Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ARQUITECTURA

Cinc anys després

En el seu moment em vaig resistir a opinar sobre el Parc Central del Poblenou, allà on es creuen la Diagonal i Pere IV. Els meus amics que hi van anar quan es va inaugurar el comparaven a un camp de concentració. Tot plegat em va desanimar a opinar, però a mesura que ha anat passant el temps he pogut veure com el verd ha fet la seva feina. Els murs i les estructures metàl·liques que a l’inici es mostraven ofensives i agressives ara estan quasi totalment recoberts i ho seran més encara quan arribi la propera primavera. Els responsables del parc ja van dir que la inauguració havia de ser cinc anys després; doncs bé, ja pràcticament han passat.

No és un parc català, si m’ho permeten. Aquí hem fet escola amb un tipus de disseny de parcs que es deixa sentir en el traçat dels paviments, en l’assortiment geomètric dels materials i la seva col·locació, en les lluminàries —relativament racionalitzades—, en el disseny dels bancs, etc. Tot plegat fa que quasi identifiquem automàticament els nostres parcs a partir de la seva geometria en planta. Aquest és diferent: l’elecció d’un arbrat més compacte i massiu, la utilització dels murs entapissats de buguenvíl·lees o la topiària naïf enroscada als troncs dels til·lers fan la diferència.

En el paviment predomina el sauló i les llànties amorfes del verd dels parterres, acompanyats d’uns paviments durs, més definits pel relleu que per les línies. Sobre aquest fons predominant, trobem un esquitxat d’elements que alguns cops semblen dissenyats per un nen. Hi ajuden els cercles, que estan escampats pertot arreu: al paviment, a les papereres, als seients, a les làmpades i als suports per a les bicicletes. O els testos metàl·lics apilats amb pites —com una escultura de Brancusi—, les columnes amb plantes crasses o cactus, les cabanes vegetals o les voltes de plataners.

No falten l’aigua, la plaça de la sardana, llocs de jocs i algunes foteses que aquí no queden malament, avui mitigades però per la vegetació. Tot aquest conjunt d’elements arriba al seu punt àlgid en la il·luminació, especialment en les boles d’alumini foradades que contenen un fanal i que a la nit projecten taques de llum com esquitxades sobre el paviment. En resum, unes làmpades encantadores i infantils que no haurien passat un examen de disseny industrial i que trobem penjades o a terra, com si fossin fruits dels arbres esclafats sobre el sauló. No deixin d’anar a veure-ho quan es fa fosc.

Però l’encert d’aquest parc és, al meu parer, el seu traçat, que accepta la continuïtat dels carrers que el fraccionen en tres parts (de fet, en tres parts i mitja). Aquests carrers, tot i tallar el parc, no tenen el mateix aspecte en aquest tram. Un, Cristóbal de Moura, passa de llarg en sentit est-oest entre murs de buguenvíl·lees, i l’altre, Espronceda, en sentit mar-muntanya, queda cobert en el seu tram més significatiu per una pèrgola que a la nit es converteix en una marquesina amb llums, cosa que dóna certa continuïtat al parc, malgrat suportar el trànsit rodat. I encara n’hi ha un altre, Pere IV, que passa tan sols visualment però no realment. El conjunt és poc clar, i un xic confús. Per dir-ho d’una manera que agrada utilitzar als meus col·legues: no sembla “seguir un criteri”, cosa que aquí, en canvi, resulta esplèndida.

Els murs que tanquen els fragments del parc, ara totalment recoberts i delicadament retallats amb les seves portes i finestres rodones o en formes corbes que semblen ulls, uns cops, o sexes femenins, d’altres, ajuden a formar uns carrers estranys i excepcionals i, d’altra banda, a protegir magníficament l’interior, que sembla guardar zelosament les seves geometries corbes i la seva vegetació.

Quan aixequem la vista per sobre els murs i ens trobem amb la geometria dels edificis del voltant es produeix un efecte de rebuig que ens convida a romandre al parc com més temps millor. En sortir és un horror, però tot se supera!