Les golfes

L'exposició Il·luminacions. Catalunya visionària, que actualment presenta el CCCB, comissariada per Pilar Parcerisas, té un notable interès, malgrat ser confusa i excessivament carregada de peces reiteratives.

Parlar encara de seny i rauxa, de modernisme i noucentisme, de visionaris o no, em sembla del tot avorrit i inútil. Tot art veritable ho és de visionari, a la seva manera. I el primer que un troba a faltar en aquesta mostra és una definició de què hi vol dir "visionari". El títol de l'exposició, Il·luminacions, pot donar a entendre una altra cosa del que l'exposició contempla, és a dir, pot semblar que tracta d'obres de qualsevol mena d'art. Una il·luminació benjaminiana és com una epifania joyciana, és a dir, el llampec metafòric que una sotragada estètica provoca en la ment -i en l'espinada- d'un lector o un espectador. Llavors, sembla que amb aquest títol un s'hauria de trobar amb veritables obres d'art, obres de primer ordre. I no és pas així. L'exposició és plena de coses que ni tan sols són obres d'art. Documents, fotografies, banderes, revistes nudistes, llibres sobre la maçoneria... O sigui que la il·lusió de trobar-se amb un seguit d'obres d'art capaces de provocar aquestes il·luminacions al cervell i als sentits, aviat s'esvaeix. És igual, però. Feta la correcció, un s'esperaria un discurs articulat sobre aquesta cosa que es considera imaginativa i progressiva en la història del país, amb els seus testimonis, des d'un fal·lus romà al submarí de Monturiol, des d'un relleu romànic a uns volums d'escuma de goma de Jordi Pablo. Doncs no. El fet de voler ordenar l'immens gavadal de documents i objectes en uns capítols del tot arbitraris, tan arbitraris com poden ser-ho uns capítols basats en cadascuna de les lletres de la paraula "il·luminacions": Imago mundi, Lux, Locus solus, Ut pictura poesis, Mater civitas, Incipit tragoedia, Natura naturata, Aurae, Creatio mentis, Ita est, Opus scientificum, Numen i Singularia, més que ordenar porta fàcilment a la confusió. La veritat és que molts objectes d'un àmbit podrien estar en un altre i no passaria res. I d'objectes n'hi ha massa. Per què tantes imatges de la Barcelona cremada a la Setmana Tràgica? Amb mitja dotzena de ben triades n'hi hauria prou. El mateix passa amb els objectes de Joan Brossa, amb un parell de ben triats ja s'explicaria el que es vol explicar. Calen tants trossets de guix de les maquetes de Gaudí? Calen tants objectes de Jordi Pablo? Calen aquells dibuixos de fúcsies de Rafael Masó, exercicis del natural, per explicar que era un visionari (!) perquè va projectar una ciutat-jardí? Cal el guix d'una columna arqueològica del mateix arquitecte, nota tardana i regressiva d'un gran creador noucentista? Tot plegat és confús, realment, i a vegades contradictori. Si l'exposició s'hagués titulat Les golfes, posem per cas, hauria estat més fàcil de llegir-hi els encerts que té. Per aquests encerts i perquè és plena de coses interessants, no se la perdin.