Aurora Picornell: ornament i delicte

El món és colossal. L’octubre passat, quan el govern balear identificà les restes d’Aurora Picornell i d’algunes de les seves companyes, la premsa illenca vessà per uns dies d’articles que hi feien referència. Al meu parer només n’hi hagué un de vertaderament imprescindible. El publicà el diari Última Hora i la seva autora lamentava l’estultícia dels temps moderns (o cosa semblant; fa de mal recordar) abans de denunciar un gran escàndol amb indignació no menys enorme: “Sí, sí, d’acord, d’acord!”, venia a dir, “s’han rescatat els ossos d’aquella doneta... però no seria molt millor, per Déu sant, que algú investigués als arxius si va escriure alguna cosa i la fes pública?” Oportuníssima observació, certament... si no fos perquè l’obra de Picornell fa anys que és editada i disponible.

Ara que s’acosta el 8-M i que la Roja del Molinar ja no és tema de moda, he recordat l’anècdota i m’han nascut ganes d’escriure’n. Per si algun lector no la situa, Picornell fou una militant comunista assassinada pels nacionals el 37; potser injustament, el seu nom ha transcendit a l’imaginari per sobre d’altres companyes d’ideologia i destí criminal, a causa sens dubte del seu magnetisme en vida i la solidesa del seu llegat intel·lectual, escàs però valuós (i publicat!). No soc cap entès en la seva figura, a penes he llegit els seus escrits reunits, la biografia de David Ginard i l’assaig que li dedicà Josep Quetglas, recollit a Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura (Arcàdia, 2017). Poquíssim per reclamar Picornell com a meva, però tal vegada basti per suggerir un apunt.

El text de Quetglas és prodigiós, ple d’idees i esmenes furioses a l’oficialitat que jo no puc resumir aquí. Una d’elles consisteix a rebatre un tòpic segons el qual Picornell era “tan inculta com llesta”. Què vol dir ser culte? Conèixer Debussy i acumular dades? O entendre el vertader teixit de la realitat social i on rauen les exigències de transformació? La primera forma, pròpia de la classe dominant, li estigué vedada a la nostra heroïna i a tots els representants de la seva classe treballadora. En canvi la segona, diu Quetglas, li era pròpia i amb ella escapçava mentides.

Mitjançant Picornell, l’assaig reivindica la cultura obrera (i la cultura pels obrers) i reclama que no li fem homenatges sinó que revisqui i s’escampi. Que sigui eficaç, que cremi i desafiï l’amo avui mateix, ara. Té raó, però llavors recordo aquell article del passat octubre que fingia compromís amb allò que de res coneix qui el signava, i pens en el cruel eco de les derrotes. Picornell i el que representa, per exemple: assassinada primer, reivindicada amb paternalisme burgès després, esdevinguda mer ornament de bona consciència que no exigeix escoltar-la. Per obrera, per dona, per vençuda. Feliç 8-M.