El fenomen Oques Grasses

Definir un grup com Oques Grasses és complicat. Un estil que neix de la barreja, que varia en tots els seus discos, encara que són coneguts generalment sota l’etiqueta de reggae-pop català. Uns concerts imprevisibles, però alhora sorprenents. Un grup difícil d’encasellar, però amb un gran èxit que els ha col·locat com una banda de referència en català. Un públic jove i homogeni en els seus inicis, que ha evolucionat en aquests deu anys de la banda osonenca fins a convertir-se en un grup intergeneracional i transversal. Fan el que volen, i el que volen, a més, agrada. “No hem fet música per vendre. Jo la música només la sé fer d’una manera, i si no hagués funcionat així, no ho hauria sabut fer d’una altra”, explica Josep Montero, el cantant del grup.

Aquest 2023 serà un any de música, de concerts —ja n’hi ha previstos una trentena— i de rècords al Palau Sant Jordi. Oques Grasses aconseguirà que 17.000 persones de la gent que estima cantin des de lletres profundes i sentides com ‘Deixa’ fins a ritmes patxangueros com ‘Bye Bye’. El concert del pròxim 28 de gener, titulat “La gent que estimo” en honor de la cançó més escoltada del seu últim àlbum —acumula més de deu milions de reproduccions a Spotify—, commemorarà els seus 10 anys en la indústria de la música, els seus cinc àlbums d’estudi i la fi de la seva última gira. “El fet que grups de masses en català siguin capaços d’omplir concerts com el Sant Jordi vol dir que hi ha públic, que hi ha indústria i que els grups catalans són de primer nivell”, explica Lluís Gendrau, director editorial d’Enderrock.

Cristina Ferrero (21 anys), fan acèrrima del grup, va comprar les entrades quan van sortir el 2021. Aquella mateixa nit, el públic ja va esgotar-ne les dues terceres parts, després que la pàgina de venda es pengés. “Al principi vaig pensar que estaven bojos per treure un concert al Palau Sant Jordi per al 2023, i a més quan encara estàvem amb restriccions per la pandèmia”, argumenta la fan. Com ella, cada dia centenars de joves comparteixen a Twitter frases de les seves cançons. Amb melodies molt ballables i barreja d’estils a cada disc, Oques Grasses té unes lletres de “nen trapella” que enganxen el públic, detalla Gendrau.

L’inici dels osonencs

La gira del desè aniversari va començar el 30 de gener del 2022 a les Festes Decennals de Valls, i ha alçat la seva bandera del corcul —logo que identifica la banda— en festivals com Respir-A d’Alcarràs (Lleida), Canet Rock (Barcelona) o el Share Festival a l’Estadi Olímpic (Barcelona). A Spotify compten amb gairebé 400.000 oients mensuals i més de 110.000 seguidors. Els seus videoclips, a més, també triomfen a YouTube: el vídeo de ‘Bye Bye’ (A tope amb la vida, 2021) es va convertir en el videoclip més vist en català el 2021.

Amb una barreja d’estils, les lletres tracten temes com les crisis vitals amb esperit optimista

El grup d’Osona està format per set membres: Arnau Altimir (bateria), Joan Borràs (teclats), Guillem Realp (baix), Miquel Biarnés (trombó), Miquel Roig (trompeta), Josep Valldeneu (saxo) i Josep Montero (cantant, lletrista i compositor). La majoria són estudiants de l’Escola Superior de Música de Catalunya, tret de Montero i Realp. Montero, antic electricista que amb 26 anys va decidir dedicar-se a la música, va començar en solitari. Aviat es van iniciar les col·laboracions amb altres músics, que van servir per materialitzar l’embrió de la banda el 2010. Dos anys després, el grup treia el seu primer disc: Un dia no sé com (2012). “Els inicis van ser molt intensos, ja que havíem de tocar moltíssim per poder viure de la música”, assegura Montero.

