Dol pel somni de Sepharad

La roda de la política, que mai no para, ha fet que la crisi actual en la relació de Catalunya amb Espanya coincidís amb el centenari del naixement d’Espriu. El centenari, un moment sovint triat per fer balanços, permet reconèixer el seu triomf en la batalla per la pervivència del català, com són d’alts els cims on dugué l’idioma, per dir-ho a la seva manera, i comprovar al mateix temps l’ensulsiada de les esperances en el sorgiment d’una altra Espanya, la Sepharad per ell somniada com a solar comú dels seus pobles.

Els escolars dels anys cinquanta aprenien als llibres de batxillerat que una poesia de Bonaventura Carles Aribau escrita en català, quan poca gent conreava aquesta llengua, havia estat a mitjan segle XIX l’origen del moviment literari de la Renaixença. El títol de la poesia era ben significatiu: Oda a la pàtria. Encara que el manual explicava que aquella Renaixença era literària, els estudiants de l’època entenien una altra cosa. Comprenien que la poesia pot ser, i molt sovint és, política. I, en aquells anys, potser com mai, alguns poetes ho confirmaven. Va ser el cas de Salvador Espriu en plena dictadura franquista. No l’únic, però sí el qui més.

L’obra d’Espriu fou coneguda més enllà del cercle inevitablement reduït dels conreadors de la paraula estilitzada i el vers, dels cenacles literaris i les elits culturals, per dues raons principals: una és que la seva obra expressava molt bé, entre altres coses, una angoixa àmpliament estesa en anys de postguerra, la dels qui es consideraven un poble derrotat, oprimit, una cultura injustament aixafada i, al mateix temps, covaven una tossuda i antiga voluntat de llibertat i de supervivència com a poble. Versos com aquell en el qual Espriu diu “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, connectaven de ple amb el sentiment de resistència que niava en molts cors després de la desfeta de la Guerra Civil.

‘Primera història d’Esther’ estableix el paral·lelisme entre el poble jueu i el català

L’altra raó decisiva és que l’obra d’Espriu va trobar uns difusors extraordinàriament eficients. El poeta va saltar el clos de les elits culturals quan Ricart Salvat i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), que dirigia juntament amb Maria Aurèlia Capmany, va fer el 1963 els seus muntatges teatrals a la manera de Bertolt Brecht sobre obres d’Espriu a la Cúpula del Coliseum i al Teatre Romea de Barcelona. Aleshores Espriu arribà a l’univers en expansió del jovent universitari, cada cop més revoltat contra la dictadura franquista. El 1963 fou l’any de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), el primer fruit polític de la generació que aportaria les fornades dirigents de la democràcia. El 1963 fou també l’any en què s’edità el primer disc del cantant Raimon amb un potentíssim Al vent, crida a l’acció per a les noves generacions i, una mica més endavant, fou Raimon mateix qui llançà a audiències molt més àmplies algunes de les poesies d’Espriu que més bé condensaven el moment polític i social. Els recitals on es podia sentir i cantar l’Inici de càntic en el temple: “Ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, esdevenien veritables mítings.

Hi hagué una imbricació directa de l’obra d’Espriu amb la presa de consciència política i cultural antifranquista de les generacions catalanes, a les quals el poeta es referí com els joves llavis desclosos després de la foscor. I què els deia, què diu aquella obra? Primer, ja el 1939 Espriu havia escrit una peça teatral, Antígona, en la qual, a diferència de la de Sòfocles, no es posa tant l’accent en la relació entre pare i fills com en el desastre de la guerra entre germans. Al·legoria de la Guerra Civil, tragèdia entre les tragèdies, tenebrosa experiència de la qual cal fugir i que cal superar.

Segon, el 1955 es publica la Primera història d’Esther, escrita el 1948, en la qual Espriu mostrava la potència creativa de la llengua catalana en el moment de màxima pressió de la dictadura contra ella, i establia el paral·lelisme literari entre el poble jueu i el poble català, que ja no abandonaria. Concebuda com una crida a salvar el poble sotmès, conté unes àcides ridiculitzacions del dictador i dels seus llepaculs. Era, encara, un llenguatge críptic per mor de la censura, dirigit a públics forçosament minoritaris.

Tercer. En el poema La pell de brau, escrit el 1959, Espriu exposà en versos bastant més assequibles un discurs sobre Espanya, la qual anomena Sepharad, i que descriu com el solar compartit entre diversos pobles, amb llengües i cultures diferents entre els quals cal bastir ponts del diàleg. El darrer biògraf d’Espriu, Agustí Pons, explica que el poeta havia pouat la seva concepció d’Espanya, entre altres influències, en la del prehistoriador Pere Bosch Gimpera, de qui fou alumne a la Universitat de Barcelona. Bosch Gimpera exposà la seva idea d’Espanya en una conferència dictada a València el 1937. Hi sostenia que “no s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representant exclusiu dels espanyols o la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres”.

