Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

‘Stoner’, de Williams

Un llibre aparentment senzill i menut que farà les delícies dels lectors

Campus de Denver, on va fer classes Williams.
Campus de Denver, on va fer classes Williams.

Farà cosa d’un any, la directora literària de can 62 em va enviar un llibre, Stoner, de John Williams, editat per ells en traducció d’Albert Torrescasana, Barcelona, 2012, amb una nota a dintre que deia: “Amic, aquest és el llibre que tantes ganes tinc que llegeixis. Em sembla que t’agradarà força i que potser hi trobaràs reflectits uns quants col·legues universitaris. Ja em diràs alguna cosa quan l’hagis llegit”. Va passar el temps. D’una banda, em feia mandra llegir un llibre en què es narren unes quantes de les mateixes misèries universitàries que jo mateix vaig explicar en un pamflet sense cap importància. D’altra banda, va succeir que, justament per rescabalar-me dels disgustos universitaris causats per una colla de col·legues fementits, vaig començar, cap a aquell temps, a submergir-me en l’estudi dels manuscrits bíblics de Qumran, descoberts l’any 1947 a la part nord de la mar Morta, a Palestina: així mateix Edmund Wilson va acabar la seva vida, del tot enlluernat, estudiant aquests textos: no s’ha produït, des del temps de l’Humanisme, una descoberta filològica tan important com aquesta. El cas és que les ruïnes de Qumran —sobre el tema ja dec haver llegit una cinquantena de volums— van deixar pròpiament sepultat el llibre de Williams.

Va passar el temps, doncs, i ara, el passat cap de setmana, vaig proposar-me de llegir aquest llibre: sempre és millor deixar reposar les novetats, no fos cas que ens sentíssim excessivament atrets per una obra pel sol fet que s’acaba de publicar, costum que ens portaria a llegir gairebé sempre bagatel·les.

I el llibre em va encantar. John Williams (1922-1994), texà, va ser més aviat un freelance —això ve dels mercenaris anglesos medievals: “llança lliure”— que va acabar els seus pelegrinatges ensenyant, a la Universitat de Denver, allò que en diuen “escriptura creativa”: possiblement, la més inadequada de les vies per convertir-se en un bon escriptor. Si ell va ser-ne un de bo —un dels seus llibres, August, ara publicat també per Edicions 62, va rebre el National Book Award l’any 1973—, va ser, senzillament, perquè havia llegit molt i s’havia fixat en com escriuen cada frase, cada paràgraf i cada capítol els escriptors de patent.

Aquest nostre llibre d’avui, Stoner, narra les aventures d’un professor universitari especialista en literatura anglesa de l’edat mitjana, que es veu sotmès, al centre en què acabarà havent-hi treballat quaranta anys, a totes les humiliacions, perversions i burocratitzacions que són pròpies de l’ensenyament superior: pel que sembla, un mal universal. Les discrepàncies amb el degà de la facultat el porten a un bescantament cada cop més gran; però ell es converteix en un professor excel·lent, més com més va.

Com s’espera d’una bona novel·la des de fa segles, no hi manca una bella història d’amor (adúlter) —aventura que també s’encarrega de carregar-se la universitat, no la muller—, no hi manca el discapacitat físic que, per raons de correcció política, acaba convertint-se en un tirà —com va passar amb tots els soldats que van tornar esguerrats del Vietnam, que encara es pensen que són els reis del mambo, sense haver estat ni tan sols herois—, ni hi manca una malaltia severa, que no comento per no espatllar el goig de la lectura als llegidors.

La novel·la té poques pretensions, però en aquesta humilitat resideix justament la seva grandesa: podria haver estat un llibre més del gènere, ja extens, de les novel·les de campus, però acaba sent una magnífica novel·la: amable, llegidora, amb el pols de l’humà. Com va escriure Enrique Vila-Matas: “Potser la seva aparent senzillesa va despistar més d’un”. Jo també em vaig despistar, com ja he comentat. Ara que s’acosta Sant Jordi, convé que cap altre lector en potència no es despisti. Quantes garanties ofereixen els llibres que no són cap novetat!