Raons ocultes

Al nou edifici dels Encants de la plaça de les Glòries ja és visible la coberta, encara que no estigui totalment acabada ni enlairada a la seva posició definitiva. La nova construcció s’afegeix a la col·lecció d’edificis originals d’aquest indret urbà. L’única esperança és que tantes obres extravagants ens facin veure l’anell viari d’una manera més positiva. A l’edifici, que és bàsicament un suport d’activitats comercials, ressalten els forjats de formigó blanc concebuts com unes rampes que permeten enfilar-se quasi sense adonar-nos-en, una solució enginyosa en edificis comercials, com a l’anomenat Pavelló 4 de la Fira de Montjuïc, tot i acomodant el pendent amb el del carrer, com passa a l’Illa Diagonal. Aquests forjats queden travessats en alguns punts per les columnes que suporten la coberta, que és l’element fonamental de referència urbana del projecte i és també el motiu bàsic d’aquestes línies.

 Segons les primeres intencions dels responsables, semblava que la coberta es volia construir a baix i enlairar-se després amb l’ajut d’uns gats hidràulics. I un cop a dalt, construir l’edifici sota la seva protecció, una idea que, encara que contradigui l’expressió popular de “començar la casa per la teulada”, era d’un gran pragmatisme, ja que permetia construir la coberta a poca alçada i treballar a l’aixopluc durant la resta de l’obra. La realitat és que una part de l’edifici ja s’ha construït i ara es comença a enlairar, però s’acosta molt a la idea original.

És ara quan val la pena veure-la, ja que més endavant sembla que quedarà revestida amb planxes metàl·liques per la cara inferior; segons els projectistes, ajudarà a reflectir l’activitat, que es podrà entreveure des del carrer. L’edifici en construcció podria donar la raó a allò de “l’important no són tant les coses com les coses mentre es fan”. La coberta està formada per una sèrie de plans inclinats amb diversos angles que contribueixen a fragmentar la superfície i potser a emular el variat conjunt de teulades construïdes per mans no professionals que ara cobreixen les parades dels Encants Vells. La coberta semblarà una cosa que serà motiu dels comentaris que es vulguin, però no serà el que és. És ara quan es pot veure amb tota cruesa i amb el fabulós enteranyinat d’acer que l’aguantarà; és ara quan transmet el que pesa, i també una certa manera d’executar-se poc depurada, al meu entendre.

Amagats per les superfícies lluents dels seus materials de revestiment, quan estigui acabada no veurem el conjunt d’elements d’acer que li donen forma. Malgrat que hi podem veure una certa jerarquia entre ells, aquests no donen la impressió orgànica ni harmònica d’una construcció rodona i unitària com la que formen les costelles d’un vaixell. De fet, això tan sols es deixa sentir en veure l’estructura auxiliar que suportarà les planxes metàl·liques del seu acabat, que sí que permeten, en canvi, intuir una forma dibuixada a l’espai. És il·lustratiu recordar l’escena de la pel·lícula Master and Commander, on uns mariners mostren al capità la maqueta de l’estructura de la fragata francesa Acheron. Ho recorden? Em refereixo a aquella comunió entre l’estructura i la forma del vaixell. Per mi la bellesa d’aquells vaixells rau que, malgrat que els veiem acabats, sentim l’oculta raó de ser de la seva estructura. Aquí no serà així, l’estructura no sembla tenir més interès que fer possible una forma agosarada, semblant a un exercici de papiroflèxia, revelant un cert desajust entre la manera de fer i el resultat i quedant finalment com una mena de veritat oculta. Aquesta manera de fer recorda, en canvi, altres exemples; el més clar és l’estructura de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York, on un conjunt de pilars, tornapuntes i bigues aguanten la figura que veiem sense cap coordinació formal amb el seu aspecte. És justament tot el contrari del que que s’havia proposat l’arquitectura moderna: dir la veritat.