Psicodèlia de luxe

Alasdair Gray (Riddrie, Glasgow, 1935) és un dels autors escocesos en actiu més coneguts i valorats. Fins avui, els seus llibres havien sovintejat col·leccions castellanes de fantasia i ciència-ficció. És evident que Lanark (1981), la seva opera prima i el seu llibre més apreciat, participa de l’antirealisme i la transcendència d’allò cartesià, però la molesta etiqueta de literatura de fantasia (a la manera de Tolkien o Ursula K. Le Guin) és del tot invàlida per a Gray. Darrerament, els seus llibres ja han entrat en col·leccions editorials generalistes.

Històries inversemblants, en general (1983), un recull de contes, és la primera obra que se li tradueix al català, de la mà de Josefina Caball. Com els de Juan Rulfo, com el primer llibre de Raymond Carver o Augusto Monterroso, aquest aplec de relats és un llibre que l’autor va dur a coll durant lustres. Això, com en els autors susdits, faria pensar en un recull tancat i d’estil homogeni. Però el cert és que la varietat d’extensions i de plantejaments, així com les dues històries del final (menys intrigants que anecdòtiques), ens mostren un recull de qualitat molt ondulant.

L’altre aspecte menor són els dibuixos del mateix autor que il·lustren el llibre, propis d’un estil semblant al de Robert Crumb en el millor dels casos, i d’una psicodèlia desmarxada força vetusta en el pitjor. Si la novel·la accepta fàcilment la ingerència de molts materials i gèneres, no és inexacte dir que des de fa algunes dècades la matriu central del conte es defineix per la narrativitat pura.

Encara hi ha un altre aspecte que és dubtós. Ningú dubtarà de l’obra de Calvino o Borges. Però, en alguns dels seus reculls cèlebres, hi ha sovint un nucli lúdic, de mera conjectura intel·lectual, pouat en un pensament aritmètic, que és ingrat per a molts lectors, ja que s’allunya del conflicte humà i d’una experiència compartida. Contes com ara Prometeu, El gran culte a l’ós o L’expansió de l’Ian Nicol juguen amb aquests paràmetres analítics, de prospecció entremaliada. I alhora ens deixen el paladar sòpit.

Dit això, algun lector dirà: però aquest llibre de contes és bo? Sí, però només fa diana en alguns contes. Els textos breus del principi poden semblar en la línia feble de la fantasia (més encara perquè alguns dels protagonistes són nens i hi surten firmaments plens de llunes i estels), però tracen una segona interpretació severa que, juntament amb la precisió estructural, revelen el tremp narratiu de Gray.

La comicitat atrabiliària de La comèdia del gos blanc, l’escepticisme intel·lectual i històric de L’obstinat que va fer la Revolució i l’humor de broma còsmica de La causa d’alguns canvis recents ens fan pensar en aquest escocès diabòlic (impossible no pensar en un Aleister Crowley vestit amb una túnica ful) com un tipus òptim.

Cinc cartes des d’un imperi oriental, L’origen de l’eix i La fi de l’eix són tres peces kafkianes, i el mateix autor ho afirma. Per a ell, són reelaboracions de L’escut de la ciutat (conte breu i feroç) i La construcció de la muralla xinesa (un conte definitiu, el qual ens eixampla les nocions de l’home llançat enmig de l’univers, i així s’han de llegir. El que és evident és que, de tots els epígons de Kafka, els millors són aquells que han sabut fer prevaler la comicitat sense que s’hi perdi la fondària. Alasdair Gray n’és un exemple recomanable, gràcies a aquests cinc o sis contes que acabem d’assenyalar.