Víctor Nubla: El nihilisme feliç

“Era músic, poeta, dissenyador, il·lustrador, escriptor, activista, terrorista artístic, dissident polític, gestor cultural, excèntric rondinaire, bromista patafísic, cuiner estratosfèric, explorador dels límits interns i externs de l’ésser humà, mentor, amic, pare espiritual, líder carismàtic, generador de coneixences, amistats, projectes i vetllades memorables”: així descriu Aleix Salvans a Víctor Nubla (Barcelona, 1956-2020) en la presentació de Cartes a Maria, un dels dos llibres pòstums que ara coincideixen a les llibreries –l’altre és Biografies il·lustres de personatges breus, on el propi autor diu que “va ser ensinistrador de primats els primers anys de la seva vida fins que es va dedicar a incendiar cotxes en miniatura de la marca Norev”, a més de fundar “els laboratoris químics d’oli, alcohol i mercuri...”-, i que venen a confirmar que William Carlos Williams no s’equivocava gens quan deia que no hi ha res que amb un gir de la imaginació no pugui ser una altra cosa.

Els lectors que no van deixar escapar la lectura d’El regal de Gliese, una faula policíaca que incorporava mecanismes del còmic i que buscava premeditadament les arrels populars de la lectura, o Metal·lúrgia, una distòpia mordaç sobre la mecanitzada vida obrera on uns dracs s’acabaven revoltant contra l’explotació, ja saben que la literatura de Víctor Nubla aconsegueix extreure brots còmics del banal, de l’absurd amarg i fins i tot de l’extraordinari, i que crea unes fantasies molt estranyes, com si construís uns llocs mítics fundacionals –a la manera d’un Alejandro Jodoroswky que hagués llegit amb atenció Kurt Vonnegut- per fer que el lector se senti immers en una espurnejant tensió religiosa, o com si dibuixés l’al·legoria d’una forma de convivium universal on tot es fongués en tot, però amb la peculiaritat de no revelar mai al lector el que ignora, i, més enllà de construir una versió de la realitat humorística i divertida, plena de lleugeresa -d’horror diàfan, també-, deixés sense resoldre l’al·lucinant de les cerimònies trivials que narra.

Com si dugués a la pràctica la manera d’operar del protagonista de Les investigacions del cap Pendergast, un detectiu que investigava fets inexplicables, impossibles d’entendre, limitant-se a constatar, comprovar i determinar la seva existència sense la voluntat de localitzar-hi cap interpretació concloent, en els textos de Cartes a Maria Víctor Nubla també investiga la realitat circumdant, la ciutat i els seus habitants, la política i la religió, la ciència i la naturalesa, la Història i la cultura, com si tot plegat fossin uns incidents misteriosos i paranormals que no requereixen cap interpretació –el premi de “la deducció encertada”- i, per enriquir-se espiritualment, li bastés la complexitat de l’experiència i la sorpresa que se’n deriva. Cartes a Maria, que porta un subtítol eloqüent, “Instruccions patafísiques per a la vida”, és una mena de llibre de bord d’algú que realitza una travessia per la quotidianitat deixant-se guiar per una brúixola rectificada per ell mateix, com si practiqués un joc infantil d’una fantasia inesgotable amb la l’exasperant meticulositat d’un enginyer o amb la lògica rigorosa d’un dement.

“La terrible malaltia d’Alzheimer seria el repte definitiu per a la cultura (o la seva negació” –¿Google i internet, potser?-, es llegeix en una nota a peu de pàgina de Cartes a Maria, i Biografies il·lustres de personatges breus n’és la posada en escena: l’any 2525 les catàstrofes i les guerres han destruït la civilització i un seguit d’historiadors, com si fossin uns novel·listes del passat, comencen a recuperar el saber d’un món que ja no existeix i configuren una primera enciclopèdia amb les vides dels personatges més rellevants dels segles anteriors. Entre el deliri i el desvari –Immanuel Kant va ser un “temible guerrer”, Thomas A. Edison un “famós apicultor”, els pares de Fellini regentaven un bar a la plaça major de Sant Feliu de Guíxols, Billie Holiday era “campiona de França de llançament de globus aerostàtics” i Marlene Dietrich “pintora i il·lustradora de la Bíblia”-, a Biografies il·lustres de personatges breus sembla com si Víctor Nubla rectifiqués l’optimisme de Ray Bradbury a Fahrenheit 451 i imaginés què podria passar si es memoritzessin malament els llibres salvats de la crema. Víctor Nubla sempre instrueix, informa, refina el gust i estimula la reflexió, però sobretot demana que qui el llegeix obeeixi les lleis del plaer, la primera de les quals és la llibertat de prescindir de tot l’anterior i submergir-se en el plaer de llegir-lo com si es milités en un nihilisme feliç.