Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Henry James

L’autor nord-americà fou un fi analista literari, tal com mostra a ‘La locura del arte’

L'escriptor Henry James.
L'escriptor Henry James.

Esgotada, pel que sembla, l’edició que va fer l’editorial Alba d’una sèrie d’articles sobre literatura de Henry James —La imaginación literaria (Barcelona, Alba, 2000)—, Andreu Jaume ha promocionat, editat, prologat i anotat una altra tanda d’articles de l’autor anglo-americà en un llibre de gran categoria i molt bona traducció de la prestigiada Olivia de Miguel: Henry James, La locura del arte. Prefacios y ensayos (Barcelona, Lumen, 2014).

Jaume, mallorquí de sòlid llinatge, que ostenta un reguitzell de títols dels quals mai ha volgut donar notícia —un marquesat, dos comtats i tres baronies—, publica assíduament, a l’editorial per a la qual treballa infatigablement —només dorm cinc hores cada dia, cosa que a un servidor el portaria a la ultratomba en menys d’una setmana—, coneix una dotzena de llengües clàssiques i modernes i posseeix una cultura vastíssima que li ha permès d’editar amb excel·lència, entre altres treballs de grandíssim valor, l’obra completa de Shakespeare —en les millors traduccions espigolades del magma de versions històriques i recents que en posseïm—, enormes novel·les de la seva admirada Iris Murdoch —que també sabia grec i llatí—, o una antologia insigne dels escrits en vers i en prosa de W.H. Auden. Treballa a casa, té un jardí a la vista amb murtra, oliveres i un xiprer (tot molt virgilià) i una biblioteca escollida —tot plegat com preconitzaven els humanistes del Renaixement—: hi treballa sense presses ni pausa.

L’edició que comentem avui conté 15 articles triats amb exigència, entre els quals destaquen una bona part dels pròlegs que James va escriure per a les seves críptiques novel·les quan es van publicar a Nova York (Scribner, entre 1907 i 1909), i, endemés, articles seus tan fonamentals com ara L’art de la ficció, El futur de la novel·la, La ciència de la crítica o Gustave Flaubert —autor, aquest, del qual li agradava la perfecció de l’estil, bo i criticant-li la nul·la penetració psicològica en el tractament dels personatges: una de les poques relliscades de James en el camp de la crítica, perquè ningú no ha dictat que les novel·les hagin de doblegar-se sempre a la introspecció psicològica, cosa que James sí que va fer, fins a l’extenuació pròpia i, de vegades, dels lectors.

El llibre s’obre amb una citació d’Auden en què es lloen aquells autors que han “ignorat la Massa balbucient, que practica un odi remugant a tot el que no pot ser simplificat”. Amb aquesta premissa, Jaume ordena el llibre de manera que es pugui entendre per quina raó els grans autors del XIX —en especial després de les revolucions de 1830, de 1848 i de la Comuna de París— van malfiar-se de la progressiva democratització de la literatura (Dickens, no), val a dir l’entrada, en el mercat dels llibres, de bagatel·les fetes adés per servir els interessos d’una burgesia cada vegada més avara i mesquina, adés per satisfer un gust estètic com més va més frèvol. Si pensem ara en l’estat actual de la nostra crítica i de la nostra novel·lística cauran, feixugues, sentències com aquestes de l’autor: “Allò que solíem anomenar ‘bon gust’ no té res a veure amb el nostre assumpte: ens trobem en presència de milions de lectors per als quals el gust no és sinó un obscur instint confús i precipitat”; “La gran prosperitat de la ficció ha anat de bracet amb un altre ‘signe dels temps’: la desmoralització, la vulgarització de la literatura en general i la familiaritat creixent de les formes de comunicació, en permetre que els llibres se sentin com a cal sogre en mans del lector poc reflexiu i acrític”.

James es limitava a exposar allò que planava sobre la consciència i l’ofici de tots els grans escriptors a l’alba del XX: els lectors-massa —avui són els àvids lectors de best-sellers— havien renunciat a convertir la lectura en un acte d’exigència hermenèutica i anhel de coneixement. Encara són a les llibreries, per entendre aquest fenomen, les obres no precisament venudes a manats de Joyce, Broch, Musil o Proust. Són allò millor que ha donat el segle, al costat de Kafka, sempre transparent, però no formen part de la lectura quotidiana del comú.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS