L'estremida memòria de les estàtues

A Budapest ho van resoldre de forma expeditiva. No havien passat ni tres anys de la sortida d'Hongria del darrer tanc soviètic que les autoritats locals inauguraven un parc als afores de la ciutat on havien col.locat els principals monuments que el règim comunista (1945-1989) havia anat escampant per tota la ciutat. Entre les peces s'hi troba el grup escultòric batejat per la sornegueria danubiana com "els jugadors de bitlles", dedicat a la memòria dels hongaresos que van deixar la vida a Espanya combatent a les Brigades Internacional: uns cossos nusos inclinats cap endavant, amb els braços extesos, tal com si estiguessin passant la tarda en un bowling . Es veu que el parc Memento, que així s'anomena, és un èxit turístic. "Memento" és l'imperatiu llatí del verb recordar: "Enrecorda-te'n".

No totes les escultures apilades al magatzem tenen un destí tan fosc com el del dictador

"La gallina" de Capitania, al passeig de Colom, tindrà un final força menys gloriós. Ara mateix està tapada per una bastida que ha de servir, així que deixi de ploure, per enretirar-la i posar-hi al seu lloc el que escau a la institució, que és l'escut constitucional. El Ministeri de Cultura ha determinat que l'emblema franquista no té cap valor artístic, de manera que el de Defensa el farà anar a raure, anant bé, en un obscur magatzem del qual no sortirà mai més. En el seu moment es va considerar si es recuperava l'escut triat per l'arquitecte municipal Adolf Florensa, autor de la remodelació de la façana de 1929, però finalment es va desestimar. Amb encert: si es recorda, per l'època també hi havia una dictadura. La història té això.

No passem bé els comptes amb la memòria en aquest país, això és un fet innegable. O la sepultem o la desenterrem per llançar-nos-la al cap. Ni rastre de l'humor budapestí. Però no tot està perdut. Acaba de publicar-se el volum Art públic de Barcelona .

Per cert, tota la informació es troba a la pàgina de l'Ajuntament de Barcelona (www.bcn.es, clicant sobre la pestanya "Art públic").

Aquesta gran feinada col.lectiva recull les petites històries dels monuments barcelonins, sovint plenes d'humor, ni que sigui del més negre: material imprescindible per escriure la Història amb majúscula. S'hi troba per exemple la peripècia de l'estàtua eqüestre de Franco que ha fet cèlebre el programa Polònia . Va ser encarregada per l'alcalde Porcioles, que volia d'aquesta manera agrair el general la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat, l'any 1963. Però la infrahistòria d'aquest encàrrec és rocambolesca. Porcioles volia comptar amb un artista consolidat i l'atzar el va posar en contacte amb Josep Viladomat (Manlleu, 1899-Escaldes-Engordany, Andorra, 1989). Autor, entre d'altres peces, de la Maternitat de la plaça de Catalunya, del monument a Fortuny de Reus i del Pau Casals del davant del Turó Parc, l'home s'havia exiliat l'any 1937 a Andorra, encara que viatjava sovint a Barcelona amb un cotxàs adquirit al Principat i que no podia circular per Espanya més de sis mesos seguits. I vet aquí que la Guàrdia Civil va enxampar Viladomat i, en comprovar que feia més de mig any que el vehicle no havia sortit del país, l'hi va confiscar

Ara bé, l'escultor coneixia Porcioles que, a més d'alcalde de Barcelona, era jutge de pau a Andorra. Favor per favor: Porcioles faria gestions per tornar-li el cotxe si ell acceptava fer l'escultura del Caudillo. La crònica de Fabre i Huertas afegeix que Viladomat, que renegava d'allò més, es va omplir la boca d'imprecacions, però al final va accedir, i l'estàtua eqüestre del general, amb posat de centurió romà, la mà dreta extesa, la pota dreta del cavall en "corbetta" (aixecada), va ser inaugurada al castell el 17 de juny de 1963. Al maig de 1985, algú la va pintar de rosa, fet que va propiciar el seu ingrés al Museu Militar. Avui s'està en un magatzem de Parcs i Jardins -on la va trobar la fotògrafa Carmen Secanella fent aquest exquisit treball documental que en part es mostra aquí- sense destí conegut.

Vista de prop, la imatge és la d'un miliar còmicament camacurt. Cert, el pedestal en què es trobava enfilat quan respirava l'aire lliure variava considerablement la perspectiva, però vist a peu pla el defecte es fa palès. Vendetta d'artista? Qui ho sap. En qualsevol cas, ningú ho va notar a la inauguració. Tothom es va quedar amb el discurs de Porcioles: "Hemos deseado, mi General, que sea permanente vuestra presencia como testimonio de impar atención por los problemas de Barcelona y Cataluña".

Però informa Carme Hosta, responsable de manteniment d'art públic, que no totes les escultures apilades al magatzem municipal tenen un destí tan fosc com el del dictador. Per exemple, la Blancaneu de Josep Manuel Benedicto (1895-1964) ha de tornar a la plaça de Gal.la Placídia, on s'hi va instal.lar el 1947, tan bon punt acabin les obres motivades per la reforma del Mercat de la Llibertat. És també el cas de l'historiador Mossèn Clapés, retratat per Joan Mora, que un dia o altre, ha de tornar a la plaça de Sant Andreu que porta el seu nom, dels Cèrvols de Frederic Marès, procedents dels jardins dedicats a Vicens Vives i que després van anar a petar als jardins del Palauet Albéniz o del més recent (1983) Homenatge a la Mediterrània , de Xavier Corberó per a la plaça de Sóller, avui revolucionada per efecte de les obres de la Línia 9 del metro. També un dia, si mai s'acaben les obres de la plaça Molina, tornarà a lloc el medalló de Pompeu Fabra sobre pedra de Montserrat, obra de Josep Miret, inaugurat als temps de l'alcalde Narcís Serra.

