‘Quadern’, mascaró de proa de la transformació d’EL PAÍS en un projecte pluricultural

La història de Quadern és la d’una aventura insòlita en la premsa de Catalunya. I de tot Espanya. En un doble vessant: el seu paper de reconeixement i foment de la cultura catalana (des d’un diari no originari de Catalunya), i el seu simbolisme com a mascaró de proa de la transformació d’aquest diari, EL PAÍS, en un projecte pluricultural.

Quadern —i la mateixa edició catalana del diari en conjunt— va néixer d’una conjunció astral: la complicitat entre l’editor Jesús Polanco i el seu equip directiu (amb l’aleshores jove Cebrián, en una etapa fructífera) amb el primer responsable de la Zona Franca, Antonio Franco, que acabava de triomfar amb la gestació i consolidació d’El Periódico de Catalunya, fórmula de diari popular, digne i avançat.

Com a editor, Polanco adorava Barcelona, explicava històries amb altres editors, de l’època de Montaner i Simón, dels seus contactes amb Pere Calders i altres, de l’ambient liberal d’aquella ciutat (encara grisa) i aquella cultura (encara sotmesa). Aquesta fascinació, poc coneguda però real, entroncà amb la passió innovadora de l’Antonio i la inspiració de Lluís Bassets, que venia del setmanari El Món, fundat a redós de l’experiència rebel dels anys 1976 i 1977 a Diario de Barcelona. Així va sorgir l’aleshores anomenat Quadern de Cultura.

D’això fa 40 anys ininterrompunts, molts d’ells com a líder en difusió entre les publicacions periòdiques del Principat, aquest pecat imperdonable. Déu-n’hi-do, els anys de referència i divulgació d’alta cultura, literària, artística/plàstica, escènica, històrica, estètica, urbana; d’enaltiment de la cultura popular, dels castells a la cançó, l’olimpisme i el rock: aquell divertit desplegament i els concerts del Cop de Rock!, donant aire al rockers de casa, i en conxorxa amb Ràdio Barcelona. I de fusió (i defensa de la fusió) amb la cultura catalana expressada en altres llengües, i amb altres cultures, aquella dèria cosmopolita, universal, tan sospitosa als ulls de la carrincloneria oficial.

Convé recordar, per aprendre també de certes misèries, que durant gairebé les tres primeres dècades Quadern va ser aixecat a pols, sense l’alè de la institució, se suposa que capdavantera, dels catalans. Orfe del suport obligat de la Generalitat, durant aquell període que el president Tarradellas havia entrellucat com una “dictablanda”. El 2003, amb el primer govern progressista de Pasqual Maragall, això es va normalitzar. I altres diaris barcelonins, com La Vanguardia o El Periódico, acabarien publicant, no ja un suplement setmanal, sinó una versió dià­ria en català, edicions que ja van gaudir de finançament públic.

A l’ensems, Quadern ha estat i és també mascaró de proa de l’edició catalana del diari, des del mateix instant del 1982. Val a dir que aquesta entroncava amb una tradició fèrtil de respecte, d’experència i d’anhels compartits amb la causa dels catalans, si és que es pogués conjugar només en singular. En dona fe el ferreny suport a la Constitució democràtica i autonòmica (els catalans van ser qui més massivament la van votar), a l’Estatut i a la seva defensa contra iniciatives desbordades, com ara la Loapa. Aquesta sensibilitat es va aprofundir des del 1982 (amb poques oscil·lacions, tot i que n’hi va haver): les lleis lingüístiques, d’immmersió escolar, de reforma de l’Estatut. En totes aquestes ocasions clau, i d’altres, va aflorar el compromís amb la catalanitat. I en elements cabdals, amb els catalanismes.

Potser la contribució més “estructural” d’aquesta edició ha estat la de transformar el diari en un projecte de bicapitalitat, consolidant per primer cop a la història un mercat integrat d’abast espanyol davant dels tradicionals mercats locals o de difusió territorial més acotada. No tota la premsa madrilenya que es vanta de “nacional” ho és, si ser nacional suposa la seva pràctica inexistència i manca d’influència en determinades comunitats.

També en el nivell redaccional aquest entroncament ha donat fruits, extesos ara gairebé arreu. D’institucionalització del periodisme de qualitat, amb un ideari públic i conegut, un llibre d’estil, un Estatut de la Redacció que participa en la seva governança. D’afirmació d’independència (i esforç per mantenir-la i ampliar-la) davant els poders, davant la corrupció financera/política (nacionalista i no), davant de l’esbotzament de la legalitat estatutària i constitucional en mans de l’anomenat “procés” secessionista… Tant en temps de sembrar com de collir o garbellar. Mai còmodes, però sempre apassionants, aquest secret de la natura humana. I periodística.