Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PERE GIMFERRER Escriptor i acadèmic

“La llengua catalana ha de fer una tria: l’ús extens o el prestigi”

“No he trobat ningú, més enllà dels polítics, que cregui que es farà el referèndum”

Pere Gimferrer pensa que triar un idioma determina una part considerable del que fas després. Ampliar foto
Pere Gimferrer pensa que triar un idioma determina una part considerable del que fas després.

En general l’escriptura, i més encara la poètica, va més enllà de la persona que l’escriu, és una mena de versió òptima del que som nosaltres”. La versió en carn i ossos que Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) adopta per parlar d’El castell de la puresa (Proa), el nou poemari en català, evoca allò que Jordi Gràcia definia a Burgesos imperfectes com la “dimensió icònica de Gimferrer” (“el poeta s’ha fet definitivament personatge”). L’obelisc milanès de la corbata solemnitza la figura d’aquest home de lletres que no fa punts i comes en veu alta, però que pensa i s’expressa amb una perfecció sintàctica de manual, distancia els textos de la persona que els escriu (cita el cèlebre “Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas”) i li agrada matisar que de l’últim llibre publicat en català no en fa 13 anys (El diamant dins l’aigua) sinó tres (El mar de Ginebra, amb Miquel Barceló), “però és bibliofília”.

Pregunta. Com i per què neix en vostè un vers en un idioma o en un altre?

Resposta. Jo mateix no ho sé. La llengua —la frase és de Gabriel Ferrater— fa la meitat de la feina. Les paraules neixen com un nucli rítmic que es concreta en uns sons i això em porta a un idioma determinat. Triar un idioma o, més ben dit, el ser triat per un idioma determina una part considerable del que fas després, perquè cada poema té relació amb la tradició i la història col·lectiva de cada llengua. En el cas d’Amor en vilo i d’Interludio azul, per exemple, hi havia raons personals, perquè vaig reprendre la relació amb algú a qui vaig conèixer en castellà. Però en el cas d’aquest nou llibre el tema és la tradició poètica de la llengua catalana.

P. De la qual ja en forma part. Què ha canviat des dels seus inicis als 18 anys?

La ucronia inacabada

De la seva labor en l’edició literària, des del 1970 a Seix Barral, cita troballes com ara Mendoza, Muñoz Molina, Llamazares, Bolaño i Isaac Rosa. La feina d’editor, afirma, suposava una “escola i un correctiu per a l’escriptor”, però què se’n va fer del Pere Gimferrer novel·lista? Després de Fortuny el 1983 (única incursió en el gènere, premis Ramon Llull i Joan Crexells), va començar “una novel·la ucrònica” sobre la falsa base d’una entesa entre Falange i certs sectors del catalanisme de dretes, però la va deixar perquè se’l “menjava la documentació”.

Només en va acabar, diu, el primer capítol, ambientat a Barcelona després de l’arribada del Semíramis, i escrit “en un català que imitava la prosa d’Eugeni d’Ors”. En el podi de lectures, la narrativa també ocupa el segon lloc: seguit de Proust, la Divina Comèdia és el llibre que ha llegit més vegades a la vida.

R. La meva poètica no ha canviat gaire. Per mi el poema és una entitat sonora feta de ritmes i imatges que poden funcionar plàsticament, sonorament o totes dues coses. En el cas del castellà he pogut fer gongorisme, la diferència és que en català no hi ha establerta una base en la societat lectora que pugui permetre fer això i prou; jo ho puc fer amb Ausiàs March o amb J. V. Foix, però no amb Francesc Fontanella per molt que m’agradi.

P. I de la tradició actual quin corrent o quins autors li interessen?

R. Josep Pedrals, l’autor del pròleg, és dels poetes actuals el que sento més a prop. Vaig començar a llegir-lo amb El furgatori, però no sabia que sóc l’únic poeta català que cita en cada llibre que escriu. En tot cas, no m’agrada parlar d’altres col·legues ni dels meus coetanis estrictes, no em sembla elegant. Pedrals és una excepció per trajectòria i per afinitats, ell també és un fan d’Armand Obiols, un poeta ben poc llegit i, en canvi, la seva Oda a Catalunya és dels millors poemes que s’han escrit mai en català.

P. Insisteix que la poesia no ha d’estar lligada a l’actualitat. Tampoc en el moment social que estem vivim?

R. Jo ja ho feia als anys seixanta, però crec que la poesia no pot competir amb la informació. Al meu últim llibre en castellà, Alma Venus, parlava d’assumptes d’actualitat. Aquí no tant, però els tres versos que glossen Armand Obiols (“Tants homes morts per l’or d’una senyera/ per una llum apòcrifa potser,/ afusellats als claus de l’estelada”) es poden interpretar en clau de la Catalunya actual o sobre qualsevol Catalunya passada o futura.

P. Sobre la Catalunya passada, ha recordat els 18 anys d’independència al XVII. Quin balanç en fa?

R. Això és un misteri: ¿com és que ningú parla de l’únic antecedent real d’independència de Catalunya? Jo l’únic que sé és que el gener del 1641 Pau Claris va voler proclamar la República catalana i es va nomenar Lluís XIII comte de Barcelona. Sobre la vida quotidiana en aquell període no se sap gairebé res, però és molt curiós que ningú no parli mai d’aquest episodi, tret de Jordi Carbonell, que ja li toca.

P. I sobre la Catalunya futura, ja sap què farà el 9 de novembre del 2014?

R. Encara no he trobat ningú, més enllà dels polítics professionals, que cregui que aquell dia se celebrarà un referèndum en els termes anunciats.

P. Però si s’arribés a fer?

R. No es produirà aquest tipus de votació, i si es produís, la pregunta és tan complexa que el resultat no seria gens significatiu ni en un sentit ni en un altre, és massa complicat i segurament està pensat perquè així sigui.

P. Al llibre ha inclòs el poema que va dir a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007. Allò de la visibilitat de la cultura catalana va ser un miratge?

R. Ara la situació no crec que sigui ni idèntica ni antagònica. Per mi, la literatura catalana comença amb Ramon Llull, i passen moltes coses fins ara. Però hi ha una tria fonamental que cal fer: o es defensa la llengua catalana per la seva utilització extensa, o es defensa, independentment del seu ús, pel prestigi. En l’època de Josep Carner, Foix o Carles Riba, es triava el camí del prestigi; és clar que, en l’època d’aquests poetes, la carta de l’ús extens ja la tenien assegurada, per això triaven l’altre camí. Després s’ha preferit triar el camí de la utilització extensa, amb excepcions com el centenari d’Espriu, una mostra de prestigi.

P. Com a novísimo i com a lector, quina valoració fa del llegat de Josep Maria Castellet?

R. Crec que la part més valuosa de la seva feina són els últims llibres que publicà en vida: Dietari de 1973, Seductors, il·lustrats i visionaris i l’última edició de les Memòries confidencials d’un editor. Aquest és per mi el seu gran llegat humà. Com a pont entre el català i el castellà ha estat important, però no el primer ni l’únic. Jo n’he conegut dos més, molt diferents: el pare Batllori i Martí de Riquer.

P. El seu nou llibre serà en italià?

R. El tinc acabat, és un poemari que es diu Per riguardo, però més tard també en vindrà un en castellà i un altre en català.

P. Tot poesia?

R. Ara ja només escric prosa quan me la demanen.