De Canòdrom a Artsdrom

Aquesta setmana comencen les obres de restauració i remodelació del canòdrom de Meridiana, un dels edificis més brillants del racionalisme arquitectònic que es pot veure a Barcelona, per tal de transformar-lo en un centre d'art contemporani. A sobre de les guixetes d'apostes encara s'hi poden veure els avisos de no den de comer a las palomas i a la barra del bar dels anys setanta que va substituir l'original s'hi troba encara la carta de preus. Tot està com congelat en el temps, polsós, però no ruïnós. Afortunadament. Llàstima que, tenint en compte el seu ús futur, no s'hagi aprofitat per fer-hi portes obertes per tal que els artistes i el públic poguessin aprofitar tants suggeriments com hi ha entre aquelles parets! Però ara hi ha pressa. La remodelació entra dins del pla Zapatero (3,5 milions d'euros) i haurà d'estar enllestida a finals d'any. Així, s'haurà de fer sense que el pla urbanístic de l'entorn estigui enllestit i, a més, sense que hi hagi director del nou centre d'art, que serà elegit en un concurs que encara no s'ha convocat, de manera que faltaran instruccions clares respecte a les necessitats del nou equipament.

La bona notícia, però, és que l'edifici tindrà un nou ús, cosa que assegura la seva conservació, i a més recuperarà gran part del seu aspecte inicial. El que tenia quan, entre 1962 i 1964, el varen construir Antonio Bonet Castellana, el benjamí del GATCPAC que féu fortuna a l'Argentina, i Josep Puig Torné, amb qui va col·laborar en diferents projectes al llarg dels anys seixanta i que recorda amb orgull aquell procés.

"L'essència de l'edifici és el buit", explica Puig Torné. "Normalment, en l'arquitectura el que compta és el volum, l'espai construït. Aquí és al revés. Es tracta d'albergar una funció que es fa a fora, al camp, on corren els llebrers, i l'edifici només és un espai per acollir alguns elements, com la jugesca". Per això, explica, és tan obert, sempre mirant cap a l'exterior, ple de vidrieres, terrasses i grades. "Va ser un encàrrec singular amb un programa simplíssim. I això és fonamental, la condició era que s'havia de fer una obra lleugera, sense gaires complicacions. Aquí està el seu valor", afegeix Puig Torné, que recorda que pensaren en molestar el mínim els veïns, per la qual cosa l'edifici "s'havia d'amagar", i que la forma resseguís el revolt de la pista, "l'abracés", perquè la forma rectangular no hi era adient. Tot va ser pensat perquè tingués la màxima funcionalitat, però sense defugir la bellesa. Ni els detalls.

Explica l'arquitecte José María de Lecea, que, juntament amb Xavier Monteys, dirigeix els treballs de remodelació, que és un edifici "que cada dia et dóna una alegria perquè està ben pensat en tots els detalls". Però, recordant que hi va col·laborar l'enginyer aeronàutic Vicente Cudós, Monteys afegeix que "la seva bellesa és la seva estructura", fent el símil amb l'eslògan del cotxe quatrele dels anys seixanta, per allò de "su belleza es su mecánica".

L'edifici té una forma de ventall desplegat que s'aconsegueix mitjançant divuit pòrtics de diferents mides per tal de mantenir la progressió geomètrica. La coberta se suporta sobre jàsseres afuades que descansen sobre un pilar central i un tirant en l'extrem més baix. "La forma neix de la planta i de la inclinació del 25% que havia de tenir la coberta, cosa que implicava la successió geomètrica de distribució de les jàsseres", diu Puig Torné, que per explicar-ho dibuixa el perfil bàsic de l'edifici (el reproduïm més a baix). Tota l'estructura respon a la funció. La planta baixa, a peu de pista -on hi ha les gosseres, les oficines i els lavabos- és més estreta que la superior, que sobresurt tant cap a la pista, amb les grades elevades per tal de facilitar la visibilitat, com cap al carrer, on es va intentar no ocupar la vorera per no imposar-se excessivament al carrer. Els brise-soleil sobre les grades tenen la doble funció de protegir del sol i de fer de contrapès per equilibrar l'estructura. Les dues puntes, que originalment acabaven en una terrassa que amb els anys es va tapar, acaben amb un pilar que en el darrer moment, comenta Puig Torné, es va inclinar amb un gest que li dóna encara més lleugeresa.

"Més que un edifici, és un gest, una línia que vola enmig de l'espai abraçant-ho tot", afegeix Puig Torné, que comenta un detall molt significatiu: l'alçada del pis de baix, sota les grades i ja a peu de pista, és exactament de 2,26 metres, l'altura del Modulor de Le Corbusier, arquitecte amb qui Bonet Castellana havia treballat l'any 1937, en ple auge del moviment Modern.

