Piranesi i la ciutat

Una exposició al CaixaForum de Barcelona, Les arts de Piranesi, reuneix un conjunt variat d’obres de Giambattista Piranesi. La novetat d’aquesta mostra és que exhibeix obres quasi desconegudes d’aquest arquitecte venecià que habitualment són eclipsades per les seves fantasies, les presons imaginàries o les ruïnes. Aquí trobaran una àmplia selecció de gravats sobre construcció, aixecaments arqueològics i topogràfics, l’escassa obra construïda i un conjunt interessant format per objectes variats, com ara vasos, mobles, miralls o elements decoratius d’interior, en especial boques de llars de foc.

Resulta ben destacable l’esforç dels comissaris i de la Fondazione Giorgio Cini per realitzar reproduccions tridimensionals d’aquests objectes (i també el vídeo-animació de les seves presons imaginàries). Tot plegat, un treball notable per dur a terme una autèntica resurrecció d’aquest personatge. Els objectes reproduïts en 3D, exposats com una col·lecció arqueològica de màscares, mobles, altars, vasos i altres peces, ajuden a rescatar Piranesi del passat remot per acostar-lo a un altre col·leccionista coetani, Sir John Soane, amb qui, gràcies a aquesta exposició, veiem compartint certes aficions i viatges.

A més d’aquesta novetat, l’exposició mostra una col·lecció de vistes de Roma comparades amb fotografies del seu aspecte actual. Per mi aquesta part és, en si mateixa, una unitat compacta que ens mostra arquitectura sense carrers, edificis que fan l’espai urbà simplement deixant calculades les distàncies entre ells. Si hi van, no mirin els dibuixos dels gravats, mirin-los amb la curiositat detectivesca del qui busca una prova, el qui mira al marge de l’interès principal, en aquest cas, de l’obra d’art. Aquesta mirada és menor perquè busca observar coses que han quedat recollides sense intenció, quasi per casualitat o accident, com una anècdota. Els gravats de Piranesi semblen, d’altra banda, una mica preperspectius i, per tant, els actors d’una vista estan tractats un per un, més que no pas en conjunt. Sembla que s’han anat dibuixant l’un darrere l’altre en lloc d’haver-los concebut com a fragments del con de visió, un efecte degut, probablement, a l’absència d’un pla de referència.

Són una de les formes més clares de veure el que hi ha entre les coses. Així se’ns mostren la Piazza del Popolo, o la de Monte Cavallo, el Campidoglio o la basílica de Santa Maria la Maggiore. Aquests espais urbans sense anivellar, amb desordres i accidents, o bé amb roderes monumentals, semblen previs a la idea d’urbanització. Roderes monumentals tan sols comparables als monuments arquitectònics i que ens prevenen de qualsevol inclinació a considerar el carrer o la plaça com un pla abstracte, pur i immaterial sobre el qual dipositem els edificis i que il·lustren obstinadament les fotografies actuals. Mostren que hi havia urbanisme en tant que ciència de la ciutat abans que existissin els treballs propis de la urbanització. La Roma de Piranesi és un antídot contra la tendència de decorar l’espai públic d’una manera semblant a com es decoren els plats de la nova cuina. Hi ha pocs carruatges, que semblen part dels interiors dels edificis en trànsit, com si fossin sales mòbils per anar d’un edifici a l’altre sense haver de trepitjar el carrer enfangat. Carruatges, per cert, que també van ser motiu d’alguns dels dissenys de Piranesi.

La casualitat ha fet que la setmana passada es presentés al CCCB un llibre, Ruinas modernas, una topografía de lucro (Àmbit), de l’arquitecta Julia Schulz-Dornburg, que mostra una arqueologia de les obres i urbanitzacions abandonades a Espanya. Paradoxalment, avui succeeix que la misèria sembla venir de la mà oposada, d’urbanitzacions acabades amb tot l’equipament al complet i, en canvi, buides, abandonades. L’anticipació en matèria d’urbanisme sembla sovint l’escenificació de l’estafa.