Festa i menjar, menjar i festa

Carnestoltes, setze voltes;

Nadal, de mes en mes.

Cada dia fossin festes,

la Quaresma mai vingués”.

La celebració implica major quantitat i qualitat dels aliments, de molt simbolisme

Aquesta cançoneta popular posa de manifest el desig de festa. Un desig universal, present a totes les cultures i totes les èpoques. “Cada dia fossin festes...”: desig de festa, entesa com a diversió, lleure, convivialitat, trencament de la rutina... Però, a la cançoneta, la festa no es contraposa a feina, treball o rutina, sinó a Quaresma. I què significa la Quaresma, a més de la religiositat que li és pròpia? Fonamentalment, privacions (dejuni) i restriccions alimentàries (sobre la carn, el greix...). Així, podem pensar que festa i menjar, festa i àpat, festa i beure... van aparellats. Menjar de festa és un menjar especial; no és el menjar de cada dia i, per aquesta, raó al tió se li canta “Tió, tió, caga torró, d’avellanes i pinyons; no caguis arengades, que són salades: caga torró i pixa vi bo”.

Hi ha molts tipus de festes i de raons per celebrar-les. Per exemple, festes relatives a celebracions d’esdeveniments astronòmics de caràcter estacional i que, freqüentment, estaven associades a rituals ancestrals orientats a assegurar el control sobre la provisió de menjar (celebracions de collita o de sembra, dels solsticis d’estiu i d’hivern, rituals agraris i ramaders de fertilitat com els Carnestoltes); festes de caràcter religiós (Nadal, Pasqua, Sant Josep, Dia dels Difunts... o Ramadà, Yom Kippur, etc.); festes d’entronització, d’iniciació, de graduació, festes patronals, festes majors, etc. Les seves dimensions poden ser públiques o més o menys privades, familiars i comunitàries... Se celebren naixements i aniversaris, de persones i d’institucions, els canvis d’estatus, com per exemple el matrimoni o la majoria d’edat...

Tots aquests esdeveniments festius acostumen a estar marcats per la distribució i el consum ritual o cerimonial d’aliments, generalment en major quantitat i de major qualitat que els dels dies “ordinaris”. Sovint, es tracta d’aliments que, ells mateixos, simbolitzen o denoten la festivitat, i poden fer-ho independentment de les característiques anteriors. Per exemple, els panellets, castanyes i moniatos que es consumeixen per les festivitats de Tots Sants i del Dia dels Difunts, els torrons de Nadal, les truites i altres preparacions pròpies del Dijous Gras, els bunyols de quaresma, els tortells de Reis i de Sant Antoni, la crema de Sant Josep, les coques de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, les mones de Pasqua...

La comensalia és llegida

D’altra banda, festa significa, sovint, diversió, música, ball... i, sempre, col·lectivitat i menjar, comensalia i convivialitat. L’acte de compartir el menjar amb altres persones indica un cert grau de compatibilitat i d’acceptació. “Lo compartido bien sabe”, diuen en castellà. A través de la comensalia s’expressa una enorme varietat de relacions i emocions: parentiu, compromís, simpatia, gratitud, identitat... “El que no es paga en diners es paga en dinars”, diu el refrany. En la mesura que el diner és un medi universal de canvi, el refrany atribueix al menjar aquesta mateixa funció, la de ser un medi universal per a l’intercanvi, en aquest cas, d’emocions, de sentiments, de relacions... En definitiva, arreu i sempre, l’alimentació ha estat un component important de les festes, rituals i cerimònies en general.

Ara bé, la imatge donada en els paràgrafs anteriors pot fer pensar, fonamentalment, en la societat tradicional. Què passa en la nostra societat moderna o postmoderna, tant pel que fa a la festa com al menjar? Les transformacions econòmiques, demogràfiques, socials, polítiques, tecnològiques i ideològiques que han tingut lloc en les darreres dècades es reflecteixen en el calendari festiu de la societat i en la relació que sempre hi ha hagut entre festa i menjar?

