CCC (Calders contista cívic)
L’empremta d’un gran fabulador en els narradors d’avui, en el centenari d’un home de ferma integritat
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels escriptors catalans més llegits. Però, probablement, també un dels més mal llegits. Massa sovint s’ha associat la seva obra narrativa, i especialment els seus contes, amb conceptes com “fantasia”, “humor” o “màgia”; uns conceptes que, sense deixar d’estar presents en el seu univers literari, no l’expliquen del tot ni de la millor manera. Amb motiu del centenari de l’autor i després de Pere Calders i el seu temps, títol del segon simposi internacional sobre l’autor promogut la setmana passada pel Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, proposem tres claus de lectura de la seva obra: sobre el gènere, sobre temàtiques recurrents i una tercera sobre la veu del narrador, contrapunts interpretatius d’uns relats que sempre deixen un pòsit sorprenent.
El fantàstic. Sovint —i sempre erròniament— s’ha identificat els contes de Calders amb el que s’anomena narrativa fantàstica, aquella en què —segons Tzvetan Todorov— la història fimbreja sobre el dubte que genera l’aparició d’un fenomen que no s’acorda amb les lleis naturals. És cert que aquesta situació esquemàtica és recurrent en els contes de l’autor de Crònica de la veritat oculta, però a diferència del que caracteritza la literatura fantàstica, ell no pretén traslladar aquest dubte al lector, sinó que va més enllà: el projecta sobre els codis d’interpretació de la realitat que la humanitat ha anat construint-se, ja siguin aquests codis d’ordre mitològic o d’ordre científic.
En molts dels seus contes, Calders utilitza efectivament recursos propis de la ficció fantàstica: hi apareixen fantasmes i éssers mitològics, mans amputades que tenen vida pròpia, deslocalitzacions inexplicables, arbres que creixen en una cuina, fades i extraterrestres amb poders meravellosos, raspalls que borden i un nombrós reguitzell de fenòmens sobrenaturals. Però l’actitud dels personatges davant d’aquests fenòmens s’allunya del que seria previsible en qualsevol narració fantàstica: o bé els assumeixen amb tota naturalitat, com si formessin part de la seva quotidianitat, o bé els neguen taxativament sense gaires dubtes ni miraments, apel·lant a les lleis de la física, al Codi Penal o a les convencions socials. L’aparició d’allò sobrenatural hi juga, doncs, un paper completament diferent: no pretén qüestionar les fronteres del que entenem per realitat, sinó els mecanismes mitjançant els quals ens representem la realitat. Com conclou un personatge al final d’un conte La ratlla i el desig, no es tracta de saber si un fet prodigiós és real o no, sinó de saber amb quina mirada t’hi encares, la del poeta o la de l’agrimensor.
Catàstrofes i violència. Els contes de Calders, que alguns han qualificat de “contes d’humor amable”, estan plens de fets catastròfics: edificis que s’enfonsen tot convertint els seus habitants en immenses croquetes humanes, aparells que deixen de funcionar massivament, vaixells que naufraguen, incendis paorosos, descarrilaments de trens... I també d’assassinats, de revoltes, de robatoris, de duels a mort i d’altres formes de subversions i actes violents. I tot i que aquestes escenes s’embolcallen amb un tractament tan hiperbòlic que acaba resultant humorístic, no deixen de confrontar les contrafigures humanes que són els seus personatges amb uns codis morals que acaben resultant d’una fragilitat extrema, com la de tot l’entramat de normes, lleis i convencions que regulen la vida humana.
El narrador. La primera llei que ha d’observar qualsevol història de ficció, sigui de caràcter realista o netament decantada cap a la fantasia, és la de la versemblança. El narrador de la història ha d’explicar-la de tal manera que el lector suspengui durant la lectura els seus judicis (o prejudicis) sobre el que és veritat —tot substituint el que és autèntic pel que és creïble—, una vegada acceptades les regles de ficció que ens proposa el narrador, ja sigui per identificar-se amb la història, ja sigui pel pur plaer d’evadir-se.
La veu del narrador és la peça clau per aconseguir aquesta versemblança. En el cas dels contes de Calders, la veu del narrador, sovint en primera persona i jugant irònicament amb les convencions del llenguatge, aconsegueix precisament tot el contrari. Quan diu: “Confio encomanar a les meves confessions un to de sinceritat tan gran, que la gent m’hagi de creure raonablement verídic”, proposa un joc de complicitats que posi al descobert la tramoia de l’artifici narratiu. I de mica en mica ens adonem que el dubte que proposa el narrador no s’ha de projectar cap a la ficció que narra, sinó cap a les “veritats absolutes” que regeixen allò que hi ha a l’altra banda del mirall i que anomenem vida real.
Joan Melcion és professor de la UAB i fou comissari de l’exposició Calders. Els miralls de la ficció al CCCB.
Antibel·licisme, llibertat, cultura
Gairabé és inevitable identificar la C de Calders amb la C de contes. Però hi ha una altra C que també s’uneix indestriablement amb el personatge públic: la C de civilitat.
Calders, hereu del Noucentisme (hereu escampa si es vol, però hereu al capdavall), pertany a la primera generació que és educada sota la influència dels principis doctrinals d’aquest moviment. I, entre aquests, el concepte de civilitat, entès com a respecte absolut pels valors culturals —que tenen en la llengua la seva saba vital—, com la voluntat de convivència pacífica i democràtica i també com una certa actitud destranscendentalitzadora davant qualsevol proclama de caràcter dogmàtic, amara tot el seu ideari ja des dels inicis de la seva formació. Un ideari que anirà reflectint en tota la seva producció literària, especialment com a articulista, i que també explica una trajectòria vital que pot semblar paradoxal.
És en defensa de la civilitat —que Calders identifica amb el seu ideal d’una Catalunya bastida sobre els principis de democràcia, llibertat i cultura— que, antibel·licista fins el moll de l’os com era, s’allista com a voluntari a l’exèrcit republicà. És per fidelitat a la seva idea de civilitat que, enemic acèrrim del dirigisme doctrinal, s’afilia, des de la seva fundació, al PSUC, perquè en el punt quart del seu document fundacional propugna que “recollirà les ànsies d’emancipació nacional del poble català i es convertirà en el seu més fidel propulsor i organitzador per arribar a la completa emancipació nacional i social del nostre poble”.
Però és aquest mateix esperit cívic que el porta a abandonar-ne la militància arran del pacte entre Stalin i Hitler, el 1939, i el que el va impulsar, durant la guerra i des de la direcció de L’Esquella de la Torratxa, a satiritzar els incontrolats anarquistes de la FAI. I també el que va fer que es mantingués literàriament actiu i fidel a la seva llengua durant els 23 anys d’exili a Mèxic, país al qual sempre va mostrar agraïment així com un gran respecte per la seva gent, malgrat no haver-s’hi deixat de sentir mai un estrany.
I, finalment, és l’esperit de civilitat el que explica que, malgrat la lucidesa amb què va saber posar al descobert les grans absurditats i misèries que envolten la condició humana, mantingués aquell esperit afable i optimista que l’ha acabat convertint en una figura entranyable. Un optimisme que s’adiu perfectament amb la cita de Dimitri Merzkowskij amb què va voler encapçalar un dels seus articles sobre literatura i que, en els temps que vivim, adquireixen ressonàncies de plena actualitat: “El camí de la catàstrofe assenyala també el camí de l’alliberació; la llum s’encén en les tenebres”.
