Tres objectius diferents

CARPE DIEM, 10 ANYS A EL MOLINO, 1973-1983. Josep Tobella. Setba zona d'art. Plaça Reial, 10, 1r, 2a, Barcelona. Fins al 28 de febrer

PERE FORMIGUERA. Galeria Fidel Balaguer. Consell de Cent, 315, entresol, 2a, Barcelona. Fins al 12 de març

ESCAPARATES. Anna Malagrida. Galeria Senda. Consell de Cent, 337, Barcelona. Fins al 19 de març

Josep Tobella (Barcelona, 1954) es va dedicar a captar un moment i un lloc que ara, per un públic més jove, és impossible imaginar-se què va ser: El Molino del final dels anys setanta del segle passat, quan veure pit i cuixa, al natural o en fotografia, encara era un acte pecaminós però freqüent i quan, de cop i volta, el vetat conillet en pública exhibició, pelut i ben perfilat, passava a ser un acte habitual però tan cerimoniós i màgic com el pa d'àngel beneït traient el cap del calze daurat. Amb un cert sentit de l'oportunitat, coincidint amb la reinauguració i rellançament del mític cabaret del Paral.lel convertit en un afer decididament d'ordre, Setba presenta un recull de fotografies d'aquell Molino de troneres, iaios i solters que treien faves d'olla amb la Maña, la Merche Mar i la veterana Mary Mistral, la desinhibida Christa Lemm que embadalia Joan Brossa, o l'androgin Johnson ornat amb torera i minieslip de lluentons, sàtir imprescindible d'aquell petit, fellinià, desangelat i, alhora, confortable escenari.

Les fotografies de Tobella, Formiguera i Malagrida parlen del pas del temps

El món que presenta Tobella és en blanc i negre, una mica borrós i amb gra, molt propi de l'època i entre les millors perles s'hi troba la mestressa del local, entre el telèfon i la caixa forta, símbols perfectes d'una espavilada meretriu de l'espectacle. De tot plegat, llavors se'n va fer un llibre que va aparèixer el 1984 amb textos de Miquel de Palol. Però el fotògraf barceloní no va ser l'únic de copsar allò que llavors ja s'intuïa que s'estava acabant, Joan Fontcuberta, per exemple, també ho va fer, i Colita o Marcel.lí Sàenz, entre altres, també. De gairebé tots ells es publiquen fotos en un altre llibre editat per Angle amb text de Lluís Permanyer que va aparèixer l'any passat i que serveix de complement a l'exposició de Setba. I encara hi ha un altre gran testimoni oblidat de l'època del vell teatrí erotitzat: el de Xavier Miserachs que, juntament amb el pintor i escriptor Joan Vilacasas, van preparar la maqueta acurada d'un llibre, amb fotografies esplèndides i textos anecdòtics i picants, que no s'arribaria a editar perquè, paral.lelament, el gran Sebastià Gasch en va fer un de menys luxós i a penes il·lustrat, però més pragmàtic.

Pere Formiguera (Barcelona, 1952) és un clàssic de la fotografia catalana malgrat ser un home bastant allunyat de l'escenari artístic barceloní. Darrerament ha mostrat el seu treball a la Galeria Fidel Balaguer, primer amb Diàlegs amb la pintura, on interpretava el pictorialisme en clau moderna, i Capses, on establia un diàleg amb Joseph Cornell i, alhora, amb els objectes trobats del dadà, el surrealisme i l'art conceptual, i ara amb una sèrie sense títol que remet a la fotografia de botànica del segle XIX i, també, a l'avantguardista de les dècades de 1920 i 1930. Les impecables branques i fulles de Formiguera parlen d'un dels seus temes habituals, el pas del temps, la joventut i la vellesa, i tenen alguna cosa de la nitidesa mòrbida de Mapplethorpe.

Anna Malagrida (Barcelona, 1970) pertany a una generació en què les arts plàstiques i la fotografia es confonen en una mescla simbiòtica. Un dels temes centrals i més celebrats de la seva producció són les finestres, com una metàfora del quadre i també de la fotografia. A la Galeria Senda es pot veure part de l'obra que va cloure l'antològica que la Fundación Mapfre li va dedicar l'any passat a Madrid. Els aparadors parisencs de Malagrida també volen ser un homenatge a la fotografia històrica, en aquest cas a Eugène Atget que va catalogar un munt d'aparadors parisencs a principis del segle XX. L'homenatge no és mimètic, sinó que en fa una obra personal i molt coherent amb la resta de la seva producció i estableix una relació entre els aparadors abandonats del París actual i la pintura gestual abstracta dels anys cinquanta i seixanta, entre l'autoria i l'anonimat, en un interessantíssim joc esteticista i conceptual.