Jugant amb el futur

Dijous passat, el president Artur Mas anunciava públicament que els partits a favor d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya havien arribat finalment a un acord. La consulta tindrà lloc –si pot ser- el 9 de novembre del 2014 i no es farà una sola pregunta, sinó dues. Es consultarà al ciutadà si vol que Catalunya esdevinga un Estat i, en cas de resposta afirmativa, si vol que aquest estat siga independent. Com calia esperar, la notícia ha revifat immediatament un dia a dia polític que semblava encallat en discussions de detall i espesseït per la reiteració de declaracions contradictòries dels uns i dels altres. I mentre la política catalana tornava a agitar-se, a Madrid la resposta no s’ha fet esperar tampoc. Tant Rajoy com Rubalcaba estaven d’acord a recordar que la consulta proposada per Mas és inconstitucional i que no es celebrarà de cap manera. Pel seu costat, José María Aznar, que està molt bel·licós últimament, no en tenia prou amb això i reclamava una “reacció proporcionada” al desafiament català.

De moment, amb la data i la formulació de les preguntes, la cotització política d’Artur Mas ha pujat de colp molts enters. No solament ha resolt un impasse que erosionava la seua posició dia a dia, sinó que ha aconseguit posar d’acord en el punt essencial un conjunt de partits que tenen ben poc en comú: Convergència i Unió –una federació barallada precisament sobre aquest punt-, Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya –que és l’equivalent català d’Esquerra Unida- i els contestataris radicals de la CUP. Ara, la pilota passa als altres terrats. La consulta es farà o no, probablement no, però seran uns altres els que la faran impossible, i no les vacil·lacions dels partits sobiranistes catalans.

Per parlar com ho fan els entesos en aquesta ciència altament inexacta que és la politologia (i vostés em disculparan), hi ha dues hipòtesis de molt difícil verificació ara com ara, però gens descartables: que la majoria dels catalans estiguen a favor d’una revisió important de l’actual ordenament de l’estat de les autonomies, i que aquest no siga un estat d’ànim passatger, sinó consolidat. Cas que les dues hipòtesis foren certes, la prohibició de la consulta per l’Estat dispararia la frustració col·lectiva i abocaria Catalunya a unes eleccions plebiscitàries, que tindrien lloc el 2016 o abans. I si els partits que defensen la consulta obtenien una majoria considerable, la pressió a favor d’aquesta augmentaria en comptes de disminuir. Com que el 2016 no queda tan lluny, si els catalans, majoritàriament, volen modificar les regles de joc, l’Estat central haurà d’oferir alguna cosa més que la doble negativa sistemàtica. Així, almenys, ho veia l’editorial del Financial Times de dilluns passat. Si el govern espanyol no canvia d’actitud, el problema, en comptes de dissoldre’s, se li agreujarà.

El PSC es mou amb dificultats entre dos perills: el la fractura amb el PSOE i el del trencament intern,

Potser per això, Artur Mas se sent més segur ara que fa una setmana. Ho va demostrar en l’entrevista –massa deferent- de dilluns passat a TV3. Se’l veia tranquil, confiat i ferm, com no ho estava des de les últimes eleccions autonòmiques. La doble pregunta, sens dubte, és més complicada i més ambigua que una pregunta simple, però l’enunciació és prou clara i inclusiva. Apareix el terme independència, com volia ERC i, alhora, permet votar aquells que estan a favor d’una solució federal (sí en la primera pregunta, no en la segona). El fet és que Mas ha obtingut l’acceptació explícita de Duran i Lleida a aquesta formulació. Quant a Oriol Junqueras, ha afirmat que és millor que la que proposava el seu partit. Per tant, cal esperar un suport sense fissures també per aquest cantó. Mentre que Joan Herrera, líder d’Iniciativa, comença a preguntar per què els federalistes del PSC no se sumen al suport d’una consulta que els inclou.

I aquesta és una altra de les conseqüències de l’anunci, no solament defineix i relliga el bloc sobiranista (de fet, és ara quan comença a ser un bloc) i situa el govern central en una posició incòmoda, també exacerba les contradiccions del PSC. El federalisme de Pere Navarro i de la cúpula directiva del PSC és una posició perfectament legítima, però té pocs avals externs (ni tan sols és massa entesa dins del PSOE), i la seua actitud contrària a la consulta no és compartida per molts membres i votants del partit. El disseny de la doble pregunta no farà més que ampliar aquesta fissura interna. El PSC sempre ha sigut un partit catalanista i el seu electorat està sotmés a les mateixes derives que la resta de la societat. Ara es mou amb dificultats entre dos perills: el la fractura amb el PSOE i el del trencament intern, i va perdent votants i parcel·les de poder a la carrera. Tot fa pensar que continuarà perdent-ne en un futur immediat. La radicalització i el naufragi graduals dels dos grans partits de l’autonomia catalana són a hores d’ara el principal espectacle polític d’aquesta part del món i responen a una crisi de fons de més calat. La consulta és una pedra de toc molt exigent, i el 2014 serà, sens dubte, un any interessant.