El costum

La sessió va començar una hora abans que de costum i va a acabar a les deu de la nit passades, és a dir, més tard que mai. Els il·lustres diputats van superar aquesta vegada les set hores de durada, una jornada laboral com les de quan manaven els sindicats. La comissió està actuant per esgotament, per extenuació del que es declara fins a afeblir el que s'amaga. El seu mecanisme es nodreix del degoteig de frases, de paraules perdudes o equivocades (és en les variants on hi ha el secret). Funciona com el desert dels tàrtars, mitjançant un desgast aparentment absurd d'hores i d'opinions. Sembla, amb tot el que ja s'ha dit i preguntat, que sempre es digui el mateix i que cada vegada es plantegin les mateixes qüestions, les mateixes preguntes, a experts, testimonis, protagonistes, que responen de maneres semblants. I, de fet, una part d'això és cert, ja que els comissionats (que no comissionistes) poques vegades són reemplaçats i la gent, ja se sap, som el que som, un munt de tics, un grapat de records, un grapat de vicis. La comissió, dins la fosca més fosca de la nit del Parc de la Ciutadella, creix i creix guanyant terreny als erms gelats on diuen que regna el vell devorador d'homes anomenat Wendigo, o sigui, la corrupció.

El primer compareixent d'aquest dilluns va ser el periodista Ernesto Ekaizer, especialista en economia i en política, valgui la redundància. Va explicar que aquest cas es remuntava a la crisi asiàtica, com quan el mestre d'història diu: "Bah, els romans! On hi hagi els etruscs...!". Però, què va passar en aquella crisi asiàtica? Doncs que es va instaurar el que Ekaizer anomena “el capitalismo de los amiguetes", i així uneix un terme d'Adam Smith amb un altre de Santiago Segura. Espanya, que ha descobert que tenia corrupció al fals sostre de la cuina, s'ha posat a netejar-la amb els seus dos braços eterns: el braç ximple de Torrente i el braç incorrupte dels seus reliquiaris.

Ernesto Ekaizer es recolza a la taula de la comissió amb els dos braços ben separats, com una aranya o també com Roy Bean, el jutge de la forca. Parla molt de pressa i molt clar (es parla com es pensa). Quan conclou el seu discurs, s'enduu el gest i mira cap a una altra banda. El que Ekaizer ha vingut a explicar és que Catalunya ha estat, a partir de Jordi Pujol, però també sota els governs que l'han seguit, el laboratori on s'ha forjat aquest "capitalisme d'amiguetes", o de colleta,basat en “la simbiosi i la promiscuïtat entre poder polític i empresa”.

El portaveu republicà Oriol Amorós es va quedar esbalaït en sentir això i va demanar al periodista que ho repetís; el periodista ho va repetir i en acabar de dir-ho, es va endur el gest, aquesta vegada amb un riure final. Llavors, Amorós va objectar que a Espanya tampoc no fan curt en aquest tema, i Ekaizer va insistir que: "Bah, els romans! On hi hagi els etruscs...!". També la portaveu de la CUP, Isabel Vallet, va sentir la necessitat de precisar que “el capitalisme d'amiguetes no és made inCatalunya”, i Ekaizer va reiterar: “Però aquí el president d'una comunitat era també president d'una banca”.

Ekaizer és l'home que sap massa coses i les explica de pressa perquè també sap que la mentida sempre persegueix la veritat per eliminar-la. I així va al·ludir d'una tirada a les maquinacions del Ministeri de l'Interior de Fernández Díaz, a la Interpol, als comptes a Suïssa, a sistemes paral·lels creats a l'ombra de la UDEF, a la guerra bruta contra el procés sobiranista... Quan li va tocar el torn, el portaveu popular Santi Rodríguez va defensar el Govern d'aquestes insinuacions i Ekaizer es va defensar de les insinuacions de Rodríguez: “M'acostumen a acusar que no se m'entén perquè matiso molt”.

Després del periodista, va ser l'advocat Francesc Cabana qui va comparèixer. A més de jurista, Francesc Cabana és cofundador (de Banca Catalana), cunyat (de Jordi Pujol) i gendre(de Florenci Pujol). Duia el clàssic vestit que semblava més fosc del que era. La manera de vestir de l'home d'ordre que en el fons és home de poder. No és possible comparar-lo amb un model actual, ja que pertany a una altra època, a una altra manera de fer, però potser, no a una altra moral. Això és el que es pressentia en la comissió. Una moral.

