Al marge impossible d’una guerra

Primer de tot una obvietat: a totes les guerres civils hi ha dos bàndols. I seguim amb una altra, aquests bàndols poden ser més o menys definits i homogenis, i poden incloure aliances amb configuracions més o menys sòlides. En els darrers anys ha fet fortuna la referència a una tercera Espanya, un concepte que moltes vegades s’ha utilitzat massa alegrement. Tanmateix, és cert que molta gent va viure incòmodament la guerra de 1936-1939, i no només pel que comporten totes les guerres. Hi havia persones que no volien haver de triar perquè se sentien tan allunyades del bàndol franquista com de la nova hegemonia a la zona republicana. Si voleu capbussar-vos en els dubtes i les incomoditats d’alguns catalans catòlics i catalanistes, el llibre d’Arnau Gonzàlez ofereix material a vessar. A través de 234 cartes, els joves Ramon Sugranyes i Carles Eugeni Mascarenyes es despullen per expressar la seva perplexitat davant el que succeïa en els dos bàndols, però sobretot perquè la Catalunya que somiaven es desfeia fins a desaparèixer.

Des de l’exili i mentre la guerra feia el seu curs, els dos joves i alguns altres interlocutors de perfils ideològics similars (Estelrich, Roca i Caball, Cambó i altres) són una extraordinària mostra de la complexitat del conflicte i d’interrelacions que difícilment es podien acomodar en la dialèctica de confrontació pròpia de tot conflicte armat. Pensen que Catalunya viu amenaçada entre els falangistes i els anarquistes, que al seu parer tenen en comú que són aliens a una cultura política catalana. Els prejudicis davant del moviment obrer i la desorientació sobre la complexa realitat de la societat catalana que creuen interpretar els porta fins i tot a creure possible un desembarcament a Empúries, moment en què tots els catalans se’ls afegirien per treure’s de sobre els anarquistes abans no arribessin els falangistes. Com diu Hilari Raguer en un sucós pròleg, aquesta idea no se li hauria acudit ni a un guionista cinematogràfic.

Mentre aquests joves catòlics pensaven en la seva tercera Catalunya, al país real la guerra es feia cada cop més present en la vida quotidiana. I la necessitat de formar un exèrcit republicà anava més enllà dels voluntaristes membres de les primeres columnes. Implicava tothom, i especialment uns joves que no en tots els casos tenien un convenciment ideològic prou ferm. Per això es produí el fenomen dels emboscats: joves que per diversos motius miraven d’escapar de les lleves per enrolar-se a l’exèrcit republicà. És aquest un tema molt interessant i gens estudiat fins ara, de difícil tractament si es valora només des d’una perspectiva política.

El llibre d’Esther Miralles té el valor de fer-hi una primera aproximació, de constatar-hi múltiples motivacions, des de la por a la indiferència pel conflicte fins a la militància conservadora. Algun volia passar al bàndol franquista, però molts només volien amagar-se. Els testimonis que són en la base del llibre expressen una casuística ben diversa. Un d’ells diu, gràficament, “jo llavors no sabia què era això de les idees”, i també trobem un regidor republicà que acut a la crida militar, però que deserta quan veu que de la caserna ja li toca anar al front. I també hi ha qui ha estat al front, i després d’un permís ja no vol tornar-hi.

Són històries viscudes en primera persona, que segurament plantegen les principals qüestions sobre els emboscats, però que deixen sense resposta una pregunta crucial. Quants eren? De quin perfil social i polític? Devien ser molts si tenim en compte l’amnistia promulgada per Negrín l’agost de 1938, que buscava una incorporació massiva a canvi del perdó. El treball estadístic i quantitatiu resta pendent, i de fonts no en falten. Al llibre se citen els arxius militars, però hi ha relacions de “minyons emboscats” fàcilment localitzables al mateix Diari Oficial de la Generalitat dels anys de la guerra, que no s’han analitzat.

En definitiva, dos llibres que s’escapen del cànon més establert sobre la Guerra Civil a Catalunya. Uns perquè van haver de fugir de la Catalunya republicana tot i que no eren franquistes; els altres perquè reflecteixen que més enllà dels discursos i les proclames hi ha la condició humana, capaç de tot tipus de conductes.