Música ballable amb lletres de nen murri

Els discos d’Oques Grasses barregen i barregen estils musicals. Els primers, Un dia no sé com (2012), Digue-n’hi com vulguis (2014) i You Poni (2016), tenen un so més reggae. Són capaços de tractar temes com les crisis vitals o l’acceptació personal amb un esperit optimista hippie rural, sense oblidar un rerefons reivindicatiu i ideològic. Josep Montero, amb una característica veu aguda, tant particular com acollidora, comenta la versatilitat del grup: “És guai agafar un estil i fer-te’l teu. El que importa és que les cançons expliquin el que és important per a la persona que la fa, i que la persona que l’escolta, li agradi o no, pensi que és de veritat, sigui una sardana, techno o reggaeton”.

Amb el quart disc van apostar per sons nous, per bases electròniques, per música llatina i sons africans. “Sempre han estat capaços de fer melodies que enganxen molt, molt ballables, i que connecten amb lletres de nen espavilat i trapella. La clau és que les seves cançons s’acaben cantant a la dutxa”, assegura el director d’Enderrock. Canten en català, però no tenen por de barrejar-lo amb l’anglès o el castellà. Tampoc d’inventar-se paraules com a ‘Lakilove’. No els importa titular una cançó amb ‘Sta guai’, ‘Cara de cul’ o enviar-ho tot “a la merda” en diverses.

‘Fans del Sol’, un punt d’inflexió

“Abans de Fans del Sol (2019) ja tenien èxit, però a partir d’aquí tant la crítica com el públic els ha considerat un gran grup de referència, i això normalment no passa. Quan un grup té molta popularitat, la crítica considera que ja s’ha venut al mainstream, però amb ells no ha passat”, explica Gendrau. Fans del Sol (2019) —el seu quart disc— encara que pugui semblar el mateix, sona diferent. Algunes cançons remeten als discos anteriors (‘Escopinya’ o ‘John Brown’), unes altres tenen bases funk (‘Sta guai’), però sobretot destaquen els sons més llatins i electrònics de cançons com ‘Més likes’ —en col·laboració amb Zoo i Lildami—, ‘Torno a ser jo’ i ‘In the night’, la seva cançó més escoltada a Spotify. Amb aquest àlbum entren de ple en l’escena catalana. “Els tres primers discos s’acostaven al so que volíem tenir, però no en teníem prou. Amb el quart el vam trobar, vam tenir més temps per fer les coses com a mi m’haurien agradat”, destaca el cantant.

‘Fans del Sol’ és el disc amb què aconsegueixen convèncer tant el públic com la crítica musical

Cristina Ferrero va començar a escoltar-los quan una aplicació de música li va recomanar Fans del Sol. Quan els va descobrir, se’n va enamorar. Es va descarregar els discos anteriors fins a aprendre’ls de memòria. Però el punt d’inflexió va ser anar a un concert del grup a Badalona. Li agrada el “bonrollisme que desprenen”. “Són cançons positives amb tot el que és negatiu. Diuen que la vida és una merda, però aquí estem per ser felices”, comenta la fan. Per a ella, són uns “bojos” que et fan “valorar els petits moments”.

Públic intergeneracional

Bregar amb la ressaca de l’èxit del seu treball anterior no era fàcil. Però ho van tornar a fer amb A tope amb la vida (2021). El títol ho diu tot. Ja com a estendard del mestissatge català, el grup d’Osona convida amb aquest disc a ballar i gaudir. Cors, percus­sions i vents, mescles que reinventen la banda i donen una empenta més. Amb cançons que han deixat el video­clip més vist —i probablement divertit— del 2021 (‘Bye Bye’), altres que són més dels vuitanta (‘Petar-ho’) i algunes fins i tot que abracen el reggaeton més urbà (‘Lakilove’). Sense oblidar el ja convertit en himne ‘La gent que estimo’, una col·laboració amb Rita Payés.

Només cal fer un volt pels seus concerts per veure el seu públic, cada vegada més variat. Segons Gendrau, el públic ja és “transversal”: en general és adolescent, però ha anat sumant i guanyant noves generacions amb els anys. La mare de Cristina, amb 53 anys, és tan fan com la seva filla i l’acompanya als concerts. La Cristina també creu que el públic abans era més heterogeni, però sobretot a partir de Fans del Sol s’han ampliat les edats.

