Un tipus d’autor

El passat 23 de desembre (si és que no va passar res d’estrany: escric aquestes línies uns dies abans), el Teatre Principal de Palma acollí la lectura en directe de Siau benvinguts, l’obra mestra del dramaturg pobler Alexandre Ballester, mort l’any 2011, a qui tants de nosaltres respectàrem i estimàrem. La representació es pogué seguir tant a la sala com per la ràdio autonòmica, impulsada per un projecte públic de pòdcasts anomenat Fònics, un concepte tan simultàniament antic (teatre radiofònic!) i modern (pòdcast, senyors!) com acostumen a ser les bones idees. La peça tenia un repartiment magnífic, amb l’admirable Agnès Llobet al capdavant: tant de bo que sortís de conya, i suposo que, quan el lector em llegeixi, el resultat ja es podrà escoltar al sucós canal de Spotify que porta el nom d’aquesta iniciativa del govern balear.

El cas, però, és que la notícia m’ha fet pensar en Ballester, primer, i després en el tipus d’escriptor que representà en vida. N’Alexandre fou un bon autor dramàtic, rigorós en les formes i atent a les successives formes de la Gran Cultura, tot i que potser les descobria sempre una mica massa tard, quan ja no eren exactament novetat sinó part del cànon (això sí, tot just acabada d’assimilar). Diguem que feia teatre modern un segon després que aquella fórmula hagués deixat de ser moderna, o teatre amb aroma a clàssic americà... deu minuts abans que aquella flaire tornés a estar de moda. Estava al món, i ens el portava a casa amb petites impuntualitats, però, tanmateix, amb honestedat. En la seva millor accepció, ser un “autor local” voldria dir això: no ser el primer d’arribar allà on toca, però aconseguir-ho sempre, i, així, facilitar que els teus veïns t’hi acompanyin.

N’Alexandre fou un bon autor dramàtic, rigorós en les formes i atent a les successives formes de la Gran Cultura, tot i que potser les descobria sempre una mica massa tard

Em fa por sonar condescendent o rebaixador, perquè no és gens la meva intenció, al contrari. El que vull dir és que hi ha un tipus d’escriptor imprescindible per a la vida cultural real de llocs com Mallorca: aquell que lliga el ritme de la perifèria amb els corrents del món, no per convertir allò local en universal a través d’una literatura excelsa, sinó per traduir allò universal en clau local a través d’una literatura generosa amb el seu petit entorn natural. Tot i que Ballester sols n’és un exemple, mirem-lo de prop: cronista finíssim del seu poble, teatrero encomanador d’entusiasmes, conversador fi, cinèfil divulgador... Jo no sé si la Gran Història de la cultura recordarà Alexandre Ballester quan passin els anys (suposo que no), però la història de la literatura existeix gràcies a gent com ell.