Lo valencià penat MARTÍ DOMÍNGUEZ

L'últim monogràfic de la revista Saó està dedicat a l'estudi de l'agrupació cultural Lo Rat Penat. És un treball molt acurat, amb una objectivitat inapel.lable, i amb un desig explícit de glossar el seu passat esplendorós. Constantí Llombart, Teodor Llorente, Carles Salvador, Enric Valor o Joan Fuster, són noms que inevitablement suren quan es parla de la centenària institució. Noms, tots aquests, caracteritzats pel seu valencianisme inqüestionable, per la defensa d'uns valors culturals transparents, sense hibridismes esguerrats i actituds pusil.lànimes.Per això, a hores d'ara, quan els directius actuals no tenen cap inconvenient de manifestar el seu desinterés per la cultura valenciana (alguns ni tan sols parlen valencià), i d'emprar el seu càrrec per a fer negociets i per a dur una vida política de curta volada, fa una impressió profunda assabentar-se d'aquest passat gloriós. Lo Rat Penat s'ha convertit -en una d'aquestes evolucions tan pròpies del nostre país- en l'exponent més barroer de la vida cultural valenciana, que balafia per uns miserables gallets tot el prestigi de la institució. És clar que aquesta és una situació que s'allarga des de fa ja quasi dues dècades, però mai com ara trobem a faltar l'existència d'una institució centenària i exemplar, que puga servir de brandó, de far, de senyera, del nostre poble. D'aquesta manera, mentre els valencians ens lliurem a polèmiques tan infructuoses com estèrils, la nostra cultura -és a dir, la de Lo Rat Penat de Constantí Llombart- va esllanguint-se a poc a poc. Amb el beneplàcit del Govern, que retarda la creació de l'Acadèmia Valenciana, o que du a terme en la Biblioteca Valenciana una programació de caire absolutament espanyol.

La hipocresia és completa, i el genocidi cultural, programat. Malauradament, quan el País Valencià siga tan castellà com Salamanca, és ben segur que els llibres de text no ressenyaran aquesta fagocitosi cultural, articulada des del centralisme de Madrid. La història, com bé s'ha vist aquests dies, l'escriuen quasi sempre els últims "colonitzadors". I, tanmateix, en algun museu valencià s'exposarà aquell vell patrimoni cultural ja completament extingit: els retrats, les obres, les passions de tots aquells personatges que lluitaren per dignificar la seua terra i el seu idioma. Una història esgarrifosa d'un poble penat a convertir-se en una anècdota intranscendent.