El país que llegia Estellés

A hores d’ara no cal insistir molt en la consideració de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) com una de les figures cabdals que mai no ha donat el País Valencià i un dels grans poetes en llengua catalana. Estellés és, amb les cometes a què obliga la nostra realitat sociològica, un poeta “popular”, una mena de poeta nacional valencià. I en l’univers paral·lel on es conrea la nostra llengua i cultura, Estellés és un poeta llegit, a més d’apreciat. Com a mostra, els nombrosos actes celebrats tot a l’ample del país recordant que, si fóra viu, aquest mes de setembre compliria 88 anys. Davant d’això, seria bo preguntar-se per les raons de la seua vigència. I, anant més enllà, si la seua influència es fa present en la producció poètica actual. Qüestions que hem traslladat a veus poètiques ben significatives entre les noves generacions.

“Estellés està arribant ara al moment de la seua consolidació definitiva com a clàssic”, obri el foc amb rotunditat Pau Sif (la Pobla de Farnals, 1978), “perquè una vegada assentada la lectura, comprovem que és una poesia d’altíssima qualitat”. I afig: “Estellés té la dimensió de poeta popular, perquè fa una poesia que parla a tots i a cadascun de nosaltres. Perquè, en definitiva, és un poeta extraordinari”. Elies Barberà (Xàtiva, 1970) n’atribueix la vigència “a la qualitat de la seua obra, a la senzillesa com empra el llenguatge i la proximitat que aconsegueix amb el lector, a la punteria amb què dispara sobre els assumptes que tracta i l’amplitud que els dóna, a l’originalitat de la seua veu, a la potència que dóna als versos, a la modernitat amb què s’imposa en el panorama poètic català del moment…”, va enumerant.

Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) hi afig la “rara destresa d’escriure sobre els grans temes poètics, però amb una llengua planera, pròxima, amb un sentit de l’humor àcid i esmolat”. I una qüestió interessant: “Segurament és també el poeta català contemporani que té una amplitud de registres més gran”. Valors que el converteixen a hores d’ara “en patrimoni cultural d’un poble, i ja era hora!”. Àngels Gregori (Oliva, 1985) apunta al vessant més cívic: “La poesia d’Estellés es fonamenta sobre uns valors morals, ètics i civilitzadors que, cada volta més, la societat valenciana necessita”, i veu paral·lelismes entre constants de la seua obra, com la humiliació i la persecució i l’actual moment polític, la qual cosa justificaria el fet de tornar a referents com el mateix poeta o Joan Fuster. Un altre poeta també molt jove (Rubén Luzón, València 1982) insisteix en la “naturalitat expressiva”, en la “senzillesa i l’espontaneïtat aparents, que se solen recolzar tanmateix sobre formes molt ben estructurades”. “Però, sobretot”, rebla, “jo diria que la poesia d’Estellés destaca per oferir-nos una visió encarnada de la realitat, compromesa amb l’espai i amb el temps concret en què el jo poètic va vivint (i morint). I per això molts lectors s’hi poden sentir identificats”. Alexandre Navarro (Nàquera, 1972) ressalta “la indiscutible proximitat al lector. Em referisc a una complicitat absoluta amb la part més humana de la literatura. Estellés és terriblement humà i directe. Allunyat dels hermetismes i de les referències inabastables, esdevé una veu familiar”. Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) n’esmenta factors, com ara “l’autenticitat” (“entesa com la traducció de la vida a la paraula”), “l’exuberància expressiva” i el seu tarannà de poeta total, “integral”: “Ho va dir tot i ho va dir ben dit”. Finalment, Juli Capilla (València, 1970) n’amplia l’anàlisi. “Estellés va encetar una manera de fer poesia que a penes havia estat explorada. Indaga en estils molt diferents, busca línies poètiques noves, i, a més, ho fa superant les inèrcies folkloristes que havien dominat la lírica valenciana durant segles. Dota la nostra poesia d’una gran modernitat. A més, tot plegat a partir d’un plantejament que és alhora culte i popular, amb diversos nivells de lectura, i un llenguatge que combina amb mestria la proximitat dialectal amb l’estàndard més general, la qual cosa el converteix en el poeta valencià més llegit de la història”.

