Dies de fred i fam

Els fets extraordinaris i la sorpresa són dues constants en la vida d'Agustí Centelles (El Grau, València, 1909 - Barcelona, 1985). El més remarcable dels fotògrafs catalans de la Guerra Civil, un dels majors fotoperiodistes de l'Estat espanyol de tot el segle XX, va documentar gràficament la lluita fraticida des del bàndol republicà. Però a més va deixar un testimoni directe de la dura vida dels detinguts als camps de concentració, marcada per la misèria, el fred i, sobretot, el tracte indigne a què van ser sotmesos. D'una banda, ho va fer per mitjà del llenguatge que li era més natural i propi, el de la imatge, amb 600 fotografies fetes en la seva condició de presoner a Bram (França). Però a més, en va deixar un relat escrit en forma de dietari adreçat al seu fill Sergi, que el va trobar el 1986 entre els documents paterns però, paralitzat per l'emoció, va trigar encara molts anys a poder-lo llegir.

Camí de l'exili, Agustí Centelles va haver de separar-se de la seva dona Eugènia i del nadó. L'enyorança i el desig de donar a conèixer al nen les condicions del seu terrible exili el van portar a escriure regularment les seves experiències quotidianes, en unes llibretes escolars i lletra estreta, a fi d'aprofitar al màxim aquell bé escàs que era el paper. El material, fins ara inèdit, arriba avui a les llibreries en una edició a cura de Teresa Ferré, estudiosa de l'obra de Centelles des de fa 12 anys. El volum es titula Agustí Centelles. Diari d'un fotògraf. Bram, 1939 i el publiquen les editorials Destino, en català, i Península, en castellà.

No és gaire habitual que un fotògraf s'expressi també a través de la paraula escrita. Però és que la biografia de Centelles, que ell mateix va resumir en unes poques planes com a pròleg al diari, és la d'algú poc lligat a les convencions i, en canvi, està molt lligada a l'atzar.

Una de les circumstàncies més remarcables que va viure, també la més coneguda, és la forma en què es van salvar els negatius de milers de les fotografies que va fer durant la guerra. Amagats en una maleta, va aconseguir tenir-los amb ell durant tots els anys del seu exili francès, que es va allargar fins a l'any 1944, quan va poder tornar clandestinament a Barcelona.

Abans del retorn, els va deixar en custòdia a Carcassona, en mans d'una família de camperols amiga seva. Allí va quedar també el diari. El 1976, amb Franco ja mort, va tornar a buscar la maleta i era just on l'havia deixada. L'altra afortunada casualitat vinculada amb la seva obra és més recent: aquest estiu, els seus fills (al naixement de Sergi va seguir, 10 anys més tard, el d'Octavi) i responsables de l'arxiu Centelles van trobar 100 fotografies inèdites amagades en una capsa de galetes. Algunes d'elles d'especial importància, com les dels bombardejos de Reus i Falset de 1936. Un material que, com els negatius de la maleta, hauria desaparegut de no haver-ne tingut tanta cura: durant el seu exili, la policia franquista va registrar casa seva sis cops. D'això, com de moltes altres coses, en va donar fe al seu diari, que es publica coincidint amb el centenari del naixement de Centelles i amb el 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil.

Centelles comença el seu diari el 12 de gener a Barcelona, just abans de la mort de la seva mare. Uns dies més tard comença els preparatius per fugir de la ciutat amb la dona i el fill, però les dures circumstàncies de l'evacuació el convencen que és millor deixar la família i exiliar-se sense ells. El 7 de febrer arriba al camp d'Argelers, habilitat a la platja en pèssimes condicions, i l'1 de març comença la tortuosa estada a Bram, considerat el camp model per les autoritats franceses, on ell va viure una experiència decebedora en termes morals i de fort desgast en l'aspecte físic. Però va aconseguir sobreposar-se als pitjors moments, i de tot en dóna fe en un relat fet en un llenguatge senzill, en català perquè, malgrat no haver-lo escrit mai, diu al seu fill: "sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l'orgull i la satisfacció de dir-te català". En aquesta llengua repassa la seva situació i la dels companys de reclusió, sense perdre l'interès pel que passa al món.

- Salut. La descomposició intestinal el perseguirà, com una constant, des de la sortida de Barcelona. La mala alimentació i, especialment, la manca d'higiene, minen la seva salut. "Continua sens fre la diarrea", escriu el 27 de febrer. Però no té a l'abast remeis mèdics per paliar-la. "No hi ha medicaments de cap mena", confia a la llibreta el 7 d'abril, en una entrada amb connotacions dramàtiques: "Quan un malalt és internat a la sala de llits de la infermeria, no triga gaire hores a sortir-ne, però no ho fa pas pel seu propi esforç. El treuen amb els peus per davant". L'assetgen els paràsits. "Ací tothom té polls. El qui digui el contrari menteix. El qui més i el qui menys tots els dies ha de fer de botxí", confessa el 24 de març. Però la vida al camp no merma només el seu cos. "Sento una depressió moral extraordinària. Enlloc estic bé. Em canso de tot, d'escriure, de llegir, de passejar, d'estar assegut, de parlar, de tot", escriu el 23 de juny. Centelles també pateix molt pel clima extrem de la zona, i sovintegen les entrades a propòsit del fred, de la pluja i, cap al final de la detenció, de la forta calor.

