Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La guerra (dels papers) ha acabat

Els 33 anys de polèmica pels documents confiscats, els llamats 'papeles de Salamanca', el 1939 acaba amb satisfacció continguda

Cajas con documentos traídos de Salamanca, una vez depositadas en el ANC.
Cajas con documentos traídos de Salamanca, una vez depositadas en el ANC.

Entre els fons més preuats que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), la principal institució arxivística catalana, hi ha, a part de milers de pergamins i documents escrits des del segle XI, els anomenats papers de Salamanca, la documentació requisada per les tropes franquistes després de la Guerra Civil que va ser portada a la ciutat castellanolleonesa com a botí de guerra i material per dur a terme una tasca de repressió dels vençuts, i que, després d’una llarga reivindicació, han anat retornant, des del 2006, amb comptagotes.

De fet, quan el 1995 es va inaugurar el flamant edifici de Josep Benedito a Sant Cugat, l’ANC ja s’estava preparat per acollir aquesta documentació llargament anhelada. A la quarta planta, en un dels armaris compactes, s’havien habilitat 50 metres lineals de prestatgeria per dipositar les caixes i els llibres que tornarien, es pensava, de manera imminent, després d’un acord recent del Consell de Ministres. Però no va ser així, i el retorn no es va produir ni aquell any, ni el següent, ni l’altre, sinó que va començar 11 anys més tard, el gener 2006, quan, enmig d’una gran expectació mediàtica, van sortir les primeres caixes amb destinació a Catalunya. Va ser després que el Ministeri de Cultura de la socialista Carmen Calvo aprovés la Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat dels documents confiscats gairebé feia 70 anys. Una llei que, a més, creava el Centre Documental de la Memòria Històrica sobre l’anterior Arxiu de Salamanca, amb la idea de posar fi a les connotacions bèl·liques d’aquell arxiu.

Segell de la Delegación Especial para la Recuperación de Documentos.
Segell de la Delegación Especial para la Recuperación de Documentos.

El llarg procés semblava no tenir final: després de les primeres 500 caixes del 2006 (set van quedar retingudes a Madrid fins al 2008), amb documentació de la Generalitat, el maig del 2008 van arribar a Sant Cugat 270 caixes i 458 llibres més, amb documentació sobre persones i entitats, a les quals es van afegir 200 caixes el novembre d’aquell any, i 365 més el juliol del 2011, totes relatives a persones i entitats.

Els tècnics de l’ANC, després de revisar, catalogar i indexar la documentació (ja que a Salamanca només s’havia procedit a la seva identificació i digitalització), van assegurar que el total de documents retornats era de 1.716 lligalls o caixes i de 579 llibres, que en total representen 417.579 documents i 827.900 imatges.

 El llarg procés de retorn ha estat esquitxat de denúncies d’espoli, sortides de to de polítics tant de Castella i Lleó, que hi veien atacs a la unitat d’Espanya, com dels que denunciaven agressions a Catalunya, de recursos legals que han acabat en sentències del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional favorables a la devolució, i d’actituds poc propícies per a la feina de les comissions de tècnics, que només buscaven la ràpida resolució del cas.

Sorprèn que no hi hagi hagut una resposta més efusiva de la Generalitat

Divendres passat, el Tribunal Constitucional va girar full a l’assumpte en desestimar el recurs d’inconstitucional interposat per la Junta de Castella i Lleó contra la Llei del 2005, i posar punt final a la guerra dels papers un cop esgotat tot el recorregut legal.

Després de conèixer el sentit de la sentència, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, va assegurar de manera continguda, però amb contundència, que “per fi s’havia fet justícia”, i que “la raó s’ha acabat imposant a una de les perversitats del franquisme, la de voler esborrar la memòria dels catalans”. També va demanar que aquesta sentència positiva per a Catalunya sigui vàlida “tant com ho són les negatives”. Mascarell, però, es va negar a facilitar una data precisa per a la devolució dels documents que falten —225 caixes que esperen tornar des de l’abril passat i el contingut català de 435 caixes més que esperen l’informe positiu de la Comissió mixta d’experts Estat-Generalitat que validi els treballs dels arxivers—, i per tant de la fi del litigi: “Estic cansat de donar detalls sobre l’assumpte que després no es compleixen”, tot i que va aventurar el final de mes com el termini màxim per al retorn definitiu de tota la documentació pendent.

No obstant això, és sorprenent que, després de dècades de reclamació i de declaracions incendiàries, de treball sota pressió de les diferents comissions d’experts, i de manifestacions tant a Salamanca en contra com a favor a Catalunya, no hi hagi hagut una resposta més contundent i efusiva per part de la Generalitat. Cap altre membre del Govern, tampoc el president Artur Mas, ha fet referència al cas. Potser és perquè la sentència s’ha produït en un moment en què les relacions entre Catalunya i Madrid han tocat fons, sobretot després de l’inici del procés sobiranista liderat per la Generalitat. En aquest context, la resolució d’aquest conflicte enquistat no pot ser utilitzada, ni per uns ni pels altres, com una tireta per guarir ferides.

