Liceu 3.0

El Gran Teatre del Liceu, després de dues reconstruccions fruit de la destrucció causada per dos incendis, comença una nova vida. Virtual. Serà quan s’acabin els treballs per catalogar i digitalitzar el ric fons que ha conservat, com un tresor, la Societat del Gran Teatre, propietària de l’edifici des de la seva obertura l’any 1847 fins al 1994. Una història tan llarga ha deixat un enorme rastre en forma de papers i objectes que conformen l’arxiu històric del Liceu: més de 50.000 documents, entre partitures, escenografies, cartes, contractes, fotografies, cartells i un llarg etcètera. Pràcticament inèdit, deixarà de ser-ho quan pugui ser consultat a Internet després d’un procés de digitalització que ha començat ara amb ajuda d’especialistes de la Universitat Autònoma de Barcelona. El resultat més espectacular serà poder tornar a veure en 3D les velles escenografies creades per al teatre fa un segle, i que podran ser projectades en pantalles. Serà la tercera vida d’aquest vell teatre que mira cap al futur.

El Gran Teatre del Liceu ha viscut moltes jornades de glòria operística en més d’un segle i mig de vida. Però també hi ha hagut dies en què el coliseu barceloní semblava que estava assistint a les seves últimes hores. Va passar el 9 d’abril de 1861, quan l’incendi que va començar al taller de sastreria del quart pis, segons sembla per un llum d’oli mal apagat, va arrasar l’edifici. Es va repetir a la jornada inaugural de la temporada del 1893, quan una bomba Orsini —i van poder ser dues— va esclatar al pati de butaques i va causar una vintena de morts. L’última d’aquestes jornades negres va ser la que es va viure el 31 de gener del 1994, quan unes espurnes sortides d’un bufador durant uns treballs de soldadura al teló d’acer —l’estructura que havia d’impedir que el foc passés de l’escenari a la sala— van agafar en els cortinatges de la part alta de l’escenari i les flames van saltar a la platea, que va quedar reduïda a cendres en unes hores. Una de les imatges més difoses va ser la de l’estructura en forma de ferradura de teatre a la italiana, nua i a cel obert. Malgrat l’efecte devastador de les flames, es van salvar zones del teatre tan importants com el Saló dels Miralls i el Conservatori, situat a l’últim pis. Els mitjans de comunicació van captar els bombers traient, a corre-cuita, les obres d’art que decoraven les parets de l’exclusiu Cercle del Liceu, sobretot les 25 pintures signades per autors com Ramon Casas, Modest Urgell o Santiago Rusiñol.

Però hi va haver altres objectes d’importància vital per al Liceu que també es van escapar de les flames i que van passar desapercebuts. En el caos absolut que es va produir després del desallotjament dels treballadors i l’arribada dels bombers, algú va recordar que al segon pis, darrere d’una gruixuda porta de fusta de roure, es conservava l’arxiu amb tota la documentació generada des del 1838, any en què es va constituir la Societat del Gran Teatre del Liceu, propietària del teatre fins a aquell moment, i per tant anterior fins i tot abans que l’edifici obrís les seves portes el 4 d’abril del 1847 al solar de la Rambla cantonada Sant Pau, que havia ocupat un convent dels trinitaris.

La situació de l’arxiu dins l’edifici va ser providencial perquè no desaparegués per sempre: si s’hagués trobat en els pisos inferiors, la runa hauria impedit recuperar-lo. Si, per contra, hagués estat en els pisos superiors, l’aigua llançada pels bombers també l’hauria fet malbé. L’acció decidida d’alguns dels propietaris va fer que la documentació abandonés l’edifici en diversos contenidors amb destinació a unes naus industrials.

La reproducció virtual de les escenografies en 3D es podran projectar

Les administracions públiques integrants del Consorci del Liceu —Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona— es van comprometre el mateix dia de l’incendi, amb les ruïnes calentes, a reconstruir el Liceu al mateix indret. I l’octubre de 1999, el Turandot de Puccini —l’òpera que s’havia de representar quan es va cremar el teatre— es va representar sobre l’escenari. El teatre, un cop més, demostrava que era capaç de renéixer de les seves cendres.

Des del dia que la Societat va començar a funcionar, els seus dirigents es van obstinar a conservar la documentació que generava l’activitat diària del teatre en tots els seus àmbits. Aquest arxiu ingent segueix sent propietat de la Societat, ja que no va ser objecte de cessió en els pactes signats amb el Consorci després de l’incendi, i que van significar el canvi de la propietat del teatre. No va ser fins al 2006 quan van començar els treballs per saber el contingut exacte de les caixes que s’havien traslladat fora del teatre, l’abast de la documentació i el seu estat de conservació.

El 2011 van acabar els treballs de precatalogació i conservació que va comportar restaurar el material alterat, com ara les plaques de vidre i alguns dels plànols. “Tenim un arxiu íntegre i sense interrupció des de la fundació del teatre fins al 1980, any en què es va constituir el Consorci del Gran Teatre, pel qual es va cedir l’explotació del Liceu a les administracions conservant la Societat la titularitat”, assegura Manuel Busquet, advocat i vicepresident de la Societat, que durant aquests anys ha impulsat, de manera entusiasta, els treballs de l’arxiu.