I és que l'encàrrec fou que l'edifici fos això, modern. "De fet, hi havia un projecte anterior d'altres arquitectes per construir un canòdrom més tradicional, però els nous propietaris del solar, José Vilar i Antonio Blasco, que ja tenien un altre canòdrom al Pavelló d'Esports, varen demanar que fos modern i, també, que fos desmontable", explica Gianluca Burgio, arquitecte italià que va fer la seva tesi doctoral sobre aquest edifici. Va resultar també molt econòmic, només uns quatre millions de pessetes, malgrat que es va fer amb formigó i acer, llavors un material car i que per aquest motiu se'n va emprar el mínim imprescindible. "Això que fos desmontable era perquè la zona on estava situat era una àrea d'expansió de la ciutat, i els seus dos propietaris pensaven que amb uns anys el solar guanyaria valor i s'hi podrien edificar pisos, però mentrestant podien ocupar-lo aquest equipament que garantia la renda de les apostes. I és que a Barcelona va arribar a haver-hi cinc canòdroms, ja que eren quasibé les úniques apostes autoritzades i resultaven assequibles per les classes populars", afegeix Burgio.

La seva tesi, que no és l'única sobre aquest edifici, la va llegir al febrer de 2006, pocs dies abans que el Canòdrom, que amb la liberalització de les apostes ja només vivia de jubilats i famílies del barri que anaven a passar-hi l'estona, tanqués les seves portes. A l'octubre, i atès que l'edifici, que havia guanyat el premi FAD de 1964, estava catalogat, la gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona va contactar amb Xavier Monteys i José María de Lecea per encarregar-los la rehabilitació i els seus possibles usos, així com l'estudi de l'ordenació del seu entorn.

La feina, explica De Lecea, no ha estat fàcil i en algun moment varen proposar situar-hi una biblioteca o un centre d'art urbà, però sense gaire èxit. Finalment, l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat varen arribar a l'acord el gener passat perquè fos el centre d'art contemporani que substituirà el que feia abans el Centre d'Art Santa Mònica, dedicat ara a propostes més interdisciplinàries. Al principi d'aquest mes de maig, ambdues institucions varen firmar un preacord -encara falta constituir el consorci- i es preveu que a l'estiu pugui sortir el concurs per definir el projecte i la direcció.

Mentrestant, diu De Lecea, s'ha anat treballant amb l'ajut d'Oriol Gual, tècnic municipal i bon coneixedor del món de l'art com a responsable de La Capella del carrer Hospital, espai que també s'incorporarà al centre d'art per ajustar el projecte a les necessitats del futur ús.

I, sobretot, s'ha treballat amb el que serà la remodelació de l'edifici. "Mirarem de conservar al màxim els elements originals, recuperant el mateix tipus de material quan s'hagi de renovar l'existent i recuperant elements que ara s'han perdut, com les dues balconades de les dues puntes", comenta De Lecea.

A la sala de dalt també es recularan les taquilles prop de mig metre per guardar espai, tot i que la paret mantindrà les rajoles grogues que li donen identitat. El terra es tornarà a fer de nou amb el mateix material rústic que hi ha ara, i el bar es reconstruirà com l'original, ben documentat amb estupendes fotografies de Català-Roca, en un lateral.

Aquesta sala exigirà intervencions in situ dels artistes perquè, atès que gairebé tot són vidrieres, que permeten l'entrada de molta llum, i que pràcticament no hi ha parets, el tipus d'obres han de ser pensades pel lloc o que puguin adaptar-s'hi. A la part de baix, en canvi, s'hi podrà guanyar espai per a magatzems i oficines a la zona que ara ocupen les gosseres -tot i que per a això s'haurà de baixar el terra poc més d'un metre- i s'hi situaran, guanyant una part del porxo, dues sales d'exposició que, en conjunt, tindran uns 300 metres quadrats. Aquestes sí que podran obscurir-se tant com calgui per tal de poder mostrar vídeos o obres que necessitin una il·luminació especial.

"L'avantatge d'aquest edifici és que la seva identitat arquitectònica pot intensificar la força del centre d'art, però això també n'és el problema perquè, en ser un edifici patrimonial, no es podran fer les intervencions que el nou ús requereix", explica Joan Fontcuberta, president de l'Associació d'Artistes Visuals, que coneix bé l'edifici i és conscient de les dificultats. "El procés està en marxa, però ara caldrà veure quin projecte artístic s'hi fa".