Jugant a fer concerts

A l’escenari, Oques surt a jugar. Amb un uniforme que ja és característic —polo, pantalons curts i mitjons de colors— el grup connecta ràpidament amb el públic. Cada concert, per als seus fans, és diferent. “No és habitual que un grup reuneixi tantes generacions juntes, i això és mèrit d’aquesta empatia, complicitat i seducció que tenen amb els espectadors”, explica Gendrau. Josep Montero fa que tota la banda balli amb ell. Fins i tot, en alguna cançó com ‘In the night’ animen els espectadors a fer una coreografia. Fuig del guió d’altres artistes i segueix les seves pròpies normes.

La seva pròxima cita amb els fans serà el 28 de gener al Palau Sant Jordi. Esgotades el passat 17 de maig, molts encara busquen desesperats entrades a la revenda. El Montero no s’esperava aquest èxit: “Pensàvem que hauríem d’esforçar-nos moltíssim i que suposaria un bon repte per al grup. Ara en tenim moltes ganes, i estem enfeinats preparant el concert”.

El català també omple Palaus

En temps de crisi per a l’ús del català, sobretot entre joves, els artistes s’alcen musicalment: es produeixen més discos en català, i en estils diferents i nous, segons explica Gendrau. “Cada vegada s’amplia més la música catalana, com amb les músiques urbanes, i trobem molts artistes que omplen espais molt grans. El cas d’Oques Grasses és un bon exemple que estem en un moment especialment dolç de convocatòria dels artistes que canten en català”, assegura el director d’Enderrock.

Oques Grasses ho és tot, però alhora res. Juguen amb una indefinició que els caracteritza. Mescles d’estils musicals que fan difícil definir-los, encasellar-los o atrapar-los com ells faran amb 17.000 persones el proper dissabte. “Tenen un nivell d’autoexigència i de reinventar-se brutal. El seu èxit és fruit d’una feina tenaç i d’una trajectòria de superació”, destaca Lluís Gendrau. Després del pròxim concert arribarà una pausa que vindrà amb un nou disc. “Aquest proper disc serà el que em farà sentir menys pressió. Ja porto dos discos aconseguint un resultat que espero i ara es tracta bàsicament d’explicar les històries que siguin importants per a mi”, explica Montero. Podrà ser millor o no, però el més probable és que sigui diferent d’aquests 10 anys. “Hem tingut una trajectòria molt intensa, però considero que hem sabut mantenir-nos sent qui som, fent el que volem fer i com volem fer-ho”, sentencia el cantant.

Una dècada d’estils nous i diferents

Oques Grasses té lletres reivindicatives, profundes i fins i tot algunes que semblen absurdes. Cançons com ‘Cul’ (Un dia no sé com, 2012), la més escoltada del seu primer àlbum, que a priori semblaria una cançó sense cap ni peus de reggae-rock —els 20 primers segons l’única paraula que escoltem és cul—, però que més endavant elabora una lletra de denúncia social. A Digue-n’hi com vulguis (2014), el “bon rollo” de ‘Fill de Maria’ crida l’atenció. Es produeix una mena de “Bohemian Rapsody català” que de sobte talla totalment amb la melodia principal per introduir una processó d’orquestra. És, en definitiva, una oda a l’amor passional que defuig la monotonia. El cul, però, torna a aparèixer al tercer disc, You Poni (2016), amb ‘Cara de cul’, una cançó vitalista que fa referència a tota mena de situacions a la vida, des d’aquelles que ens fan feliços fins a les que ens fan caure. Amb la consolidació del grup i el quart disc, Fans del Sol (2019), arriba la cançó més escoltada de la seva trajectòria a Spotify: ‘In the night’. Una melodia i tornada que enganxen, un so més electrònic i ballable i una lletra que anima a passar-ho bé i despreocupar-se de les coses dolentes. Però si alguna cançó s’ha convertit en un himne és ‘La gent que estimo’, la col·laboració més íntima del grup i que pertany al seu últim disc, A tope amb la vida (2021). Una lletra delicada que, quan sona, ja sigui als concerts, al cotxe o a través dels auriculars, és impossible no emocionar-se pensant en aquella “gent que estimem”.