jo em refereixo a les eines que la llengua porta incorporades per generar un significant insignificant: els mots expletius.

En llatí, ex-plere vol dir “omplir fins dalt, curullar”, i d’aquí en deriva expletivus, o sigui: que omple. Els expletius, doncs, són, gramaticalment, aquells elements innecessaris perquè una frase tingui sentit. En català, com en la majoria de llengües romàniques, n’hi ha uns quants. Per exemple: la negació expletiva, com en la frase “Ha guanyat més diners que (no) nos­altres”; la preposició expletiva, “Hi ha molts (de) gats”; els pronoms febles expletius, “Si (n’)eren tres tambors”... Fins i tot un datiu ètic pot ser considerat un element expletiu: “El nen no (em) menja”.

En general, els ingredients expletius estan marcats pejorativament i es consideren una vulgaritat, mots espuris, emfàtics, pura inanitat semàntica, perquè són totalment inútils des d’un punt de vista lògic, tot i que no sempre es poden suprimir perquè, sovint, són elements lexicalitzats, és a dir, formen part d’un conjunt sintagmàtic que ja compta com si fos un sol mot. Què aporten? Segons els lingüistes, donen expressivitat i harmoniositat, vivesa i col·loquialitat. De fet, Josep Ruaix en deia mots expletius o eufònics, que sonen bé. Són, doncs, eines de plasticitat de la llengua, que diuen amb la manera de dir i res més. És a dir, són instruments essencialment estètics, poe­sia pura.

Louis Aragon, a la seva novel·la Blanche ou l’oubli, diu que se’ls anomena expletius per desempallegar-se’n, perquè ningú no ha trobat una bona teoria que expliqui la seva “entrada en escena”. Jean Bouzet els dona un valor anafòric, al·legant que hi són per recordar un terme emprat anteriorment, però no es refereix a una anterioritat concreta i sona com si l’expletiu fos una reminiscència gramatical d’algun element perdut en el temps. En el fons, llavors, els mots expletius —els rebles per antonomàsia—, ¿serien un valor mistèric de la llengua? Una porta a un buit místic? En serien blens extraviats d’un cant remot?