Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

El got mig ple

La sociolingüística catalana no deixa de pecar d'un cert bonisme

La Norma torna a fer campanya a favor de la llengua
La Norma torna a fer campanya a favor de la llengua

Si el futur de la llengua depengués de les previsions dels estudiosos, caldria nomenar ara mateix Rudolf Ortega (Barcelona, 1970) director general de Política Lingüística. Ningú com ell s’ha esforçat tant a veure el got mig ple, fins i tot al preu de considerar senyals positius elements que habitualment es presenten com a proves del resultat final de tota convivència de llengües: la desaparició de la més feble. Aquest 23% de fills i néts de castellanoparlants que han interromput la transmissió intergeneracional i parlen als fills en català (dada que implica que un 77% no ho ha fet) és presentada no com a bona sinó com a “estratosfèrica” amb un mer capgirament: imagineu-vos, diu, que un quart dels catalanoparlants hagués decidit passar-se al castellà. “Ja hauríem declarat l’estat d’emergència nacional”.

Analitzar una situació complexa com la nostra no és gens senzill, però Ortega no s’arruga i en fa l’objectiu del llibre. La dèria del català comença amb un repàs històric, necessari per entendre la pregunta de partida (com és que el català no ha fet la mateixa fi que les altres llengües minoritzades?), i desmunta uns quants llocs comuns (la diglòssia del XVIII i XIX, les reaccions diferents de les successives onades migratòries…) abans d’exposar la tesi de la “restitució lingüística”: la normalització, la voluntat dels autòctons i, sobretot, la “integració silenciosa” han donat peu a aquest fenomen únic al món, a saber: que una llengua en vies de substitució recuperi bona part de l’espai de quan no estava sotmesa a una altra d’hegemònica.

Tot i passar per alt algun element espinós (al capítol sobre la nova immigració obvia que la interllengua entre les comunitats estrangeres és el castellà), Ortega no vol donar falses esperances. El capítol 10, dedicat a desmentir la idea que els altres catalans siguin l’enemic, és un esforç esperançador d’interpretació del passat recent, lectura obligatòria per a qui vulgui evitar de caure en la temptació del catastrofisme. Fóra bo aprofitar-lo perquè els qui confeccionen estadístiques trobin la manera d’obtenir la dada que encara falta: quin percentatge de fills de la immigració espanyola, per més que a les enquestes es declarin (i siguin presentats com a) bilingües, continuen exercint de monolingües (consum cultural, digital i televisiu inclòs). En aquest punt, la sociolingüística catalana no deixa de pecar d'un cert bonisme (i això que Carme Junyent i altres han explicat del dret i del revés que la immersió real presenta unes dades força menys satisfactòries que l’oficial).

Tan injust com el silenci preventiu de les autoritats fóra callar l’altra virtut, més meritòria per infreqüent, d’aquest astrolòleg (per dir-ho amb una troballa molt representativa de l’estil que gasta): és extremament llegidor. Com que va a la idea i no es perd en floritures, la prosa orteguiana és apta per a tots els públics, com si volgués aplicar els principis del bon periodisme que fa anys que intenta transmetre als redactors dels mil mitjans on ha fet de corrector. Només així és possible fer entenedor als profans un fenomen polièdric (i fascinant per comprendre el futur immediat) com el de les quatre tipologies de castellanoparlants segons llur comportament lingüístic. Clarivident quan se les heu amb les noves tecnologies i el multilingüisme que ens espera, la responsabilitat que ha adquirit Ortega com a filòleg del poble ens autoritza a exigir-li el capítol que no ha entrat a La dèria del català: una cullerada sobre el nou Estat català i, específicament, sobre el debat de les llengües oficials.