_
_
_
_
MÚSICA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

A ‘LLYLM’ de Rosalía s’escolta Roig o Rodoreda

La nova cançó de la cantant convida a pensar en alguns textos d’escriptores com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda i fins i tot Caterina Albert

LLYLM Rosalia
El tema ‘LLYLM’ respon a les sigles de Lie Like You Love Me.
Marina Pintor

‘Saoko’ de Rosalía és, alhora, una línia recta i un cercle. Línia recta perquè, a través del que hi diu (“yo me transformo, fuck el estilo”), l’artista es projecta com una fletxa veloç disparada cap al futur. I cercle perquè, de principi a fi, el que dona cohesió al tema és la repetició hipnòtica del bucle que acompanya les paraules de la cantant. ‘Saoko’ és la primera cançó de Motomami que va veure la llum, el videoclip de la qual comença amb Rosalía omplint el dipòsit d’una moto. Curiosament, són aquesta imatge i aquesta cançó les que obren un àlbum que es tanca amb ‘Sakura’ i les paraules “las llamas son bonitas porque no tienen orden / y el fuego es bonito porque todo lo rompe”. La flama encesa pel combustible vital ha d’acabar reduïda a cendres que, al seu torn, són la promesa d’un nou inici. Moviment cíclic de dimensions individuals i còsmiques. Circularitat que imposa un límit a l’agressió rectilínia dels projectes futuristes.

L’atmosfera de ‘LLYLM’, l’últim tema de l’artista, simula una mena de bombolla fora del temps. A ‘LLYLM’ no importen el passat ni el futur i tot gira al voltant d’un present intensificat per l’energia eròtica que uneix dos amants. Una cançó així ens convida a pensar en les fascinants relacions entre sensualitat, imaginació, creativitat i pas del temps; assumpte antiquíssim que, sense anar més lluny, també batega dins l’obra d’algunes de les millors escriptores catalanes dels últims cent anys. Per començar, hi ha el clàssic recull d’assaigs del 1991 el títol del qual sembla que ‘LLYLM’ (sigles de Lie Like You Love Me) directament homenatgi: parlo, és clar, de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. Al primer text del llibre, l’autora afirmava, seguint Plutarc, que “qui és enganyat és més savi, car aquell qui té sensibilitat és fàcilment impressionat per la voluptuo­sitat de les paraules.”

No hi ha dubte que Víctor Català sabia seduir —és a dir, enganyar— per mitjà de la voluptuositat de les paraules. Els contes de l’escriptora són curulls de dones submergides en estats d’al·lucinació eròtica. Fins i tot la Marceleta de ‘Sota el cel’ viu obsessionada amb un tòtem floral similar al que Rosalía descriu a ‘LLYLM’: “Ay dame esa, esa pulsera de flores / Me la pondré en la muñeca / Cuando despierte, así yo lo sabré / Así yo lo sabré, yo sabré que fue real / Será mi tótem, lo sabes tú y nadie más”. El talismà de significat íntim conté la promesa de congelar el present: aferrar-s’hi equival a recrear l’instant de passió viscuda, ni que sigui com un eco. Més fetitxe floral: a ‘Carnaval’, de Mercè Rodoreda (un conte que, com va assenyalar la crítica literària Marina Porras, presenta uns pa­ral·lelismes més que inquietants amb ‘LLYLM’), un minyó sent “una mica de por” de la fixació amb les gardènies que té la noia a qui acaba de conèixer. Ella, però, té més control del que sembla sobre el seu fantasieig: “Has de tancar els ulls però no del tot”, li diu al minyó. “Deixa una escletxa, molt petita, oberta.”

Un excés de fantasia i acabes com un boig que fa tombs sense sentit, com l’agulla d’una brúixola espatllada; o com un melancòlic que conviu dins d’una gàbia amb els fantasmes del passat, sense poder distingir-se’n. Però una mica massa poca i esdevens un individu gris, sense passió. “Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”, ens diu Montserrat Roig. Fer volar la imaginació tan lluny com sigui possible sense perdre el punt de referència, la possibilitat de tornar a casa: aquest és l’equilibri fràgil, l’escletxa molt petita per on prospera la creativitat humana. ‘Saoko’ és una cançó genial perquè resumeix a la perfecció la tensió entre emancipació i arrelament que travessa la música de Rosalía. ‘LLYLM’, en canvi, és un pèl claustrofòbica: després d’escoltar-la un parell de cops, tens la sensació d’haver-ho fet un milió de vegades. El carnaval ens recorda, diu Rosalía, que cal decidir entre “ser y cambiar” o “no ser y disfrazar.” És a dir: entre la transformació creativa a partir d’uns fonaments sòlids o els jocs d’il·lusionista una mica buits. La nostra artista sap molt bé quan i per a què li convé cada opció.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_