Paisatge en crisi

Formen part d'una nova onada d'arquitectes entre València i Alacant i, malgrat la joventut, per davall de quaranta anys, la seua obra ja té una projecció pública significativa. Després d'uns anys d'efervescència propiciats en part per l'anomenada bambolla immobiliària i en un paisatge assenyalat pel protagonisme de l'arquitectura estrella o icònica, s'enfronten a uns temps marcats per la crisi i una professió en període d'autocrítica. "Crec que la crisi està suposant una pausa necessària, un temps de repensar-ho tot". Qui diu això és l'arquitecte Francisco Leiva, del grup Aranea. "Ara, paradoxalment", continua, "pareix que s'està disposat a escoltar plantejaments que abans semblaven molt llunyans".

El futur passa per projectes més responsables i menys oportunistes

L'estudi Aranea és un equip multidisciplinari i que, amb seu a Alacant, s'ha posicionat com un dels grups renovadors de l'arquitectura que es projecta des del País Valencià. "Podríem dir que fem una arquitectura", assenyala Leiva, "més basada en el luxe espacial que en el material. La geometria de les nostres edificacions no busca a priori una expressivitat, sinó que està derivada d'un funcionament intern". I puntualitza: "No creiem que l'arquitectura en aquests moments haja de ser més anodina o formalment neutra que fa uns anys". Del seu estudi han eixit, entre altres, el projecte de l'Institut d'Ensenyament Secundari de Rafal, una població situada al Baix Segura, dins d'un paisatge de forta especulació immobiliària i que ha propiciat una obra d'una gran qualitat espacial que els ha reportat el Premi FAD d'arquitectura 2010. "S'estan marcant", assenyala Leiva, "les bases d'una nova manera de pensar l'arquitectura pretesament més compromesa amb el territori".

"Una arquitectura més atenta als interessos socials i ambientals", afegeix Leiva, "i, com acostuma a passar, els estudis d'arquitectura més oportunistes han canviat de discurs i ara es presenten, de sobte, com a experts en sostenibilitat".

En termes similars s'expressa Subarquitectura, un estudi també amb seu a Alacant i format per Andrés Silanes, Fernando Valderrama i Carlos Bañón. "De moment", diu Subarquitectura, "la crisi està provocant que es construïsca menys arquitectura i això, després d'un període febril de construcció indiscriminada, comporta, encara que forçat per les circumstàncies, un exercici de responsabilitat". Aquest equip jove sap ?igual que altres estudis? que el futur passa per treballar sense perdre de vista l'usuari final, l'optimització dels recursos i, per descomptat, el compromís ambiental. "Es passarà d'un model basat en l'ocupació de territori a gran escala", assenyala Subarquitectura, "a un altre de basat en intervencions sobre teixits existents d'escala més menuda". Una situació que, segons ells, "hauria de propiciar més sensibilitat en les futures accions que es duguen a terme". I afegeixen, "quan l'arquitectura ja no és un treball rendible, desapareix l'oportunisme econòmic en favor de l'oportunitat arquitectònica".

L'estudi de Fran Silvestre Navarro destaca per les seues construccions depurades, de geometries lluminoses, que han esdevingut un dels seus senyals d'identitat. Ara, en temps de crisi, encara els nous reptes per a una disciplina que no ha de perdre mai el seu objectiu de servei al ciutadà. "El moment", comenta Silvestre, "és una oportunitat per a aguditzar l'enginy i optimitzar l'ús de recursos.

Segurament els edificis que es bastisquen de nova planta estaran més ben dimensionats atenent l'economia de l'espai, i segurament també s'aprofitaran o es reutilitzaran molts llocs edificats ara sense ús. La tendència és reduir la despesa de la construcció, però, d'altra banda, la despesa energètica tendeix a créixer i, per tant, un element que abans era avantatge ara es transforma en un requisit".

