Afrancesats, uns catalans moderns

Les celebracions en clau catalana enguany del tricentenari de l’Onze de Setembre i del centenari de la Mancomunitat de Catalunya han ocultat una tercera efemèride, la de 1814, força interessant, polièdrica i plena de matisos: aquell any s’acabà l’anomenada a Catalunya Guerra del Francès, que trasbalsà el país de nord a sud i deixà milers de morts, molta fam i setges que ciutats com Girona, Tarragona, Lleida o Tortosa mai no oblidaran. La Guerra del Francès, més coneguda com la Guerra de la Independència a la resta de l’Estat espanyol, és un tema lliscós i incòmode per a la historiografia, perquè s’hi barregen conceptes com patriotisme, nació i modernitat, sempre de mal casar, i perquè va ser una ocupació militar molt sagnant per a la població, que tanmateix duia implícita la llavor de la nova Europa política del XIX. Vet aquí el dilema. El país es dividí entre patriotes i afrancesats, essent aquests darrers els que s’emportaren el rebre. L’episodi planteja força interrogants.

El Tractat de Valençay, de desembre de 1813, posà fi a la guerra i Ferran VII s’establí de nou a Madrid. El 12 d’abril de 1814 un grup de diputats patriotes demanà al rei tornar a l’statu quo a través d’El manifest dels perses; és a dir, tornar a l’absolutisme de l’Antic Règim, restablir la Inquisició, recuperar la centralitat de l’Església i derogar la Constitució de 1812, que ens havia convertit en ciutadans. El 4 de maig de 1814, Ferran VII decretà el retorn a l’absolutisme. Amb aquella decisió retrògrada Espanya es mantenia en el segle XVIII i ajornava la revolució liberal que s’anà imposant a tota l’Europa del XIX. Ras i curt: mentre els europeus escollien ser ciutadans, els espanyols preferien ser súbdits.

Immobilisme o modernitat?

El 28 de maig de 1814, Barcelona fou alliberada dels francesos. Mentre que a la resta de Catalunya la guerra havia estat terrible, a Barcelona les coses van anar d’una altra manera. La ciutat fou ocupada el 29 de febrer de 1808 i, sense possibilitat de defensa, la vida, amb trasbalsos, continuà el seu ritme malgrat el canvi de governants. Aquells que van poder —nobles, comerciants, burgesos—, marxaren i s’establiren en llocs més segurs, però ni pagesos ni fabricants van poder marxar perquè, com diu l’historiador Josep Fontana, uns estaven lligats a la terra i els altres a la seva fàbrica. Els barcelonins ho devien viure com un cop d’estat, amb canvi sobtat de governants, d’administració, d’impostos i d’estatus polític, però sobretot d’això darrer, perquè durant sis anys els barcelonins van viure en un estat liberal que ja no els considerava súbdits, sinó ciutadans; en aquest període els barcelonins s’oblidaren de l’Antic Règim i de l’absolutisme borbònic i conegueren, sovint a contracor, una nova forma de governar. Barcelona fou, diguem-ne, el laboratori d’un canvi social i polític revolucionari i amb vessament de sang residual; un laboratori que, si s’hagués consolidat a tot Espanya, potser avui seria un Estat molt més modern i homologable a les democràcies occidentals. Però Espanya escollí la regressió. Això que avui és tan fàcil de comprendre llavors només ho comprengué una petita part de la població: els afrancesats.

Es considera la guerra de la Independència com l’inici de la nació espanyola; un naixement per reacció. Però en les reunions constituents de Cadis i en algunes proclames, com Lo Tigre dels Catalans (1809), també es vindicava la catalanitat. Cadis fou un avís de la complexitat territorial: mentre que el diputat liberal Diego Muñoz Torrero volia una sola nació i fugir de provincianismes, el polític català Antoni de Capmany reclamava fer una Espanya de tots i l’aranès Felip d’Aner exigia un fet diferencial per a Catalunya, tot dient: “Nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden que son catalanes”. Han passat 200 anys i els tres ideals territorials continuen ben vius: centralisme, federalisme i sobiranisme.

I els francesos, què en pensaven, del fet diferencial? França mai no comprengué els sentiments nacionals dels catalans, però els utilitzà. Catalunya era només una província rebel, indòcil, una rebel·lia que els francesos podien utilitzar tàcticament contra l’autèntic enemic secular: la monarquia hispànica. Conscients dels rèdits d’aquesta rebel·lia, els francesos endegaren la via del prosèlit i de la propaganda a favor del liberalisme revolucionari: la llavor que es plantà a partir de 1790 germinà el 1808. Catalunya no era només la província espanyola amb més afrancesats per raons de proximitat geogràfica, sinó pel fruit d’una propaganda cuinada a foc lent. Un munt d’impresos i fullets ho palesen, així com l’estratègia del mariscal Augereau, màxim responsable de l’exèrcit francès a Catalunya el 1810, que aconsellat per un afrancesat, l’advocat empordanès Tomàs Puig, començà una política d’atracció dels catalans tot afavorint l’ús de la llengua catalana en les comunicacions.

