Ni mut ni lat
Joan Manuel Pérez i Pinya era un intel·lectual treballador i discret que va descobrir-se’ns com a poeta quan va guanyar el premi Joan Alcover l’any 2019 amb ‘Atletes de la fuga’
El maig de 2022 va morir Joan Manuel Pérez i Pinya, mestre d’institut, savi ferraterià, motor de la revista Veus Baixes i un dels artífexs del Diccionari de la traducció catalana. Ens va deixar abans d’haver complert els seixanta anys, car era membre de la meravellosa generació dels nats el 1963, que ha donat a la literatura catalana una sèrie espectacular de personatges irrepetibles.
Pérez i Pinya era un intel·lectual treballador i discret que va descobrir-se’ns com a poeta quan va guanyar el premi Joan Alcover l’any 2019. El seu llegat poètic publicat és, per tant, fruit d’una llarga maduració, i consta només del llibre que li va valdre el premi, Atletes de la fuga (El Gall Editor, 2019), i d’un segon volum aparegut dos mesos abans del seu traspàs. Aquesta darrera obra porta un títol fantàstic, Fauna mutilada (Lleonard Muntaner, 2022), una renovació del famós “faune mutilat” del poema “La relíquia” de Joan Alcover, però que, en aplicar-hi un canvi de gènere, passa de ser una ruïna romàntica a ser una naturalesa maltractada, d’un jardí rococó deteriorat per les inclemències a un llebrer baquetejat i abandonat a la cuneta. La força del títol és encara més bèstia gràcies a la imatge de la coberta, el detall d’una escultura de la ciutat d’Herculà on es veu un faune fornicant amb una cabra. Jo sempre he barrejat la imatge d’aquesta mena de sàtir banyut amb potes de cabra i la figura del boc de Biterna, de manera que hi desxifro un to d’irreverència diabòlica. I, ben cert, el joc esdevé bellament sacríleg perquè les parts principals del llibre segueixen l’estructura arquitectònica d’un temple grec (pronaos, naos, àditon i opistòdom) i estan farcides de sonets de relectura de mites hel·lènics.
És un bon llibre que conté, a més, una oda a Espanya, un tribut a Ferrater i altres perles, però que se sustenta sobretot en els sonets, enmig dels quals hi ha un vers que em va cridar molt l’atenció per un fenomen que, com més va, més trobo en llocs inesperats: l’ambigüitat en l’agrupació prosòdica. No vull dir que sigui un fet més freqüent en la poesia d’ara, sinó que m’he tornat sensible per localitzar-lo. El poema V de l’apartat titulat “Naos” comença així: “Descaradament canalla s’atansa”. Com que hi ha una cesura després de l’adverbi, hom tendeix a fer-hi una pausa i resol que, després d’un complement de mode (“descaradament”), el subjecte és una mainada (“canalla”) que s’apropa (“s’atansa”). En seguir poema endins, però, la percepció projecta un dubte i es rellegeix el vers i sembla que el complement sigui “descaradament canalla” i el subjecte estigui elidit: “[ell/ella] s’atansa”. Una coma potser ens ho aclariria, però la doble possibilitat d’interpretació és tan suggestiva, l’equívoc és tan irresistiblement interessant, que no hi fa cap falta. És més, l’ambigüitat genera variants de lectura del poema sencer. Es pot llegir de totes dues maneres! És una vaguetat saludable que atreu l’atenció: una fresca mescla la pesca.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.