El conjunt aporta xifres marejants: més de 50.000 documents que ocupen uns 2.000.000 de fulls, entre manuscrits, llibres d’actes, memòries anuals, escriptures del solar i de l’edifici, reglaments del teatre, estats de comptes, comprovants d’ingressos i pagaments, administració de les localitats, correspondència, documentació d’obres, de reformes i de la primera reconstrucció del teatre el 1861, amb els seus plànols i fotografies. A més del que pot semblar més interessant pel que fa a música: tots els programes de mà i cartells de l’activitat artística i social, les escenografies que no es van cremar en l’incendi, 711 fotografies, 617 plaques de vidre i 633 partitures, la majoria escrites a mà i algunes signades pels compositors, els contractes dels actors, pintures i objectes. Alguns tan curiosos com un enorme pin en el qual es pot llegir “Liceu. Teatre Nacional de Catalunya” i que recorda la nacionalització del teatre pel Govern republicà de la Generalitat el 1936 per protegir l’edifici. Tot plegat ocupa 18 metres cúbics de documentació repartida en 357 contenidors, que representen 170 metres lineals.

El fons està considerat com un dels més importants d’Espanya en el seu gènere i és comparable als que conserven altres teatres europeus, com ara el Teatre San Carlo de Nàpols, la Scala de Milà o la Royal Opera House de Londres, alguns d’ells ja consultables a Internet.

La documentació, entre 1838 i 1980, ocupa uns 18 metres cúbics

El 15 d’abril van arribar al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) les primeres caixes per començar el treball de catalogació i digitalització: índexs, llibres d’actes, memòries, diaris del conserge, reglaments, documentació tècnica, fotografies i escenografies. El 2011 es va signar amb aquesta universitat un conveni que ha donat pas a la creació d’una comissió tècnica de diferents disciplines. Dirigida per Francesc Cortès, director del Màster de Musicologia de la UAB i professor d’aquesta universitat, està formada per especialistes de biblioteconomia, arxivística, informàtica i visió per computació. “En el projecte estan implicats fins a cinc equips d’investigació, a més d’alumnes del màster”, assegura Cortès. Els especialistes ja han entrat en contacte amb el material i, malgrat els treballs previs de catalogació, poden aparèixer moltes sorpreses: “Hi ha caixes que són com una síndria: no se sap el que hi ha al seu interior”, explica Cortès. Es refereix al fet que, en alguns casos, s’indica que a l’interior hi ha unes 200 fotografies, però no s’especifica el contingut de les imatges. Aviat se sabrà. “En sortiran diverses tesis”, explica amb entusiasme l’especialista i professor.

En una segona fase, el treball continuarà amb la digitalització de programes, cartells, partitures, documentació administrativa i comptable i l’arxiu creat durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939. Quan s’acabi, el pas següent serà la seva difusió a Internet. D’això se n’encarregarà el Centre de Visió per Computador i el seu grup DAG (Grup d’Anàlisi de Documents i Reconeixement de Formes) de la UAB, que dirigeix Josep Lladós.

El conveni amb la UAB preveu la consulta dels documents originals només per a investigadors i amb autorització prèvia. Però tot el fons serà accessible, segurament després de l’estiu, de manera gratuïta a la base de dades d’Internet, on es podrà veure l’estructura en què s’aniran incorporant nous documents al llarg dels dos anys vinents. El portal estarà vinculat a Europeana, una de les plataformes culturals més importants d’Europa, que lidera la Universitat de Florència.

Però el projecte va molt més enllà de la simple digitalització i la seva consulta a Internet. Durant l’incendi es van cremar gairebé totes les escenografies antigues de paper, que es guardaven en una estança situada sota el pati de butaques. Algunes, com una d’Aida de Verdi, es va salvar de les flames de miracle, “però no es pot utilitzar perquè està realitzada amb materials que difícilment aguantarien la calor dels focus actuals”, assegura Cortès. No obstant això, les velles escenografies es podran recuperar.

“Un cop digitalitzat tot el fons, es crearà un motor de cerca de metadades que permetrà, molt més enllà del que permetria una base de dades de consulta, recerques interactives a través de la coincidència entre les diverses dades conegudes de cadascun dels muntatges: la partitura, les fotografies que s’han conservat, els actors que hi van participar i els personatges que van interpretar, com estaven col·locades les escenografies a l’escenari, o indicacions que es conserven a la part posterior de les aquarel·les. El resultat es podrà veure, de forma virtual i en 3D, en imatges que reproduiran els diferents escenaris tal<CF1001> com es van poder veure en el seu moment.

A més, això té una utilitat pràctica, que els propietaris d’aquest arxiu tenen en compte i que pot compensar el gran esforç de treball i inversió que comporta: la possibilitat de projectar les imatges dels decorats —com solen fer grups com la Fura dels Baus als seus espectacles operístics— mitjançant la instal·lació de diferents pantalles a l’escenari, cosa que permetrà a l’última diva del bel canto o al tenor del moment cantar mentre passeja per un escenari de fa més d’un segle mentre s’interpreta una partitura que no s’ha representat des de llavors. Unes noves escenografies que podran ser comercialitzades, o bé al mateix teatre del Liceu o bé en un altre teatre d’òpera. “Les possibilitats són infinites”, assegura Cortès.

Els treballs de digitalització tenen un cost elevat. La Societat ja ha aportat els 10.000 euros per a la primera fase, més el que aporta la UAB en mitjans, personal, instal·lacions, equips, etcètera. Per a la resta de fases de digitalització s’ha previst un pressupost al voltant dels 200.000 euros. Per ajudar a sufragar-los, la Societat ha iniciat una campanya de micromecenatge entre els seus membres, que podran fer aportacions que dels 500 als 2.000 euros, amb les quals esperen reunir uns 80.000 euros.

Quant a la destinació final de tota la documentació, Busquet creu que la millor opció seria que l’arxiu s’acabi unint a la documentació generada pel teatre en els últims anys. “Seria el més lògic, però és una opinió personal, i aquest tema s’hauria de debatre en una de les properes juntes de socis”, assegura l’advocat.

La història del Liceu ja està escrita, però amb la informació generada per aquest musical arxiu, fins ara gairebé inèdit, no hi ha dubte que es veurà enriquida de manera considerable.