Si es volgués comparar l'estil de Cabana, caldria fer-ho per exemple amb l'esgarrifança que provoca Robert S. McNamara, l'antic secretari de Defensa nord-americà, quan se'l veu avui en els documentals parlant de les seves guerres, que van ser les del seu país. Però els catalans som mediterranis i tendim al que és entranyable. Francesc Cabana va treure teatralment una escriptura de la seva cartera negra per avalar el que deia i la va mostrar des d'on ningú podia comprovar el que hi havia compulsat. Quan feia referència al seu sogre, explicava que vivien al mateix replà i que Florenci Pujol era un home “bo, honest i extraordinari”, militant d'ERC abans de la guerra, i que després no va voler fer-se agent de canvi i borsa per no signar un document d'adhesió als principis del Movimiento.

Les explicacions de Cabana van traspuar un patriotisme de diners, ja que en realitat és del que parlava. Però no ho va manifestar a través d'un discurs polític, sinó d'una actitud moral. La moral burgesa. La moral per sobre de la legalitat, o la moral com a legalitat, el cor profund del pujolisme es va manifestar aquest dilluns en la comissió a través del seu cunyat, però, esclar, som en un país de cunyats. La moral de la família. A diferència de la llei, la moral no està mai escrita, ja que la moral és un costum (i això vol dir, en llatí: mos, moris, el costum). És un món on les veritats s'han constituït sobre els prejudicis i l'àmbit domèstic s'ha constituït com a mètode de raonament. “El Banc d'Espanya em va oferir feina i vaig ser un ruc dient que no. Tota la meva vida he estat un ruc”. “La meva dona sempre em diu: 'No t'excitis, Francesc...' ja m'he perdut una altra vegada!”. “A Banca Catalana no va haver-hi aprofitament perquè el consell d'administració no ho necessitava; un, per exemple, era fabricant de mitges que es guanyava bé la vida...”. “Jo no sabia ni quan anaven a Andorra ni quan van tenir el seu primer besnét. Quan ens vam assabentar que havien tingut un besnét i no ens ho havien dit, la meva dona es va enfadar molt”. “I si nosaltres [i subratlla que el plural els concerneix, a la seva dona i a ell] no en sabíem res, ningú més no en sabia res. Ni tan sols Mas”. I va repetir tota l'estona a tots els parlamentaris: “Jo sé tant com vostès”. Després va estendre la mà sobre la taula com per jurar i va dir: “Posi'm el que vulgui i juraré que no sabia res”. Sota el capitalisme de colleta, batega el cor profund de la moral familiar. “Estimo el meu cunyat i espero que en surti ben parat, però no faltaré mai a la veritat per fer un favor”. (Abans de res, un cunyat és gendre, igual que en les Escriptures des de temps d'Isaac s'és més fill que germà).

El portaveu d'EUiA, Joan Mena, li va preguntar:

―Creu que Marta Ferrusola podria ser-ne el cervell?

―Vostè està casat?!

―No.

―Doncs no li puc contestar perquè em comprometria.

Al portaveu socialista, Jordi Terrades, li va explicar que “Jordi Pujol portava una vida absolutament austera. Era una persona que només pensava en el país. El primer pujolista del país vaig ser jo fins al dia de Sant Jaume (el 25 de juliol del 2014, quan Pujol va fer públics els comptes d'Andorra)”. Els portaveus de C's, Carlos Carrizosa i José María Espejo-Saavedra (que sempre que hi ha comissió se'ls veu pels passadissos passejant somnàmbulament en parella com els polis de La isla mínima) li van preguntar el mateix que tots i Cabana va repetir: “Jo sé tant com vostès”. I davant la portaveu convergent, Meritxell Borràs, va fer una exhibició de confiança, li va dir que ni tan sols s'havia imaginat això d'aquests diners i li va explicar que Jordi Pujol i la seva germana (és a dir, la dona de Cabana) van haver de demanar un crèdit a mitges per poder atendre la malaltia de la seva mare. I llavors també va quedar a la sala un regust de noces organitzades per Fèlix Millet. Aquesta és la moral que va treure el cap dilluns al vespre a la comissió. Una moral de domesticitat i victimisme: “Van anar contra Banca Catalana el PSOE, no el PSC, i la gran banca espanyola”, va concloure exonerant Banca Catalana de tota responsabilitat.

El tercer i últim compareixent d'aquesta onzena sessió de la comissió va ser Ramón Pedrós, cap de premsa de l'expresident Jordi Pujol entre el 1988 i el 1998. Té publicats tres llibres sobre la figura del president. Va portar els tres i els va deixar damunt de la taula. Va definir Pujol com un gran estadista, com un home capaç de fer plorar dos-cents empresaris japonesos a Tòquio i qualsevol que tingués sentiment patriòtic, i també va dir que Pujol va aconseguir una identificació “ideològica, emocional i moral” de la població. Que va ser l'imaginari del català mitjà. Llavors va agafar un dels seus llibres, va començar a llegir sense emoció i la seva veu es va enfonsar en la nit, i la comissió, també.