Barcelona, qüestió de pams

La presentació del projecte Barcelona World ha deixat clar que els límits territorials o simbòlics, però sobretot turístics, de la capital catalana depassen ja el Llobregat on s’esperava Eurovegas i arriben fins a l’àrea metropolitana de Tarragona. Paradoxalment, aquesta constatació, derivada del poder de la marca Barcelona, contrasta amb el fet que la pràctica totalitat de mapes i guies turístiques de la ciutat deixen literalment fora dels seus límits cartogràfics barris sencers, al costat del riu Besòs: els districtes de Nou Barris i Sant Andreu i bona part d’Horta-Guinardó i Sant Martí no hi surten. I a les guies turístiques, tot el que no sigui Gaudí o Barça, Ciutat Vella o Eixample, hi apareix només en unes proporcions que ronden la marginalitat.

 “No ve d’un pam”, es podria al·legar amb indulgència davant d’un fenomen lligat a una activitat econòmica que representa el 15% del PIB de Barcelona i que és l’única que creix en temps de crisi (un 11% aquest 2012, segons l’alcalde Xavier Trias). El problema és que aquesta falta de rigor a l’hora de presentar i descriure la ciutat als turistes es repeteix i s’accentua envers els propis barcelonins i catalans. És a ells a qui, en la darrera dècada, s’ha ofert amb èxit comercial un bon nombre de llibres centrats en Barcelona la qualitat dels quals deixa, segons tots els entesos, molt a desitjar. “El 99% del que es publica sobre Barcelona és una vergonya”, sentencia un prestigiós personatge cultural de la ciutat que demana anonimat. “Barcelona ha perdut el clima intel·lectual que feia que llibres com els que ara proliferen no es publiquessin perquè els autors o editors no s’hi atrevien, per vergonya”, precisa un alt responsable cultural municipal que també vol preservar la identitat.

A cara descoberta, l’editor de Comanegra, Joan Sala, que acaba de reeditar el llibre de 1971 Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici Pellicer, corrobora la tesi: “El que s’està publicant sobre Barcelona és d’un nivell baixíssim”. Per coincidències del destí, aquesta setmana les llibreries es redimeixen gràcies al clàssic que Cirici ja va pensar el 1952 en forma de guia per Teide i que, fora de circulació des del 1992, ha actualitzat ara l’arquitecta i exregidora Itziar González, i, entre d'altres, a l’exquisida Petita història de Barcelona, de la dibuixant Pilarín Bayés, acompanyada per textos de la periodista Eva Piquer en vuit idiomes: català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, japonès i rus. Editorial Mediter-rània llança el número 275 de la seva col·lecció Petites històries... sobre terreny segur perquè, com explica la seva editora, Mònica Estruch, “tots els llibres que van de Barcelona, i més encara si tracten de Gaudí, es venen molt bé”. Ho prova, des de l’especificitat del llibre infantil, que Petita història de Gaudí ven uns 10.000 exemplars anuals en els vuit idiomes en què s’edita”.

Però més enllà de la reedició de Cirici i de la novetat de Bayés, s’anuncien llibres més difícils de lloar. És el cas d’Enigmes de Barcelona, de José Luis Caballero, que serà el desè títol barceloní de Robinbook dins de la seva col·lecció en català L’Arca si l’editorial supera el concurs de creditors que va presentar el juliol. I això que fins ara havia explotat amb èxit comercial el filó de la ciutat des que, el 2009, va treure Els secrets dels carrers de Barcelona, del mateix Caballero i David Escamilla.

“No ho considerem un filó, ja que no tots el llibres s’han venut bé i les edicions en català són força curtes”, matisa el director general i propietari de Robinbook, Manel Martínez Alzinet, mentre el seu servei de premsa informa de tirades entre 1.500 i 3.000 exemplars amb títols reimpresos fins a vuit vegades. Martínez afirma que “els lectors saben apreciar un bon llibre sobre la seva ciutat si està ben fet, és divulgatiu i amè”. I justifica per escrit a Quadern la crisi de Robinbook per “la forta baixada de les vendes nacionals a partir de maig, així com la no renovació de diversos instruments financers per part de dos bancs, a més de la situació debilitada de l’empresa en els darrers anys per diverses fallides de clients o socis que han causat pèrdues de quasi 400.000 euros”.

En aquest complex panorama editorial cal també consignar una estranya política municipal. La que, en ple replantejament del que González defineix al pròleg de Barcelona pam a pam com “la potent maquinària de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona” que fins ara “envaïa la ciutat de llibres a tot color”, porta l’alcalde Trias a prologar o coeditar llibres que historiadors i periodistes consultats qualifiquen de “fluixets”. És el cas, citen, de Barcelona. Del segle XVIII fins a l’actualitat, de Daniel Venteo (Marge) i, en especial, de la inclassificable Història de la ciutat de Barcelona per a joves i no tan joves, de Jordi Querol (Viena). Mentrestant, l’alcalde no hi és a la presentació o promoció d’obres de referència com el propi Barcelona pam a pam o Arxiu crític Model BCN 1973-2004, treball coordinat pels professors de l’Escola d’Arquitectura Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez i Zaida Muixí que l’Ajuntament ha coeditat amb la UPC en català, castellà i anglès. I, en paral·lel, és també l’alcalde qui prologa l’atractiu llibre dels serveis editorials municipals Banys de mar, del periodista Paco Villar, i apadrina una iniciativa editorial ciutadana impulsada per la FAVB com és la Guia informal de la Barcelona dels anys 70, que recupera grans reportatges de Josep Maria Huertas i José Martí Gómez i que és a punt d’entrar a la impremta municipal.