Els experts en arxius valoren la sentència com a “molt professional i tècnica”

O potser és que tampoc no s’ho acaben de creure, perquè ja hi va haver altres moments en què el final semblava que era a prop. Ramon Alberch, sotssecretari general d’Arxius de la Generalitat fins al 2011, assegura que “hi va haver moments en què feia la sensació que havia manca de voluntat en la lluita perquè els papers tornessin, però en realitat les coses es feien amb una gran escrupolositat i amb rigor, per por de fer passos en fals i per evitar l’enorme repercussió que podria tenir que els papers haguessin de tornar a Salamanca per haver-ho fet malament”.

Alberch, que ara dirigeix l’Escola Superior d’Arxivística de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que està clar que “la sentència deixa el camí net”, però entén la prudència de la Generalitat pel desgast produït per l’enorme període de temps que ha transcorregut des que va començar el procés el 1980. L’especialista destaca que la recent sentència del Constitucional és “molt professional i tècnica” i que “ha entès el reglament i la metodologia arxivística”, perquè ha fallat en contra de la denúncia que el trasllat “desvirtua i mutila” l’arxiu, tal com va fer Castella i Lleó. Segons Albert, és clar que amb el trasllat no es trencava la unitat de l’arxiu, sobretot perquè a Salamanca han quedat còpies digitalitzades de tots i cadascun dels documents.

És el mateix que defensa Joan Antoni Jiménez, president d’Arxivers de Catalunya, que el 2006 ja assegurava que des del punt de vista arxivístic no hi havia res que justifiqués la permanència dels papers a Salamanca. Jiménez afirma que el criteri d’unitat d’arxiu “és un concepte que s’han inventat des de Castella i Lleó” i que “la unitat del fons es manté”. I confia que el Ministeri de Cultura, l’Ajuntament de Salamanca i la Comunitat de Castella i Lleó no dilataran més el retorn dels documents, “com han fet fins ara, dificultant-lo tant com han pogut des del 2005 i impedint que el tema acabi fa temps”. “Per això, resulta difícil creure que l’afer hagi concloure ara”, conclou.

El dipositari últim dels documents no és la Generalitat, sinó els seus propietaris

Davant les acusacions que entre els documents que han tornat n’hi ha alguns de pertanyents a persones o entitats no catalanes, Jiménez ho nega, tot i que “hi pot haver algun error, però no ho crec, he tingut accés als inventaris que han fet arxivers professionals i no crec que hi hagi documents d’altres comunitats”, subratlla l’expert.

“Els arxivers catalans sempre hem apartat el debat dels papers de l’àmbit polític i territorial i l’hem portat al punt de vista professional. I en aquest tema les normes internacionals de patrimoni documental són clares i vàlides per a tots”, rebla.

Però Jiménez també recorda que el dipositari últim dels documents no és la Generalitat, sinó els seus legítims propietaris o els seus descendents, que tenen un termini d’un any per reclamar la restitució dels documents des que van arribar a Catalunya, o bé renunciar-hi a favor de la Generalitat. “Identificar entitats o associacions és fàcil, però persones és més difícil. Hi pot haver un gran nombre de persones que desconeguin que entre els documents n’hi hagi alguns que els pertanyen”. Per això, assegura, “la nostra associació i la Comissió de la Dignitat treballem perquè la Generalitat faci el màxim esforç i sigui tan transparent com pugui per tancar el cas”. Segons Jiménez, la Generalitat treballa amb una relació de prop de mil persones que tenen dret als papers.

També vigilaran el procés des de Castella i Lleó, ja que la seva consellera de Cultura i Turisme, Alicia García —després d’assegurar que acaten la sentència del Constitucional, “encara que discrepem de la decisió perquè suposa el desmantellament”—, ha assegurat que “la Junta comprovarà el compliment de la sentència que obliga a la restitució als propietaris dels documents o als seus successors”. Segons García, la sentència de la Llei del 2005 “no atorga titularitat sobre els béns restituïts, ja que la transferència de documentació a la Generalitat es produeix amb la finalitat de la seva restitució als propietaris”. En cas contrari, entén García, hauran de tornar tots els documents en forma de dipòsit a Salamanca.

Fa just un any, el febrer del 2012, la Generalitat va tornar 15 lots dels 85 que havia identificat de particulars i associacions, entre els quals abundaven carnets, fitxers, actes, convocatòries de reunions, informes, relacions de milicians, butlletins, estatuts, correspondència i escrits de particulars. Entre les persones que van rebre els documents hi havia les filles de Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili i Pau Romeva, ja ancianes, a més de representants d’entitats com ara la Unió General de Treballadors, la CNT, Esquerra Republicana, el Partit Socialista de Catalunya i la Federació de Grups de Teatre Amateur. Tots van dir sentir emocionats en poder recuperar, o veure per primera vegada, uns papers tan personals.