La necessitat d'una arquitectura més responsable i menys oportunista es dibuixa en l'horitzó pròxim. "Més responsable i també més 'professional', menys especulativa, menys frívola i més crítica" assenyalen des de l'estudi de Carlos Trullenque i Marta Orts, un dels equips d'arquitectes valencians que ja fa temps que treballen fora de les nostres fronteres. "Si alguna cosa positiva" comenta Carlos Trullenque, "es pot esperar d'aquesta situació és precisament que es reordenen les prioritats dins d'aquest sector i també dins d'aquest ofici". Respecte al futur, hi posa un accent crític. "Mentre els processos públics de contractació dels arquitectes es continuen regint per baixes econòmiques il·limitades, la qualitat d'aquest treball no farà més que caure en picat".

David Gallardo forma part de la "nova espècie" d'arquitectes especialitzats en assessorament en matèria estructural als estudis d'arquitectura. "El model clàssic", diu Gallardo, "s'està transformant cap al model anglosaxó de grans equips de tècnics especialitzats en col·laboració. La crisis ha fet que hi haja molta més competència per als projectes, cosa que hauria de pujar la qualitat de les obres, sempre que el client, públic o privat, trie l'equip que du a terme un projecte amb prou coneixement, cosa que cada vegada és més difícil que passe".

"La paraula icona", diu Fran Silvestre, "sempre ha tingut una pèssima premsa en certs sectors de l'arquitectura, tot i que, en ocasions determinades, aquestes crítiques han estat molt merescudes". En uns temps de crisi, la viabilitat d'aquesta arquitectura que ha col?laborat com a marca exportadora per a les ciutats ha entrat en període de reflexió. "Per davant de l'ex"ressivitat", diu Carlos Trullenque, "acostumen a estar altres aspectes els quals han d'atendre una gran part dels edificis que es duen a terme, com son la relació amb l'entorn, establir complicitats amb la ciutat, oferir uns espais i una funcionalitat òptims i fer un ús dels mitjans ajustat a l'objecte de cada edifici. Allò trist és que hui en dia aquestes icones hagen proliferat d'una manera tan capritxosa i especulativa i ho hagen fet com a expressió del poder polític i, lamentablement, no del poder ciutadà".

"Pot haver-hi una arquitectura icònica", assenyalen des de l'estudi Subarquitectura, "però allò que no ens interessa és la banalitat o la despesa innecessària, molta de l'arquitectura icònica ha arribat a un grau de caricatura fins a convertir-se en una cosa insubstancial".

Malgrat aquesta exigència de regeneració arquitectònica, per a Francisco Leiva "les ciutats necessiten hui més que mai referents il·lusionants. Passejar pels nostres carrers ha de convertir-se en una experiència molt més rica i gratificant". "En la mesura que l'estètica de l'obra responga més a raons objectives", diu David Gallardo, "com funcionalitat, aprofitament dels materials, adequació a l'entorn, etc., i no a expressions de modes conjunturals, l'obra suportarà millor el pas del temps".

Sobre les conseqüències de l'actual crisi, per a David Gallardo "és un moment difícil, perquè tenim el risc de perdre una generació d'arquitectes que estan eixint al mercat i no troben faena". "Per la nostra banda", diuen Carlos Trullenque i Marta Orts, "seguirem fent allò que hem fet sempre, que és intentar guanyar concursos d'arquitectura, encara que cada vegada hàgem de provar sort més lluny".

"És possible que mai hi haja hagut tanta qualitat i tan poca faena, la generació millor preparada s'enfronta a l'absència d'oportunitats", assenyala l'equip de Subarquitectura. "És necessari", diu Leiva, "que els concursos d'idees que tan bons rendiments polítics han donat s'acaben construint, que els processos siguen més transparents i els polítics deixen que els millors arquitectes puguen participar en la construcció de la ciutat".

"Potser siga un mal moment per a la construcció, però un bon moment per a l'arquitectura" conclou Fran Silvestre.