Biologia de la religió

Podria ser que la religiositat fóra una vertadera característica humana, molt més que la saviesa. Comptat i debatut, ningú no negarà la intel·ligència i la capacitat d’aprendre a altres éssers vius (balenes, dofins, ximpanzés,…), però el sentiment místic sembla una troballa profundament humana. Els biòlegs, almenys des de Darwin, han intentat allunyar el coneixement humà de la mística, han volgut distanciar la visió racionalista de la naturalesa d’una percepció màgica i sobrenatural. I, tanmateix, cada vegada són més els investigadors que pensen que rere l’espiritualitat hi ha una base biològica. Això va explicar el psiquiatre evolutiu Adolf Tobeña, autor del llibre Devots i descreguts. Biologia de la religiositat (PUV-IEC), en l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, conduït per Juli Peretó. Tobeña va comentar que els grups guerrers més braus i poderosos eren els ultrareligiosos, i que segurament la creença en el més enllà havia afavorit la supervivència dels gens d’aquests individus. El fet que en la societat hi haja ateus recalcitrants ho va explicar com l’excepció que confirma la regla: en una societat religiosa una percepció materialista i incrèdula de la realitat també pot tindre en uns moments determinats el seu èxit biològic. Així les coses, tant creure com no, pot respondre a una base heretable, però la que s’acaba imposant àmpliament sobre el gros de la humanitat és la tendència religiosa. Ja fa uns anys, el reconegut genètic Dean Hamer va escriure El gen de Déu, on aportava dades empíriques que mostraven que la gent religiosa viu més temps que la que no ho és (al capdavall, creure és bo per a la salut). En aquest sentit, Adolf Tobeña és particularment crític amb Richard Dawkins, autor d’El miratge de Déu, i que va donar suport a la campanya dels autobusos “ateus” de Barcelona, que portaven aquest anunci: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te’n i gaudeix de la vida“. Segons Tobeña, és absurd combatre la religió des de la ciència perquè la primera forma part consubstancial de la nostra herència biològica i, en definitiva, és inesquivable. Podria ser, però també l’agressivitat en forma part i no per això hem de reprimir els nostres instints violents. Siga com siga, aquest nou llibre d’Adolf Tobeña mou al debat i a la pugna d’idees, com bé es va demostrar durant la presentació. Per què som religiosos? Per a aquest metge psiquiatre la cosa és clara: perquè les recompenses de la raó no són prou per a combatre els atractius de la fe. I rebla el llibre amb aquest darrer paràgraf: “Entre altres coses perquè ací, els ambaixadors prominents dels cels acostumen a ésser verges delicades, des de la Macarena o la “Blanca Paloma” andaluses a la valenciana Mare de Déu dels Desemparats”. Unes verges que, segons Adolf Tobeña, fins i tot sedueixen els escèptics més ferrenys.