Jordi Pujol publicà el 2009 ‘El fracàs d’Espriu’, on consigna la derrota del somni del poeta

L’entesa entre els homes i els pobles d’Espanya que es proposa a La pell de brau encaixava molt bé, d’altra banda, amb el biaix que la política antifranquista començava a prendre a mitjan anys cinquanta. S’havien ensorrat les esperances dels republicans d’aconseguir que les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial fessin caure el franquisme, com havien enderrocat els seus padrins, el hitlerisme i el feixisme mussolinià. El partit comunista llançà l’any 1956 el que va batejar com política de reconciliació nacional, tot abandonant l’anterior etapa de confrontació militar amb la dictadura i la idea mateixa de guerra civil. És en aquest context on Espriu, que no té res de comunista, predica la germandat dels pobles d’Espanya, rebutja i plany la Guerra Civil, i ofereix l’esperança d’un futur basat en la justícia, el treball, la llibertat i el respecte entre els seus homes i els seus pobles.

Entre els tocats per aquesta mateixa idea, hi hagué qui, anys a venir, seria el cap del catalanisme durant més de tres dècades, Jordi Pujol. Ho escriví ben aviat, el 1961. En un dels seus escrits a la presó, publicats anys després sota el títol Des dels turons a l’altra banda del riu, Pujol sosté que el poema La pell de brau, “en tot però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la Guerra Civil i a la missió de la nova lleva, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitats de la jove generació catalana”. Més encara, Pujol dedicà 10 pàgines a glossar, citar i reproduir els versos d’Espriu on troba el contingut, el sentit polític que comparteix. “Heus aquí el nostre llenguatge poètic”, escriví Pujol. Es tracta de versos com aquests, especifica: “ Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor. O bé: Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: Amén. O bé: Només uns dits joves si encara són nets guariran les plagues de l’estesa pell”.

Compromès amb l’antifranquisme, Espriu assistí a la creació de l’SDEUB al convent dels Caputxins de Sarrià, on fou detingut amb la resta de participants, i fou durant aquells anys un assidu signant dels manifestos i les crides dels intel·lectuals i professionals de renom que sostenien la lluita democràtica. Assistí des de la primera fila a recitals de cançó que constituïen entusiastes conquestes de llibertat. L’editor Xavier Folch, que era l’encarregat de la direcció del PSUC per a aquestes tasques, ha deixat dit, en el llibre d’Antoni Batista Itineraris personals, que Espriu “no va fallar mai en cap dels assumptes importants en què els intel·lectuals del país van ser requerits a prendre posició”. Però Folch, que hagué de tractar-lo sovint, recorda també que “La pell de brau el va deixar molt amargat, perquè era en certa manera un llibre en què reprenia l’intent de Maragall de dialogar amb Espanya, per dir-ho així, i es va trobar sense interlocutor, sense cap veu que respongués, amb un mutisme total”.

L’obra fou ben aviat traduïda al castellà i publicada en versió bilingüe el 1962 a París per Editions Ruedo Ibérico, amb una il·lustrativa nota crítica de Maria Aurèlia Capmany, i traduïda també al castellà per José Agustín Goytisolo. Però Folch afirma: “A mi em sembla que l’etapa que va seguir La pell de brau va ser per a Espriu un dels moments més amargs, més distants de l’esperança de construir una Espanya on cabessin totes les nacions ibèriques”. En l’exposició sobre la vida i obra d’Espriu que hi ha al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per commemorar el centenari del seu naixement, s’hi reprodueix un fragment de correspondència on ell mateix explica la seva frustració i la conclusió a què arribà: “Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò que ‘solo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida’), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec —i cada dia ho veig més clar— que el diàleg amb Madrid és impossible. El Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”.

L’esperança tan invocada a La pell de brau acabà cedint al pessimisme, d’altra banda sempre present en la complexa obra d’Espriu per raons ben diferents de les polítiques. En canvi, si de la intel·lectualitat i la política castellana no arribà la resposta desitjada per Espriu, la voluntat de construir una Espanya lliure i acollidora de tots els seus pobles com a iguals en drets fou la guia que seguiren els constituents catalans a partir de 1977. I la que seguí Pujol quan el 1980 es convertí en el president de la Generalitat i en un dels dirigents més influents en la política espanyola en la seva condició de cap d’un partit amb una decisiva posició de frontissa a les Corts.

Després d’aquesta llarga etapa de guiatge des de les màximes responsabilitats polítiques i institucionals, Pujol reconegué, no obstant això, la fallida d’aquesta política. El novembre del 2009, Pujol publicà un article editorial al butlletí del Centre d’Estudis que porta al seu nom amb aquest significatiu títol: El fracàs d’Espriu. L’expresident hi consignà la derrota en la batalla per convertir en realitat el somni del poeta, que accepta haver assumit com a programa propi durant mig segle. Un segon títol ho rebla: “O potser caldria dir el fracàs de La pell de brau”. Dos anys després, dictada ja la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, Pujol segellà, en una sonada conferència pública, el fracàs del “projecte Vicens/Espriu” i acceptà que “si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”.

Si ho diu en Pujol, n’hi ha prou perquè molta gent ho rebutgi i s’ho prengui com una posició de partit. Però negar la crisi, a hores d’ara, només ho poden fer els que no van llegir o sentir Espriu o els que el rebutgen.