La influència d’Estellés en la poètica contemporània admet més matisos. Barberà respon amb un “sí” rotund, en el seu cas particular. Respecte de la influència genèrica, “Estellés n’és un dels pares (no l’únic!). La petja hi ha de ser. Una altra cosa és que els fills vulguen assemblar-s’hi, vulguen fugir-ne o vulguen, fins i tot, matar el pare”. Amb tot, conclou que el poeta de Burjassot “obri molts dels camins del discurs poètic posterior i ho fa utilitzant la llengua com ningú ho havia fet abans (almenys en l’àmbit català): amb respecte i sense manies”. També en la línia de deutors directes se situa Navarro, que atribueix a Estellés la seua conversió poètica “fulminant”. De fet, a Navarro li agradaria definir-se com a “poeta estellesià”. Porcar també creu fàcil de rastrejat la influència estellesiana en producció recent i, fins i tot, tan recent “com l’any passat”, tot i que eludeix esmentar noms. I en el seu cas, més que una influència directa, “a Estellés el porte inoculat des de l’adolescència. És una qüestió genètica, i, per més que la meua poesia malde per assolir una veu pròpia, d’Estellés sempre hi ha un dring, una ràfega”.

Mentrestant, Sif recorda que “els poetes actuals hem crescut amb Estellés a la vora, molts el van conéixer i van ser-ne amics, i els qui no l’hem mamat des de l’adolescència o, fins i tot, des d’abans”, tot i que subratlla l’evidència que “no deu haver influït tothom de la mateixa manera. En el meu cas reconec el mestratge, tot i que també pense que Estellés no és un poeta per a pedestals i que els seus versos, ara, són només farina per a les noves fornades, matèria primera”. “Crec que l’influx d’Estellés en la poesia valenciana d’avui és clar”, assegura Luzón, per la seua banda. “A hores d’ara, especialment entre els poetes joves, Estellés funciona com a símbol cultural aglutinador. I en la pràctica, el seu estil ha estat ben assimilat per diversos autors”, explica en sintonia amb un apunt recent d’Enric Sòria contingut en el pròleg a l’antologia Tibar l’arc. Luzón també en reconeix el mestratge, si bé assenyala que té unes altres preocupacions formals i discursives. “Estellés ens ha influït a tots, poetes i no”, argumenta Capilla, “fins i tot ha influït en aquells que han fugit deliberadament del seu estil. Estellés, en el meu cas, és una presència constatable, com ho és Ausiàs March, Papasseit, Vinyoli, Miquel Àngel Riera, i tants altres. Del que es tracta ara és no de defugir la seua influència, sinó de fer-la menys explícita, d’assolir un estil propi”, raona.

Per contra, Escrivà argumenta que hi ha “més una admiració pel que Estellés representa que una influència directa en la manera d’escriure poesia. Els poetes valencians, en general, encara estem més preocupats pel conceptisme. I, més recentment, per l’oralitat. M’imagine que ben pocs negarien la importància d’Estellés en la seua obra, però en pocs casos s’hi detecta, la qual cosa celebre, perquè, per a fer el que feia Estellés, ell ja ho va fer millor”. “Sóc una creient convençuda, no una practicant”, concreta. En el seu cas, Gregori també assegura ser-ne admiradora, tot i tenir altres influències més directes, com ara Josep Piera. En el conjunt, tanmateix, i a diferència dels seus predecessors, els poetes del 70, que marcaren diferències estètiques amb el mestre de Burjassot, “som davant de la primera generació de poetes valencians que reconeix i es reconeix amb una total influència d’Estellés”. Una circumstància que, oportunament, acota a València. “En la resta de l’àmbit català és molt diferent”, adverteix. Aquella, però, ja és una altra història.