La historiografia espanyola que creua el XIX fins al franquisme assimilà interessadament els termes il·lustrat i afrancesat; era una historiografia patriòtica, retòrica i arcaica, que llegia aquell període només amb relació a la pàtria i a una concepció romàntica d’Espanya. A la fi els dos conceptes foren deslligats, amb historiadors com Miguel Artola, que aportà una frase cabdal a partir de 1953: “El afrancesamiento intelectual no supone necesariamente su equivalente político”.

França apostà per la nació catalana?

Il·lustrats foren els que connectaren amb les noves idees sorgides al llarg del XVIII i que desembocarien en la Revolució Francesa; inicialment van ser una minoria, perquè calia tenir accés a les darreres publicacions estrangeres. En declarar-se la guerra el 1808, hi hagué il·lustrats que s’arrengleraren amb els patriotes (Capmany) i d’altres que ho feren amb els afrancesats (Puig). El concepte afrancesat, per contra, és polisèmic. Segons el professor Enric Riera, fins al 1811 no apareix el terme afrancesat per designar els espanyols addictes a Napoleó i el seu germà, el rei Josep I. Primer se’ls anomenà “traïdors” o “infidents”; després, “juramentats”, “cooperants” i, fins i tot, “espanyols-francesos” pel fet de treballar per a l’administració francesa. Entre els afrancesats hi havia els idealistes, que volien continuar les reformes iniciades per Carles III i aturades en sec per Carles IV, i els col·laboracionistes (o “col·laboradors passius”, segons l’historiador William Lovett), que eren nombrosos entre funcionaris i militars. També hi hagué un cert afrancesament en funció de qui dominava el territori. Per tant, cal distingir entre una actitud afrancesada tàctica, fruit del context, i la que era producte d’una reflexió intel·lectual.

El sentiment afrancesat fou transversal, malgrat que majoritàriament ho van ser burgesos, funcionaris, juristes, científics i alguns eclesiàstics i militars, com el cèlebre Boquica, paradigma dels caragirats, miquelets desertors al servei dels francesos. Entre els burgesos destaquen terratinents, comerciants i fabricants, com Josep Pujol i March (darrer alcalde barceloní), Erasme de Gònima, Gaspar de Remisa i Francesc Delàs. Entre els funcionaris públics d’alt nivell, sovint juristes de formació, destaquen Melcior de Guàrdia (l’anterior alcalde barceloní), Josep Campà, Josep Castanyer, Josep Esteve i el ja esmentat Puig, arquetipus dels afrancesats catalans, ben estudiat per Lluís Maria de Puig i Mercè Argemí d’Abadal. Hi hagué altres juristes afrancesats com Ramon Casanovas, Antoni Ferrater, Joan Madinaveytia, Bartomeu Rebert i Josep Valentí.

Entre els científics destaquen el químic i farmacèutic Josep Garriga i l’epidemiòleg Josep Antoni Viader. El seu cas és aclaridor: de bon començament treballà per als patriotes per eradicar les epidèmies a Girona, fins que, el 1810, en comprovar que les autoritats espanyoles no feien cas dels seus consells profilàctics, es passà de bàndol i va ser confirmat per Augereau com a màxim responsable epidemiològic.

Il·lustrats i afrancesats van ser el mateix?

Hi ha un altre cas força curiós en el gran epidemiòleg maonès Mateu Orfila, que connecta amb Viader: becat a París per la Junta de Comerç de Barcelona durant l’ocupació francesa, restà com a metge i investigador a París la resta de la seva vida. Louis Auquier, president de l’Acadèmia Nacional de Medicina de França, digué que la medicina funciona actualment a França tal com Orfila la dissenyà a la primeria del XIX. A França, Orfila és un heroi nacional: el museu de la Facultat de Medicina de París duu el seu nom. Passat el conflicte, Orfila proposà al ministre de Ferran VII Cevallos Guerra d’organitzar la sanitat espanyola, però el ministre li respongué: “¡Los planes de estudio los hago yo!”, una frase que n’anunciava una altra de famosa d’un segle més tard: “¡Que inventen ellos!”, de Miguel de Unamuno. Per al coneixement científic, doncs, ser afrancesat volia dir apostar pel futur.

