Deu del Sant Jordi

A Catalunya res és més simbòlic musicalment que omplir un Sant Jordi, el palau d’esports de Montjuïc inaugurat fa 32 anys

Raimon en l’aniversari d’‘Al vent’.
Raimon en l’aniversari d’‘Al vent’.Carles Ribas

El símbols tenen poder, ens articulen, i a Catalunya res és més simbòlic musicalment que omplir un Sant Jordi. Inaugurat fa 32 anys, es poden comptar amb els dits de dues mans els artistes que l’han omplert cantant en català, això sense considerar concerts benèfics i celebracions diverses. Els primers de fer-ho van ser els joves que el 1991 van irrompre generacionalment a la Catalunya moderna amb el concert de Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets, reflex d’una educació en català sense competència de les xarxes i de l’ús d’un idioma amb què els joves eren renyats pels pares i que ells feien servir amb la colla per explicar com n’eren d’incompresos. Més enllà de la música —un batibull gens postmodern però molt festiu—, aquell concert va ser ciment generacional. Tant que la nit va acabar roquera, amb Pets i Sopa de festa a un garito barceloní i amb la policia aturant Joan Reig i Ninyin, els amos de la festa.

Llavors va començar el domini de la cançó d’autor, amb un Raimon que amb la seva ètica, amb l’estètica del cantautor al servei de la personalitat resilient d’una cultura que no vol morir ofegada i amb una veu que sembla que sempre ha existit més enllà del temps, com la primera mà impresa en vermell dins una cova, el 1993 celebrava el 30è aniversari d’'Al vent’, un crit per aturar vendavals. Ho va fer un 23 d’abril, simbologia tautològica. Al novembre d’aquell any, Miquel Martí i Pol i Lluís Llach van recuperar un element definitori de la cultura catalana: el Mediterrani i les seves ribes, iguals en la diferència. No era encara el taüt que va denunciar Serrat als seus concerts de comiat, i Un pont de mar blava va convertir el Sant Jordi en un mar de sensibilitat amb un escenari-platja el dies 26 i 27. Més tard, un altre 23 d’abril però del 1997, ho tornaria a fer Maria del Mar Bonet celebrant 30 anys de carrera amb un concert-riu amb multitud de convidats, on la definida per Iago Pericot (escenògraf del concert) com a “sirena mediterrània” va fer arrelar el mar a la música popular de Ses Illes.

Els primers d’omplir el palau d’esports cantant en català van ser Sopa de Cabra, Sang­traït, Els Pets i Sau el 1991

Pel mig, entre Raimon i Maria del Mar, es va situar un grup amb una popularitat que es mama de petit, a les cercaviles dels pobles i ciutats, quan sonen instruments populars en un ambient de festa al carrer. És el sentit profund d’una companyia que va començar abduïda pel jazz-rock de Miles Davis i va iniciar el concert del seu vintè aniversari amb una cercavila amb Comediants. Va ser, és clar, un Sant Jordi. El 1994. D’aquí poques setmanes, ja amb 50 anys, l’Elèctrica Dharma tornarà al Sant Jordi. La festa mai s’acaba.

La simbologia de Serrat va anar per altres camins, els que després de set anys sense editar música en català el van dur a retre homenatge a la música en aquesta llengua entre 1962 i 1975, a través de la Nova Cançó i rodalia en un doble disc, Banda sonora d’un temps, d’un país (1996). Trenta-quatre composicions adaptades a la seva gola i al seu vibrato, amb Josep Mas “Kitflus” com a arranjador, portades al directe el 23 i 24 d’abril de 1996 en un tour de force de qui ha navegat amb rumb invariable entre dues aigües. Dues decisions clau d’aquells concerts al Sant Jordi: no tenir convidats (només al final del concert van pujar a l’escenari més d’una vintena d’artistes per cantar ‘Anirem tots cap al cel’), i situar la nombrosa representació política a partir de la fila 12 —els polítics no enarboren encenedors i mai es despentinen aplaudint.

I després d’aquest pòquer de cantautors? Doncs es va entrar en la dècada dels 2000, es van difondre l’streaming, YouTube, Spotify, els grans i mitjans festivals d’estiu, i es va revolucionar el directe fragmentant el públic en nínxols, i cap banda de pop en català va optar a convocar al Sant Jordi. Va haver de ser un altre cop Sopa de Cabra, la banda que més vegades l’ha omplert, qui després de 10 anys de separació el va rebentar 3 dies (9, 10 i 11 de setembre de 2011) per celebrar el seu retorn i 25 anys de vida. L’expectació generada per un retorn és un argument clau per omplir grans recintes. Els Sopa que van tornar van ser més roquers que mai, amb un Gerard desfermat marcant distàncies amb la seva faceta de cantautor il·lustrat, i un grup on tothom es tornava a sentir estimat. Recentment Sopa han tornat a omplir el Sant Jordi celebrant els 30 anys de Ben endins, una prova de la popularitat del seu repertori.

També després d’una separació, Antònia Font el va omplir (15 d’octubre passat) en un concert que es va obrir amb una peça del seu darrer treball i es va tancat amb una del primer. Cercle perfecte d’un pop imaginatiu i galàctic tant en lletres com en música. Poc després, Zoo (10 desembre), continuació del llegat valencià de Raimon, paraula, identitat i rauxa en clau contemporània i festiva, van tancar 29 anys de parèntesi entre el de Xàtiva i els de Gandia. I aquest recorregut es clou amb els tres concerts al desembre, emoció sense paraules, d’un Serrat que va acabar la seva carrera com la va iniciar, amb ‘Una guitarra’. Per cert, la major part dels artistes que han omplert el Sant Jordi en català no són de Barcelona. El futur comença amb Oques Grasses d’aquí pocs dies.

Gerard Quintana en l'úlitm concert de Sopa al Sant Jordi, amb Xarim Aresté.
Gerard Quintana en l'úlitm concert de Sopa al Sant Jordi, amb Xarim Aresté.Alberto Paredes (Europa Press)
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS