Espais públics premiats

El passat 25 d’abril es van donar a conèixer els premis de l’Espai Públic Europeu, uns guardons bianuals que va posar en marxa el CCCB el 2000. En aquesta vuitena edició, el jurat va donar quatre mencions i dos premis ex aequo. L’exposició que recull els treballs, amb el nom de Ciutats compartides, es pot visitar fins al 4 de juny al CCCB. El premi ha fet d’aquesta institució una referència inevitable en parlar d’espai públic i ha ajudat a convertir aquest mateix espai, no en un sobrant o un complement, sinó en l’expressió més genuïna de les ciutats i en una síntesi d’urbanisme, arquitectura i paisatge. En aquesta qüestió juga un paper essencial la concepció del mateix premi i el tipus de coses que es premien, on pesen més el caràcter i l’èxit social de l’obra que no pas la seva espectacularitat. Podríem dir que és un premi que conté arquitectura però no és d’arquitectura. A la base d’això es troba probablement el convenciment dels organitzadors que l’espai públic és avui clarament una expressió de la democràcia i una obra de col·laboració.

L’acte de lliurament dels premis permet una primera reflexió que em va fer veure la presentadora, una professional de la televisió pública de Catalunya, que va introduir els protagonistes i els premis. La introducció pretenia ser una explicació en clau didàctica del perquè de la importància de l’espai públic, sempre posant orgullosament el cas de Barcelona com a model. Amb un conjunt d’exemples, la presentadora va destacar-ne la importància dient: “Els dissabtes comprem en un mercat, els diumenges anem a les platges de Barcelona, entre setmana, a les tardes lliures, prenem alguna cosa en una plaça, també sentim música al carrer i apreciem l’art dels grafitis”. Aquesta descripció de l’espai públic barceloní em va fer pensar si no s’ha instal·lat entre nosaltres una concepció de l’espai públic del week-end permanent, que contrasta amb la intel·ligència del premi en qüestió.

Cal dir que pràcticament tots els guardons atorgats evidencien que el que es premia són els valors que activen, més que no pas el seu disseny. Importen més els usos i el paper que juguen aquests espais en les ciutats que els contenen i de les quals formen part, i donen valor a l’ocupació de l’espai per part de la gent, present en moltes de les fotografies. De tots els espais es destaca el paper que tenien abans de la reforma i el que adquirien de nou; en l’acte, aquest fet va quedar retratat nítidament per les paraules de la presidenta del jurat, l’arquitecta Carme Ribas. Per sobre de l’execució o de l’originalitat formal, se subratlla el paper que juguen ara en el conjunt de la ciutat i l’èxit de la seva utilització. Aquest fet resulta determinant i converteix aquests premis en alguna cosa diferent dels d’arquitectura, on encara prevalen excessivament l’obra considerada com a objecte i l’antiquada idea d’autor únic. Es podria dir que en molts casos es premia l’encàrrec més que no pas el resultat (per això, intel·ligentment, el premi inclou, a més dels autors, els constructors i els ens que promouen l’obra). Entre algunes de les obres seleccionades, n’hi havia que, de fet, eren edificis camuflats d’espai públic, però, pensant-ho bé, resulta interessant que l’arquitectura vulgui concursar en un premi com aquest i no en un d’arquitectura, ja que és aquí on pren tot el seu sentit.

El port de Marsella

D’entre els premis i mencions —un observatori per als aiguamolls a Rainham, Londres; una antiga via ferroviària convertida en circuit per a bicicletes a Hèlsinki; un cementiri islàmic a Alteach, Àustria; el Teatre la Lira, a Ripoll, o unes passeres per sobre del Vinalopó, a Elx—, destaca el Vieux Port de Marsella, ara renovat, que ha convertit aquest espai urbà en un lloc més accessible, més ciutadà, menys privatiu.

Té, al meu entendre, un valor simbòlic innegable que el premi es doni a conèixer a Barcelona, una ciutat que ha iniciat una acció inversa al port; és a dir, un camí cap a la privatització i la negació de la ciutadania a accedir al port. En aquest cas es premia una recepta que aquí semblem haver rebutjat amb l’excusa de l’economia i el turisme. D’aquesta manera, ja no serveix resoldre aquestes coses citant Bill Clinton amb allò de: “És l’economia, idiota!”. Més aviat hem de començar a dir: “És la ciutat, idiotes!".