Gònima fou l’empresari català més important entre 1790 i 1820; fabricava indianes i era un reconegut mecenes. Fou un home audaç que diversificà les seves inversions i que, en construir una sèrie de canals de rec per a la seva finca de Sant Feliu de Llobregat, enriquí els pagesos i, de retruc, avançà la revolució industrial al Baix Llobregat, tal com estudià Luz Retuerta. Gònima ha estat considerat sempre un col·laborador passiu dels francesos; el desembre passat, però, es presentà una Comunicació al Congrés d’Història Moderna de Catalunya sobre un document del 15 de maig de 1812 en el qual Gònima era nomenat director de l’Hospital de la Caritat per l’intendent general de Catalunya, el marquès de Chauvelin. Dos mesos després, el 12 de juliol de 1812, Chauvelin proposà Gònima com a adjunt a l’alcalde de Barcelona, Melcior de Guàrdia, però Gònima hi renuncià. En aquests dos nomenaments es repeteixen els noms de Gònima, Delàs, Castanyer i Pujol. Els dietaristes coetanis, com el pare Ferrer o el baró de Maldà, sempre consideraren Gònima un afrancesat, a qui el poble dedicà unes dècimes plenes de sarcasmes.

Mentre que el clero regular estigué majoritàriament al costat del poble, en contra dels francesos i de les idees liberals, alguns membres del clero secular intentaren conciliar en l’enfrontament. A partir de 1790, més de 15.000 eclesiàstics francesos s’exiliaren a Espanya (molts a Catalunya) fugint de la revolució, malgrat que, paradoxalment, en les homilies propagaven aquelles mateixes idees; per això Manuel Godoy intentà de lligar-los curt. Com que hi havia la moda entre les classes acomodades d’educar els fills seguint el sistema francès, foren aquells frares exiliats els qui els feren de mestres. Les contradiccions entre tradició i modernitat, entre absolutisme i liberalisme, també van ser comunes en el si del clero. D’entre els eclesiàstics que s’aproparen a les idees afrancesades destaquen l’arquebisbe sabadellenc Fèlix Amat (confessor de Carles IV), el bisbe de Girona Ramírez de Arellano i els frares Banet, Marcobal, Monter, Razet, Sopena i Vinyals, entre d’altres.

Quin era l’estrat social dels afrancesats?

L’article novè del Tractat de Valençay establia el perdó i el respecte a la propietat dels afrancesats, però les enormes pressions internes provocaren que Ferran VII no signés un decret d’amnistia fins al 15 de febrer de 1818. Van ser molts els afrancesats que s’exiliaren a França esperant un bon tracte de Napoleó, però quan l’emperador caigué el 1815, els refugiats van ser mal vistos a França, vagaren pels carrers demanant almoina, i fins i tot foren tancats en camps d’internament, com estudià Jean-René Aymes. Els que no s’exiliaren buscaren els avals necessaris per no arribar a la justícia, tot i que l’odi popular mai no els perdonà. Els que disposaren de diners aconseguiren el perdó; la resta van ser jutjats i, en molts casos, condemnats. El 10 de juny de 1814 el Diario de Barcelona publicà una primera llista amb 49 afrancesats en busca i captura; segons estudià Maria del Carmen Pintos, l’administració en distingia quatre grups: els que no havien tingut càrrecs públics, els que en tenien per feblesa moral, els que hi tenien inclinacions clares i els més proselitistes.

Les venjances van ser més dures a Espanya que a Catalunya; les noves autoritats catalanes —per exemple, el baró d’Eroles— van tenir cura d’apaivagar la violència dels més exaltats, que reclamaven venjança amb els afrancesats. Homes tan destacats com Gònima, Delàs o Remisa resolgueren la seva delicada situació amb habilitat, diners i bones companyies; altíssims funcionaris com Puig o Josep Pujol i March tornaren a Catalunya, sense fer gaire soroll, quan la situació els ho permeté. D’altres, com Domènec Badia —el famós viatger Ali Bei—, Casanovas, Esteve, Ferrater, Garriga, de Guàrdia i Madinaveytia, mai no tornaren. L’epidemiòleg Viader fou denunciat, processat, embargat i confinat a Ripoll, on morí el 1816. El cas amb més ressò popular va ser el de Josep Pujol i Pujol, Boquica, bandoler i saltejador de masos i camins, que, seguint el desig i la venjança d’Eroles, fou extradit pel general francès Suchet i, després de jutjat, va ser penjat al castell de Figueres el 23 d’agost de 1815.