Altres peces tenen el destí més incert. El Discòbol i el Futbolista dels germans Miquel i Llucià Oslé i Sáenz de Medrano, que havien ornat l'estadi de Montjuïc junt amb els aurigues i genets de Pau Gargallo, potser vagin a parar al proper Museu Olímpic, encara no és segur. Molt pitjor ho té el bust del general Moscardó, esculpit a finals dels anys 50 per José María Navarro i col.locat al seu dia a la cruïlla dels carrers Joaquim Blume amb Guàrdia Urbana, al costat de l'antic Palau d'Esports. O l'heroi de la batalla d'Espinosa de los Monteros, de clara inspiració nazi, un soldat de la Primera Centuria Catalana Virgen de Montserrat recolzat a una bandera, instal.lat el 1955 a la plaça Prat de la Riba -on ara hi ha el monument d'Alfaro al president de la Mancomunitat- i retirat en temps democràtics. Però al costat d'aquestes imatges s'hi troben a més apilats objectes de difícil classificació, com un antic paraigua de la Dama de la Ciutadella, malmès per la calç de l'aigua barcelonina, o unes portes modernistes procedents de la capella d'una de les cases del Parc Güell.

La casuística és molt variada. Hi ha per exemple el cas del Monument a José Antonio Primo de Rivera de l'Avinguda de Sarrià amb Josep Tarradellas, símptoma del nostre escàs esperit budapestí. Col.locat el 1964 per commemorar els 30 anys de la fundació de Falange Española, a l'inici dels anys vuitanta el primer ajuntament democràtic li va treure el jou i les fletxes que coronaven el monòlit, però, segurament per por, no va anar més enllà. Poc temps després, Pedrolo, Brossa o Tàpies van promoure una campanya a favor del seu enderrocament, però no s'ha produït fins que, fa un any, ho ha permès la Llei de la Memòria Històrica. Els relleus de la base, obra de Jordi Puiggalí, estan en tràmit de retorn a la família.

Un cas més dramàtic és el del Monument als Caiguts de la Diagonal, al davant del Palau de Pedralbes, perquè el grup escultòric central, dues figures nues, la del darrere suportant un cos exànim, són de Josep Clarà. L'ajuntament les té en un altre dels seus magatzems sense destí adjudicat. La història d'aquest conjunt és dramàtica. Col.locat a tota pressa el maig de 1952 per tal que Franco, de visita a la ciutat amb motiu del Congrès Eucarístic, pogués inaugurar-lo, va ser acabat pel pobre Clarà, que aleshores era ja un home de 74 anys, uns dies després in situ , quan l'Ajuntament li havia promés que li tornaria al taller (se'n va desdir per pressupost excessiu!). Lloc de peregrinatge de falangistes, el 1972 va ser objecte d'un atemptat per part d'un grup del Front d'Alliberament Català i dos anys més tard d'un grup anarquista. L'obra de Clarà ja no va resistir el tercer atac, perpetrat pels Maulets l'1 de juny del 2001: greument deteriorada, va ser retirada i dorm el somni dels justos a les tripes municipals.

Per cert, no gaire lluny del magatzem de la Via Favència hi ha la plaça de Llucmajor, amb la figura al•legòrica de la República que el regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament, Oriol Bohigas, hi va fer col.locar durant el primer ajuntament socialista de la ciutat. La peça és obra d'un vell conegut, Josep Viladomat, el de la peripècia andorrana. El seu projecte va guanyar un concurs municipal convocat el 1932 per homenatjar Pi i Margall, president de la I República, en un lloc d'honor tan destacat com la cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal. S'havia d'inaugurar pel novembre de 1934 però els fets d'octubre d'aquell any van aconsellar posposar-ho i no va ser fins a l'abril de 1936 que es va poder fer, en presència de Lluís Companys. No cal dir que els franquistes la van retirar, cobrint-la prèviament una temporada amb una bandera espanyola. Sortosament, l'anomenada d'en Viladomat va fer que la figura no es destruís i anés a parar a l'imperturbable magatzem municipal. En lloc seu s'hi va posar l'actual Victòria, de Frederic Marés. Ara se'n reclama de nou el canvi per la d'en Viladomat. És poc sabut, emperò, que l'obra de Marés va ser una de les que van quedar rebutjades al concurs municipal que va guanyar Viladomat, de manera que la victòria franquista és en realitat... republicana!

És la història d'aquest país. Enrevessada, capritxosa, cruel i sovint també còmica. Sí, definitivament ens cal molt tenir un esperit budapestí. Potser quan hi arribem podrem començar a escriure la Història de veritat, tal com va ser, feta de tantes microhistòries apassionants.

Art públic de Barcelona . Autors: Ignasi de Lecea, Jaume Fabre, Carme Grandas, Josep M. Huertas, Antoni Remesar i Jaume Sobrequés. Edició: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009