El procés del set i mig

Euskadi, crònica d'una

desesperança

Antoni Segura

L'Avenç

319 pàgines. 22 euros

Estructura i conjuntura, heus aquí dos conceptes que s'alimenten i depenen l'un de l'altre; conceptes d'altra banda imprescindibles per analitzar un fenomen de llarg recorregut com l'anomenat conflicte basc, ben retratat durant anys per l'Antoni Batista. El Catedràtic d'Història Contemporània de la UB Antoni Segura (Barcelona, 1952), n'agafa el relleu analític amb un caramel -amargant, tot s'ha de dir, per les conseqüències- com és el darrer i malaurat procés de pau a Euskadi. I aquest és el leiv motiv d' Euskadi, crònica d'una desesperança, per molt que sembli que ja s'hagi dit tot sobre la qüestió basca. Doncs sí, però no. Calia endreçar, emmarcar, i destriar el gra de la palla de tanta informació emesa des de les capçaleres dels diaris, en especial els que tenien un accés privilegiat a la informació -des de Gara i fins a EL PAÍS . I és aquest l'interès d'un llibre farcit de sucoses dades que situa els principals actors i coordenades per entendre com i per què el darrer procés de pau se n'ha anat en orris, precisament quan tothom, i aquest és el drama, creia que aquesta era la bona. Amb una resumida introducció de cinc capítols sobre els darrers intents de normalització política, l'autor ens situa al moll de l'os de la qüestió del darrer procés: una estructura favorable -exemple força reeixit a Irlanda, important pressió policial a ETA i trencament de la peixera del moviment socio-polític abertzale- amb una conjuntura que s'havia d'aprofitar -pujada al poder sobtat del PSOE el 2004. I el més important, amb líders disposats -Zapatero, Ibarretxe, Otegi, Urrutikoetxea- i uns actors, a priori secundaris, però en realitat fonamentals, amb capacitat i coneixement per posar-ne les bases metodològiques.

En la tria i descripció de la tasca d'aquests actors es destaca la fonamental tasca feta per l'església basca, així com la capacitat analítica del president del PSE basc, Jesús Eguiguren, que situa la problemàtica des d'un punt de vista procedimental, de consens en les bases del joc -democràtiques, amb capacitat per decidir- que puguin ser acceptades per tots. I aquí és on es troba amb l'esquerra abertzale civil, delerosa de fer política -això sí, tal i com l'entén- sense les interferències armades que tant la condicionen. A partir d'aquí, es descriuen les múltiples reunions, la construcció minuciosa i multilateral del procés, les circumstàncies que el van entorpir, i finalment les converses de Loiola, on ETA endureix la seva posició, portant el procés a una paràlisi que serà definitiva amb l'atemptat de Barajas. Un perquè del final mostrat amb un variat ventall d'interpretacions, amb aportacions poc conegudes com la del politòleg Mario Zubiaga -"el més important en un procés és convèncer els teus"- o l'historiador Ander Gurrutxaga amb la teoria de la implosió segons la qual ETA estaria en fase terminal. En definitiva, un procés que començà pensat com una partida de mus -on les senyes entre jugadors són part fonamental- per acabar jugant al set i mig, on l'Estat es va quedar curt i ETA es passà de llarg. En tot cas, com diu Segura: "certament, no s'havia pagat un preu polític per la pau, però se seguiria pagant un preu massa alt per la no pau". I això és, com bé diu el títol, d'una desesperança que fa feredat.