La reforma

En el curs de tants cursos passats, ja he conegut tantes reformes de l’educació, que n’he perdut el compte. Començant per la divisió de l’antic batxillerat de set anys comuns en batxillerat elemental i superior, separant ciències i lletres, que m’agafà als catorze anys; passant pel "Llibre Blanc" del ministre Villar Palasí, que em va sorprendre en els meus primers anys de catedràtic d’institut; i acabant per les no sé quantes modificacions radicals dels estudis universitaris, que em van trobar ja instal·lat en aquesta il·lustre institució. Tot plegat, un perfecte desastre: gradual, acumulatiu, implacable. Allò que calia saber —escriure correctament, per exemple— per a passar l’examen d’ingrés al batxillerat, és introbable entre els qui passen massivament la fantasiosa prova dita de selectivitat. Coses que jo explicava als anys setanta als alumnes de cinqué de batxillerat, adolescents de quinze anys, als anys noranta no podia explicar-les als estudiants de facultat: no sabien de què parlava. Tinc entés que això passa sobretot en el ram de "lletres", on tota ignorància és sana, té curs legal i està prevista. I que no passa tant en "ciències", on l’àlgebra és l’àlgebra i la química és la química. Afortunats. Ara ens recorden —sovint amb intencions no del tot confessables— el "nou valor" de les humanitats. Tal com en temps de Jacques Chirac va fer a França el ministre Luc Ferry, filòsof de professió i humanista acreditat. Perfecte, però no m’ho crec. En primer lloc, perquè les “humanitats” ja no se sap què són, i encara menys si hom elimina la cultura clàssica i la història universal. En segon lloc, perquè no crec que els governs d’ací o d’allà hi posen els recursos, els professors i els programes necessaris. I encara menys crec que ells creguen que la cultura és en primer lloc la cultura general, i que sense això tot és fracàs i desastre. Vull dir que continuaran segregant coneixements, multiplicant matèries optatives, fabricant adolescents semianalfabets i llicenciats analfabets del tot. Sembla que no passa res, però passa molt. Ara, el ministre Wert, segurament (deixant de banda les seues peculiars qualitats personals i algunes de les seues idees tan grotesques com immensament perilloses), està convençut que és un geni de la renovació, que la seua és la ment privilegiada que ha trobat per fi la pedra filosofal educativa. La mateixa que els seus predecessors també pensaven que havien trobat.