- Vida en comunitat. Bram, on el confinen l'1 de març, és un laberint de barracons i filferro on arriben a conviure 16.300 persones. La manca d'espai físic martiritza els interns, que han de dormir en un jaç de palla renovada cada molts dies, com si fossin bestiar. No hi ha intimitat, ni quan cal atendre les necessitats fisiològiques, a la comuna. "El pudor de tota persona ha de desaparèixer i les funcions més necessàries i repugnants s'han de fer a la vsita de tots els concurrents a aquell lloc", diu el primer dia d'arribada al camp. Més tard, aquestes instal·lacions seran reemplaçades per unes altres que permeten a les autoritats del camp recollir els excrements i vendre'ls als camperols de la zona. També cobren les visites de gent de fora. La reclusió, la misèria i la incertesa afecten l'equilibri psicològic dels interns. "Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l'arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment", escriu el dia 1 de juny. Per passar les hores mortes, els interns s'organitzen i ofereixen conferències i classes de francès. Malgrat el desànim, Centelles assisteix a tantes com pot.

- Tracte rebut al camp. Centelles no triga a sentir-se decebut per la manera com les autoritats franceses tracten els refugiats espanyols. Si en un primer moment pensava que en rebrien una solidaritat més o menys generosa, aviat veurà que els exiliats són una molèstia majúscula. "El tracte francès té molt a desitjar. Quin concepte tenen dels que hem tingut la necessitat de travessar la frontera?", es pregunta ja el primer dia de març. Mig any més tard, quan ja hagi pogut sortir provisionalment del camp de concentració i es trobi buscant feina per als amics que hi han quedat, tindrà ocasió de tornar a comentar una impressió sostinguda al llarg de tota la seva detenció. "Ací és mal assumpte ser espanyol i a més a més refugiat. Pel que es veu s'ha fet una propaganda criminal sobre nosaltres", anota en una entrada que comprèn del 6 a l'11 d'octubre. Els cops, les vexacions i les humiliacions rebudes a Bram per part dels gendarmes, primer, i més tard dels soldats a Bram no deixen d'indignar-lo al llarg de tota la detenció. Tampoc pot donar passada a la doble censura, l'espanyola i la francesa, sobre la correspondència dels interns.

- Família. És el centre de la seva preocupació. Fins al dia 10 d'abril, gairebé tres mesos més tard de la seva sortida de Barcelona, no rep una carta de la dona. Fins aquell moment, la manca de notícies el tortura. S'enyora especialment del seu fillet, i es pregunta constantment si es recordarà d'ell. Aquesta angoixa manté la seva emoció a flor de pell. "He rebut carta d'Eugènia. Quina alegria! He rebut una foto d'ella i el nen (...) No he pogut contenir les llàgrimes", escriu el 5 de maig. Amb els primers diners que cobra durant la seva llibertat a Carcassona compra dues joguines (un tren i un cotxe) i un paquet de carmels per al fill.

- Actualitat. El control de les autoritats del camp restringeix l'accés dels interns als mitjans de comunicació. L'únic diari autoritzat és el dretà La Dépeche. Malgrat tot, Centelles i el seu cercle d'amics a Bram intenten estar informats del que succeeix a Catalunya i al món. S'assabenta (també per les cartes de la família i els coneguts) que no pot tornar a Espanya, i també de la imminència de la Segona Guerra Mundial.

- Fotografia. Centelles marxa a l'exili amb càmeres i material fotogràfic, però al principi li falta esma per poder treballar. Atrapat a la caravana de camions que fa el camí de Barcelona cap a la frontera, ho diu explícitament. "És una cua formidable, i no se'n veu la fi. La gent, desesperada de no poder pujar enlloc, ha determinat fer el viatge a peu. Quins quadros, per la carretera! Se'm nua la gola. El meu esperit de periodista ha desaparegut, i no em veig amb cor de baixar del camió per fer fotos, ni des de dalt", escriu el 25 de gener. Poc a poc li aniran tornant les ganes de fotografiar, primer per pur plaer de consignar les festes i fets remarcables de la vida social al camp, el més destacat dels quals és la Festa de la República Francesa, el 14 juliol. En realitat la cobrirà per encàrrec del comandant del camp, i serà el seu passaport per sortir per primer cop del camp, a Carcassona, per comprar rodets i paper. Després, ell i d'altres companys troben en la fotografia el mitjà per aconseguir diners. Tenen molt èxit, reben molts encàrrecs i això millora les seves condicions de vida. Poden comprar menjar a la cantina del camp i encarregar provisions a fora, i així no haver de dependre del miserable ranxo. Això té de seguida efectes balsàmics sobre la seva salut. Finalment, l'ofici li donarà el passaport per abandonar el camp. L'ajut que no li arriba de les autoritats republicanes i les entitats d'ajuda al refugiat, l'obtindrà de la seva feina. El 13 de setembre surt per encarregar-se d'un laboratori fotogràfic a Carcassona. Hi serà fins al seu retorn a Espanya, el 1944; els últims temps, hi instal·là un laboratori clandestí al soterrani al servei de la resistència.