Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Ploms ibèrics

No sabem què diuen perquè no s’assemblen a les de cap altre idioma del món

Escriptura ibèrica en una de les cares del plom de la Serreta d'Alcoi.
Escriptura ibèrica en una de les cares del plom de la Serreta d'Alcoi.

Inke orti garokian dadula bask baistiner bagarok sssx turibai. Així comença el famós plom ibèric de la Serreta d’Alcoi. La penúltima paraula, la que acumula tantes s, deu ser un numeral, una xifra. I si volen una altra mostra de tan venerable idioma, allà va: Ife bototas bitbakirsbane barenm’liki antinm’lituturane afikar sekeniusa, que és com comença el plom d’Orlell, a la vall d’Uixó. De cara a una correcta lectura, cal tindre en compte que les m de la segona inscripció podrien ser una n forta o geminada, i que ignorem la distribució dels accents. Amb això, ja tenen vostés alguna idea d’ibèric i poden presumir de saber-lo llegir. I si els passa que no entenen què volen dir els textos, no patesquen, perquè no els entén ningú.

El cas és que s’han conservat unes 2.000 inscripcions ibèriques, trobades en un territori ampli, des de Narbona al centre d’Andalusia. La major part provenen de Catalunya i del País Valencià i estan escrites en un alfabet peculiar, que podem llegir gràcies als esforços de Manuel Gómez Moreno i d’un grapat d’especialistes posteriors, tremendament savis. Unes poques estan escrites en alfabet grec i, lògicament, es llegeixen millor. En resum, podem llegir les paraules, però no sabem què diuen, igual que si aprenguérem l’alfabet àrab o l’hebreu sense saber res d’aquests idiomes. El que llegiríem seria per a nosaltres sons sense significat.

I no sabem què diuen perquè no s’assemblen a les de cap altre idioma del món. L’ibèric, per descomptat, no era un idioma romànic, ni tan sols era indoeuropeu. Només s’assembla una mica al basc, o, millor dit, a l’aquità, que és com els estudiosos denominen el basc antic o protobasc. Ignorem si aquestes semblances –escasses- revelen un parentiu de fons o un llarg període de contacte entre els dos idiomes. Siga com vulga, queda clar que l’única llengua coneguda amb un remot paregut amb l’ibèric és el basc, i si vostés fan un volt per Euskadi, que és tan bonica, o agafen un llibre en euscar, ja em diran què té a veure amb l’”habla valenciana”.

Aquestes coses, un servidor les sap perquè va estudiar història antiga, i els íbers, pobrets meus, formaven part del temari, però qualsevol pot aprendre-les si fulleja un manual competent, o simplement consultant wikipedia, que per a això serveix. Hi ha una pila enorme d’estudis científics que expliquen tot el que no sabem de l’ibèric. Se sap que algú el parlava en una àrea que coincideix prou –com ja va assenyalar Jürgen Untermann- amb el territori en què ara es parla català (perquè la geografia és tossuda: tot l’est mediterrani és un gran corredor), més una notable extensió meridional a Múrcia i l’est d’Andalusia. El que ja no sabem és qui el parlava, perquè potser només era una llengua de l’elit dirigent. Almenys en algunes parts d’aquest territori també circulaven llengües cèltiques. El que sabem cert que, amb la romanització, el llatí va esborrar l’ibèric del mapa, com va esborrar totes les altres llengües de la península amb l’excepció del basc, que també va recular molt. Potser la conquesta romana va desestructurar tant la societat indígena que aquesta oferí poca resistència al canvi, o va ser qüestió de segles. El resultat és el mateix. De l’íber només en va quedar un grapat de paraules que és impossible entendre. Ha passat moltes vegades, i sempre és trist.

Això del 'habla prehistórica' no s’ho creu ni qui ho ha dit

Com vostés poden imaginar, tot això ve al cas perquè una proposició no de llei, redactada pel senyor Rafael Ferraro i auspiciada per Rafael Maluenda, insta la Real Academia Española, ni més ni menys, perquè es desdiga de reconéixer que el valencià és una variant dialectal del català, basant-se en aquesta afirmació: “el habla de los valencianos, que parte sin duda de la más profunda prehistoria, se escribe desde el siglo VI antes de Cristo con el lenguaje ibérico”. És el moment de fer una pausa, tornar-s’ho a llegir, i fer una ullada als dos textos en lenguaje ibérico que encapçalen aquest article. La burrada és tan gran, tan descomunal i incontrovertiblement bèstia, és d’una tan incommensurable cerrilitat supina que costa de creure i tot que puga ser. Cal dir de seguida, en honor a la veritat, que el govern valencià s’ha desmarcat de seguida d’aquesta pallassada vergonyosa i que quasi s’ha disculpat i tot, cosa rara de veure. Però que algú haja sigut capaç de dir això i quedar-se tan ample ja és un indici del nivell de segons qui. Una possible explicació és que això de l’habla prehistórica no s’ho creu ni qui ho ha dit, però en aquest cas ja no parlaríem d’una ignorància radical, que ja és gros, sinó d’una cosa encara molt més lletja.

Val més deixar-ho estar. A fi de comptes, l’única semblança imaginable entre l’ibèric i el valencià podria ser que el primer es va extingir sense deixar ni rastre i que alguns fan perquè exactament aquest siga el destí del segon. Val més que no.