Feliços sí, però no pocs

Diumenge passat, més de 2.300.000 catalans van anar a votar en un procés participatiu que no era una consulta, però que s’hi assemblava molt. Davant les urnes, cada ciutadà havia d’acreditar-se amb el carnet d’identitat –perquè no es disposava del cens- i un sistema informàtic eficient impedia que ningú poguera votar dues vegades. Si entenem el que va passar el dia 9 com una forma molt peculiar de manifestació, aquesta vegada disposem d’una xifra exacta i ens l’hem de prendre ben seriosament. Més de dos milions de persones és molta gent per a un acte organitzat en un parell de setmanes com a succedani simbòlic, sense cap garantia ni validesa, d’una consulta de veritat; sense a penes preparació ni campanya electoral, amb una precarietat de mitjans prou evident –que es traduïa en una llista exigua de seus electorals i cues quilomètriques que uns procediments forçadament lents encara allargaven més, a pesar de l’amabilitat dels milers de voluntaris encarregats de les meses-, i amb l’amenaça de la suspensió i de l’acció policial pendents d’un fil fins l’última hora. Que en aquestes circumstàncies tant de personal haja eixit de casa per a satisfer el seu desig de votar en un ambient festiu de gran emotivitat i exultació, és un èxit sense pal·liatius dels qui tingueren la idea i la portaren a la pràctica, i mostra una vegada més la capacitat de mobilització d’una part molt considerable de la societat catalana.

Tenim, per tant, que més d’un terç de l’electorat català és capaç de prendre’s moltes molèsties per a fer un gest simbòlic a favor de la seua voluntat de decidir el futur propi, i que l’ha fet amb molta pau i alegria. Pel que es va veient, això no és un soufflé que es puga abaixar fàcilment. Llavors, cal preguntar-se què significa això i quines conseqüències se’n poden esperar. Ara mateix, l’intent de contestar aquestes preguntes ja ha fet córrer molta tinta. A mi m’han semblat excel·lents les primeres anàlisis que han publicat Jordi Muñoz, a l’Ara de dimarts, i Lluís Bassets, en EL PAÍS de dilluns. Segons Bassets, el procés participatiu demostra una cosa que ja sabíem, que la idea de votar en una consulta, de la mena que siga, era compartida per la majoria de la població. L’èxit de la convocatòria, d’altra banda, dóna un baló d’oxigen a Artur Mas, que ha reforçat la seua posició i ja no es troba constrenyit per una data obligada. Pot governar, pot dialogar, si hi ha interlocutor, i pot pactar alguna eixida al laberint jurídico-polític i retòric en què ara ens trobem immersos.

Pel seu costat, Jordi Muñoz ens adverteix que és molt difícil extrapolar dades a partir dels resultats d’aquest peculiar procés. Em sembla evident que a Catalunya hi ha més gent partidària d’una consulta vinculant, realitzada amb plenes garanties, que la que anà a votar diumenge. Més encara, crec que una consulta així, amb tots els ets i els uts, tindria uns índexs de participació extraordinaris. D’altra banda, també crec que no tots els que van dipositar el seu desig de vot diumenge passat eren independentistes. De fet, un percentatge no irrellevant va optar per la opció federal: augmentar l’autogovern català sense trencar amb Espanya. I supose que també entre els que van dir que sí a tot hi ha gent que en una consulta de veres vinculant preferiria una solució federal a la secessió. Diria que molta gent va anar a votar moguda per la irritació, com a gest de rebuig a un govern espanyol que no ha fet més que intimidar, prohibir i posar obstacles. L’immobilisme defensiu del govern de l’Estat se suma a una política recentralitzadora agressiva, que vulnera les competències estatutàries i a un maltractament financer que no minva. Que l’actitud del PP és una fàbrica de sobiranistes és cosa sabuda, i, en els últims temps, sembla que n’ha accelerat la producció.

L'opció independentista noo solament creix, sinó que es consolida"

Sospite que, ara mateix, els partits sobiranistes podrien obtindre la majoria en unes eleccions autonòmiques més o menys plebiscitàries. En canvi, si se celebrara un referèndum com Déu mana sobre la independència, amb la corresponent campanya electoral i amb una discussió a fons de la qüestió, l’independentisme encara perdria per poc aquests comicis (almenys això és el que pronostiquen les enquestes aparentment més fiables). I dic encara, perquè l’opció independentista ha crescut molt en els últims anys i continua creixent, en bona part gràcies a la mïopia i l’arrogància del PP. No solament creix, sinó que es consolida. I això pot continuar passant. Si el govern de l’Estat respon al gest de llibertat (o de desobediència) ciutadana de diumenge amb una querella que vaja més enllà de la pura formalitat, les conseqüències poden ser incalculables. És el pitjor error que poden cometre (i no cal descartar que el cometen). La indignació que podria provocar el que la major part de la societat catalana entendria com un atac inacceptablement impolític, encara cohesionaria més el sobiranisme. En un escenari així, els federalistes podrien salvar la cara, però tant la maquinària de l’Estat com l’unionisme quedarien desacreditats.

En resum, la deriva del catalanisme tradicional cap al sobiranisme, que va començar el 2010 amb l’atziaga sentència del Constitucional contra el nou estatut d’autonomia, continua i s’aferma. Els lúcids advertiments de José Montilla sobre el xoc de trens no van ser escoltats i el Don Tancredisme de Rajoy i els seus adlàters es manté impàvid. Com s’ha dit, han convertit la Constitució i la llei en una gàbia que impedeix l’exercici de la intel·ligència política. Insistir per aquest camí continuarà creant problemes i no en resoldrà cap (que no era aquesta, precisament, la intenció dels legisladors no cal ni dir-ho). Ara mateix, pot obrir-se un període que permeta una negociació civilitzada, però també es pot endurir la confrontació. Però això no depén ja dels qui van anar a votar el 9 de novembre. Ells ja han dit la seua, i s’han comptat, amb il·lusió i clarament.