A tots els que han participat d’una manera o altra en la devolució, la Comissió de la Dignitat, l’entitat que més ha lluitat per la recuperació d’aquests papers des del 2002, els prepara un homenatge o un acte de reconeixement. “Com que no tenim data de devolució no hem pensat res en concret, però alguna cosa farem”, assegura l’advocat Josep Cruanyes, que ha liderat moltes de les iniciatives. “Tampoc descartem viatjar a Salamanca per explicar tot el procés en un acte”. Seria un bon final per a aquesta guerra que semblava inacabable.

Més de tres dècades de conflicte

1938. Es crea la Delegación Especial para la Recuperación de Documentos per “unificar i intensificar la recollida, custòdia i classificació de documents aptes per obtenir antecedents sobre les actuacions dels enemics de l’Estat”. Dos equips de 100 persones realitzen 1.800 escorcolls a Barcelona. Entre els anys 1939 i 1940 es traslladen amb tren a Salamanca 150 tones de paper en 3.500 saques.

1979. Es crea la Secció Guerra Civil, amb seu a Salamanca, amb els fons comissats. 

1980. El diputat de Coalició Democràtica, Antoni de Senillosa, elabora una proposició no de llei que Manuel Fraga presenta al Congrés per tornar la “documentació confiscada” a persones i organismes de Catalunya.

1982. Acord per microfilmar un total de 507 lligalls amb documents de la Generalitat de Catalunya.

1995. El Consell de Ministres del PSOE acorda tornar els arxius. A Salamanca, 55.000 persones s’hi manifesten en contra i el Govern es replanteja la decisió.

1996. Després de la victòria del PP, es forma una comissió d’experts que demana crear un Arxiu de la Guerra Civil i que els documents que no siguin de la guerra es retornin en dipòsit.

1999. Es crea l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca.

2001. Acord Govern-Generalitat per elegir un comitè d’experts que analitzi quins fons poden anar a Catalunya.

2002. Es crea la Comissió de la Dignitat. Al maig, més de 500 personalitats de 47 països donen suport a la devolució. El patronat de l’Arxiu, presidit per la ministra Pilar del Castillo, afirma que els papers no es mouran a fi de preservar la unitat de l’Arxiu. A l’octubre, es manifesten milers de barcelonins.

2004. El Congrés dels Diputats insta l’Executiu a resoldre el contenciós abans de final d’any.
Al novembre s’aprova crear una comissió de 18 experts per elaborar l’informe i desencallar el contenciós.

2005. Al juny Carmen Calvo presenta un projecte per transformar l’Arxiu de Salamanca en el Centre Documental de la Memòria Històrica.
Al novembre s’aprova la Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats.
AI desembre, la Junta de Castella i Lleó hi presenta un recurs d’inconstitucionalitat.

2006. Al gener arriben les primeres 507 caixes a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Al febrer, l’Ajuntament de Salamanca acorda rebatejar el carrer de l’arxiu com del “Expolio”.

2007. Al juny es crea el Centre Documental de la Memòria Històrica a Salamanca.

2008. A l’agost tornen els documents que van quedar pendents des del gener del 2006: set caixes i tres carpetes. Al desembre tornen 121 llibres confiscats a particulars.

2010. Al maig tornen 270 caixes de documents, més 458 llibres de persones i entitats.
Al juliol, els ajuntaments de Sant Sadurní d’Anoia, Capellades, Vallbona d’Anoia, Sant Jaume dels Domenys, Sarral, Préixens, Guissona, la Floresta, Falset i Marçà recuperen 43 llibres d’actes i comptes municipals, localitzats de manera fortuïta en els soterranis del Govern Civil de Barcelona el 2008.
Al novembre tornen 290 caixes amb documents de persones i entitats privades.
Al desembre el Suprem avala el trasllat dels documents i rebutja el recurs de Salamanca.

2011. Al juliol tornen 365 caixes més, amb documents de persones i entitats privades.
Al desembre se suspèn la reunió del Patronat del Centre Documental de la Memòria Història de Salamanca, que havia d’aprovar la sortida de les últimes caixes.

2012.  Al febrer, després de catalogar la documentació rebuda —1.716 lligalls i 579 llibres, que representen 417.579 documents i 827.900 imatges—, la Generalitat torna 14 dels 85 fons identificats.
A l’abril, el ministre de Cultura José Ignacio Wert promet al conseller Ferran Mascarell que el 30 de juny es tornarà la documentació pendent: 225 caixes i 85.000 documents.
A l’octubre, deu ajuntaments, entre ells Igualada, Reus, Vic, Tarragona, Valls i Barcelona, demanen que es tornin set caixes més amb documents de caràcter administratiu.

Gener 2013. El Tribunal Constitucional desestima el recurs d’inconstitucionalitat interposat per la Junta de Castella i Lleó el 2005, i dóna per finalitzat el litigi legal.
Ja no hi ha cap impediment legal per al retorn de la resta de la documentació: les 225 caixes (amb 85.000 documents, publicacions periòdiques i objectes, com ara banderes), els textos catalans que s’obtinguin de 435 caixes més (pendents d’aprovar per la Comissió Mixta) i les set caixes que reclamen els deu ajuntaments des del 2012.