El periodista i escriptor especialitzat en Barcelona Lluís Permanyer (només a casa seva te controlats 1.700 llibres sobre la ciutat) mira d’explicar tota aquesta realitat per l’existència “d’un mercat que dóna, d’una ciutat que no te l’acabes i que cada cop interessa més i d’alguns autors i editors que se n’aprofiten, i no sempre amb rigor”. Potser no és el cas del consorci Turisme de Barcelona, que des del 2009 coedita amb Triangle Postals, per concurs públic, una guia oficial en diferents idiomes que el 2011 va vendre 2.600 exemplars. No obstant això, els autors, el periodista Llàtzer Moix i els fotògrafs Pere Vivas i Ricard Pla, no s’han escapat de titular-la amb el tòpic Barcelona. La ciutat de Gaudí. Sigui com sigui, el cap de comunicació del consorci turístic que integren l’Ajuntament i la Cambra de Comerç, Gabriel Guilera, dóna més claus per entendre per què no ve d’un pam a l’hora d’escriure, cartografiar o vendre Barcelona: “Els productes turístics es fan i comercialitzen segons la lògica del mercat, donen a conèixer Barcelona sense aprofundir-hi gaire i, amb la crisi, són terreny adobat pel refregit i la còpia, perquè les editorials han deixat de contractar autors especialitzats que treballin sobre el terreny”.

Des de la perspectiva que li dóna haver estat la regidora socialista independent de Ciutat Vella que va intentar regular el turisme i, després de dimitir per impotència i amenaces, s’ha reconciliat amb la ciutat tot “restaurant l’obra d’art que és Barcelona pam a pam”, González rebla el clau: “Llibres com el de Cirici aporten autoestima, coneixement i esperit crític als barcelonins però van en contra de certa manera d’entendre la política i de la lògica del mercat”. Que li ho expliquin a la gran editorial que només estava disposada a reeditar Barcelona pam a pam en un econòmic format facsímil i ara veu com és la petita firma Comanegra qui es llança distribuint 5.000 exemplars d’una obra restaurada amb una maqueta més llegidora, les fotos originals d’Oriol Maspons recuperades dels negatius originals i unes notes crítiques de González en un llibret a part, Per no perdre peu, que es ven amb el clàssic en una caixa per 24 euros.

L’historiador Dani Cortijo, autor del bloc AltresBarcelones.com i guia turístic oficial a l’empresa Cultruta, ha venut uns 8.000 exemplars del seu llibre Històries de la història de Barcelona, publicat el 2010 per Robinbook. Amb matisos, ell també constata que s’escriu i s’ensenya la ciutat sense tenir-la ben apamada. Per això Cortijo celebra que es reediti el llibre de Cirici mentre lamenta que un altre clàssic, Las calles de Barcelona, de Víctor Balaguer, “l’hagi reeditat una editorial andalusa” i que “segueixin sent molt difícils de trobar les obres de Josep Maria Huertas”, cinc anys després de la seva mort. Entre elles, la col·lecció Tots els barris de Barcelona —popular quan Huertas la va publicar amb Jaume Fabre a Edicions 62, als anys 70, i elitista quan l’Ajuntament la va actualitzar a finals dels 90 en format d’Enciclopèdia Catalana— i la guia 50 vegades Barcelona, de 1995, actualitzada el 1999 i publicada en català, castellà i anglès per l’Ajuntament abans del boom turístic.

Huertas, el periodista de la Barcelona dels barris desaparegut el 2007, i el seu col·lega Permanyer, cronista de l’Eixample i la Barcelona burgesa premiat a la darrera Setmana del Llibre en Català, són esmentats per Cortijo com a referents imprescindibles per tenir “dues òptiques diferents i complementàries de la ciutat”. El problema és que, segons els experts, no pocs autors que signen llibres sobre Barcelona o bé escriuen sense conèixer les obres de Huertas i Permanyer (i Cirici) o bé coneixent-les massa. Amb tot, Cortijo proposa “agafar en positiu el ‘boom’ editorial sobre Barcelona i assumir col·lectivament la responsabilitat de canviar un discurs que ha de descentralitzar també per als catalans una imatge turística que encara pivota sobre quatre o cinc tòpics: el Barça, Gaudí i la tríada sol, sangria i toros que va imposar el ministre de Turisme Manuel Fraga”. Toros? No és exagerat mantenir aquest tòpic i no citar els Jocs Olímpics de 1992? Cortijo diu que no i esgrimeix com a prova que “molts souvenirs porten el toro i gairebé enlloc hi ha el Cobi de Mariscal”.

Sigui com sigui, “el tema de Barcelona gaudeix, en realitat, d’una abundant bibliografia, sobretot pel que fa a llibres amens i no aprofundits en aspectes concrets”. Ja ho deia Huertas el 1986 al seu col·lega Fabre, en el número 12 de la sèrie de llibres Diàlegs a Barcelona que va editar Laia. I Fabre responia: “Però tots pateixen del mateix mal. Parlen de la Barcelona vella, mai no transcendeixen més enllà. Quan algú passa de l’Eixample, sembla que travessi el Rubicó. Com si més enllà de l’Eixample no existís Barcelona. De guies turístiques, val més no parlar-ne. La més bona continua sent Barcelona pam a pam”. Un quart de segle després, tot ve encara d’un pam.