La nostra societat moderna es diferencia de la tradicional en el fet que és més industrial i assalariada que agrícola i autoempleada, més laica que religiosa, concentrada en nuclis urbans cada cop més grans... i que no segueix com antany la pauta calendàrica dels constrenyiments ecològico-climàtics (temps de llaurar, sembrar, collir, transhumar...) ni la de les commemoracions religioses (Quaresma, Tots Sants, Nadal). La modernitat secularitza i desnaturalitza o desecologitza les manifestacions de la vida col·lectiva. Avui, els horaris i calendaris laborals són molt uniformes i, a més, subordinen altres activitats, com la del menjar, per exemple. Els dies laborables i els festius estan regulats quasi uniformement per tota la població, els caps de setmana i els ponts, els períodes de vacances escolars i els laborals... són els que organitzen la vida quotidiana tant en els seus aspectes més ordinaris —els de l’activitat— com els més extraordinaris —els del lleure i de la festa.

De manera simultània, i paradoxalment, els temps socials s’han diversificat. Apareixen noves obligacions que donen lloc a altres festes. Avui tenen molta més importància les celebracions familiars i privades. Han aparegut, també, noves festes socials (Dia de la Mare, Dia del Pare, Dia dels enamorats, Festa del llibre i de la rosa...). Les escoles organitzen festes diverses al llarg del curs escolar. Els partits polítics celebren la seva pròpia festa. Les empreses celebren festes corporatives. Les ONG organitzen festes en relació amb els seus propis objectius... En qualsevol cas, fins i tot quan subsisteixen les festes religioses (Nadal, Reis, Pasqua...), aquestes varien profundament els seus continguts, secularitzant-se a l’hora i invertint la relació entre cerimònia i diversió, si antany a favor de la primera, avui, a favor de la segona. Probablement, la secularització de les festes pròpies del cicle nadalenc és la més evident: la Missa del Gall, per exemple, ja no té un caràcter massiu. En canvi, els aspectes festius més profans, com els grans àpats (que segueixen sent més o menys tradicionals) o els cada cop més generalitzats intercanvis de regals, no solament no disminueixen sinó que es generalitzen i s’estenen més enllà de l’àmbit estrictament familiar i abracen el de l’amistat i, fins i tot, el laboral (dinars o sopars de Nadal d’empresa, club, associació, amb els amics i/o companys de feina, i d’altres àmbits propis de relacions de lleure, etc.).

Així doncs, si bé és cert que la nostra societat, intensificada després del franquisme (moltes festivitats religioses van ser suprimides, entre elles “los tres jueves del año que relucen más que el sol”: Dijous Sant, Corpus i l’Ascensió) s’ha secularitzat és cert, també, que s’han multiplicat els esdeveniments festius i que, com sempre, acostumen a anar acompanyats de menjar i comensalia. La modernitat ha modificat però no ha fet desaparèixer les relacions entre festa i menjar. El menjar té, és obvi, un valor nutritiu, però també, i en les ocasions festives és el més important, un valor protocol·lari. I, precisament, aquest valor protocol·lari propi de la festa es desenvolupa cada cop més. En els darrers anys s’han multiplicat les calçotades, xatonades, costellades, sardinades... i les fires i jornades gastronòmiques de tota mena, unes de caràcter general i d’altres més o menys monogràfiques, sobre, per exemple, la mongeta¸ la carxofa, el pèsol, la poma, el préssec, la cirera, el cava, el vi, la cervesa, els bolets, el pollastre del Prat, el gall negre del Penedès, el cargol... I, òbviament, no han desaparegut els grans àpats de festa major, a casa o, cada cop més, al restaurant.

La festa major continua sent, juntament amb el Nadal, la festa que desperta evocacions més immediates relatives al menjar. La festa continua, la importància del menjar, també, les menges, però, poden avui ser molt diferents: els canelons i el pollastre farcit, per exemple, no representen, avui, l’excepcionalitat d’antany, però apareixen nombroses preparacions i productes que els substitueixen per tal de que el àpat de festa major sigui sent un àpat extraordinari, un àpat que fa festa.

Jesús Contreras és antropòleg i director de l’Observatori de l’Alimentació.