Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Passos sota les bombes

L'historiador Antoni Rovira i Virgili, a Els darrers dies de la Catalunya Republicana (Proa), introdueix el dia 23 de gener de 1939 amb l'epígraf Passos inútils sota les bombes. El llibre, escrit molt poc després dels fets, explica l'èxode dels quadres dirigents del govern català i ofereix una visió molt fiable de Barcelona entre els dies 22 i 24. La imatge de la ciutat i dels seus habitants devia ser colpidora per a molts -i per les mateixes causes- atès que la majoria dels relats autobiogràfics (dels polítics, dels escriptors o dels artistes), confegits sovint a molta distància temporal i partint de peripècies personals força distintes, coincideixen en l'essencial. Un text fins fa pocs anys inèdit, el dietari del crític d'espectacles Sebastià Gasch (Etapes d'una nova vida), resumeix en poques frases la situació: bombardeigs cada dia i cada mitja hora, i gent demacrada que corre amunt i avall en una ciutat on ja no funcionen els tramvies: els uns corren cap als refugis, els altres a la recerca de visats i d'algun mitjà de transport fins a la frontera. Gasch va poder sortir el dimarts 24, i entre els que anaven amb ell al mateix camió tronat -tanmateix un luxe- comptem amb les visions de Xavier Benguerel (Memòries 1905-1940, L'Avenç) o d'Anna Murià (Àlbum de records, L'aixernador) que com miralls encarats enfoquen flaixos d'aquella sortida des del Palau Robert (la inquietud general, la fragilitat de Domènec Guansé, l'embalum d'equipatge de la família Artís). I de la del dia abans, la del Bibliobús amb la majoria dels escriptors, reclutats per Francesc Trabal amb anades i vingudes, també, per tot el radi urbà.

"Els diaris anunciaven la derrota imminent, però el desenllaç tan sobtat agafà tothom desprevingut"

"Pocs autors deixen de consignar 'la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres'

Les passes d'alguns tallaren ben just. Carles Fontserè (Memòries d'un cartellista català, Proa) reporta que el pintor Antoni Clavé passà la nit del 25 buscant un camió on enfilar-se, i la mateixa nit va marxar Miquel Guinart (Memòries d'un militant catalanista, Publicacions de l'Abadia de Montserrat); Teresa Pàmies (Quan érem capitans, Proa) sortí el 26, amb les tropes baixant ja pel Tibidabo, i fixa una imatge esfereïdora dels ferits de l'hospital de Vallcarca cridant que no els deixessin a mans de l'enemic. I incideix també en un aspecte força reiterat: malgrat que sota els titulars dels diaris hom podia imaginar la derrota imminent, un desenllaç tan sobtat agafà tothom desprevingut.

D'ací la "batalla del paper", iniciada arreu i en dos fronts. El primer, el trasllat o la destrucció de documents comprometedors que es produïa a les seus del govern, dels partits i sindicats, dels organismes culturals. Els polítics rememoren l'empaquetat d'arxius oficials o la destrucció de fitxers de militants, mentre Gasch consigna la gran cremada de papers al Casal de la Cultura i al setmanari Meridià. I Anna Murià, la dels arxius de la Institució de les Lletres Catalanes. Josep Pernau (Diari de la caiguda de Catalunya, Ediciones B) reporta les columnes de foc i els núvols de cendra que el periodista Georges Soria veia des de l'hotel Majèstic. Paral·lelament, els intel·lectuals lliuren batalles particulars amb els seus papers i llibres: el que cal destruir, el que seria imprescindible conservar, el que convindria deixat en dipòsit. Mentre Rovira perd la batalla a Horta, envoltat per muntanyes de carpetes impossibles d'encabir a l'equipatge, al carrer Muntaner C.A. Jordana reparteix manuscrits i traduccions per cases de coneguts. Joan Oliver esbocina. Gasch es penedirà llargament de deixar les llibretes d'articles.

Tots aquests testimonis (i els llibres de memòries del periodista Josep M. Poblet, i els del Conseller Carles Pi i Sunyer, entre molts d'altres) expliquen la desbandada, les corrues de gent carregada amb tota mena de coses pel passeig de Gràcia i per la Diagonal. I també, l'ambient d'una ciutat exhausta, on no hi ha menjar ni cap sistema per escalfar les cases, i on fa temps que no queden ni els coloms. Una ciutat que va esdevenint deserta i, a partir de la tarda del 23, com buidada, amb una mena de silenci dens i expectant que s'anava apoderant dels carrers. El 24, escriu Benguerel, "el color del dia era distint, i com inversemblant".

Pocs són els autors que deixen de consignar els dos sentiments predominants entre la població, "la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres", segons Rovira. O la insòlencia dels que ja es consideren entre els vencedors. Com la del capellà que havia rebut ajut, al començament de la guerra, de l'advocat Maurici Serrahima (Memòries de la guerra i de l'exili, Edicions 62) i es troba al final el seu benefactor, malalt i completament esgotat, en un banc a mitja pujada a casa seva des del centre (no funciona tampoc el tren de Sarrià). Retrets i cap gest de consol: la contemporització resulta ja sobrera.

I encara, hi ha els records escrits dels nois d'aleshores. La sortida dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu explicada pel seu fill de setze anys (uns papers publicats per Jaume Medina en un estudi sobre el poeta). O la coincidència, en l'evocació dels assalts als magatzems de queviures, dels nens dels barris alts (Joan i Jacint Raventós, Dos infants i la guerra, Club Editor) i els dels barris menestrals (Joaquim Molas, Fragments de memòria, Pagès editors). Això ens porta enllà del dia 26. El 27, una altra noia (Núria Pi-Sunyer, L'exili manllevat, Proa) aprenia en una escola de París que la indiferència pot ser una forma de crueltat. Per justificar el seu trasbals evident, va dir a la mestra, en francès, que havia caigut "Barcelona". La resposta glacial va ser: "Il faut dire Barcelone".

Maria Campillo és professora de literatura de la UAB.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de enero de 2009